Per Montse Fernández Garrido
Recentment, la Universitat de Barcelona ha retut homenatge a una de les activistes i líder sindical més coneguda, reconeguda i volguda de Barcelona, de la Barcelona perifèrica, humil, pobra.
En el bell saló del Paranimf, ple fins a la bandera de ciutadanes i ciutadans que l’admiren, el degà ha reconegut a Maruja Ruiz com la dona que va jugar un paper crucial en la lluita contra la dictadura, per les llibertats i contra el feixisme, des del moviment sindical. Ruiz militava ja en clandestinitat, i continua fent-ho, a CCOO i és una de les dones més importants i valuoses del PSUC, avui PSUC Viu.
També “és una referent revolucionària de com es fa la solidaritat, en silenci, amb humilitat i amb una armilla moral i ideològica que l’acompanya sempre”. Amb aquestes paraules s’han expressat en un diari cubà, (“Cuba en resumen”) en comentar aquest nou homenatge i reconeixement. Fins a aquesta illa arriba la popularitat i se li expressa l’afecte i admiració a Maruja Ruiz, perquè des de fa ja trenta anys ella hi va, cada any, acompanyada d’una Brigada agermanada amb Cuba, per la cultura i la solidaritat.
“Maruja”, així la coneixen al seu barri, sense necessitat de cognoms, va néixer a Guadix (Granada) el 21 de novembre de 1936 en una família humil i lluitadora, republicana, cruelment represaliada. Avui té 88 anys. Amb el tren conegut aquí com “El Sevillano” i allí com “El Catalán”, va arribar a Barcelona des de la seva Andalusia pobre el 1949 i com tantes persones d’aquelles terres va venir fugint de la repressió franquista, de la fam i la pobresa. I buscant un futur millor. Com tants i tantes migrants van arribar sense més pertinences que les seves mans per a treballar i la seva il·lusió per tenir una vida digna per a la seva generació i els seus descendents. Aquestes persones immigrants que tant han col·laborat per a fer de Catalunya una terra més pròspera, progressista i solidària. Són “els altres catalans” com els va anomenar el gran periodista Paco Candel, o “vianants de la història”, com els va denominar un altre gran periodista i escriptor, Manuel Vázquez Montalbán, tots dos companys de lluita de “Maruja”. Van ser mà d’obra barata, explotada, despullada de tota protecció, gent arribada principalment del camp, pagesos i jornalers, dones destinades aquí a serveis de neteja o com a obreres per a les fàbriques… Tota la història de Maruja Ruiz i del seu marit, el també activista i sindicalista Fernando Medialdea Cruz, s’ha publicat en un magnífic treball de Núria Sánchez Masip, llibre titulat “Quan vinguin els nostres”, que ofereix la Fundació Cipriano García de les CCOO (2019).
En els anys 50 del segle passat van arribar a Barcelona 200.000 immigrants, que davant l’escassetat d’habitatge i de diners (era l’època del racionament i de l’estraperlo), van haver d’instal·lar-se en xaboles i barraques.
Amb la seva mare es van quedar en un dels barris nascuts del suburbi, en l’extrem Nord de la ciutat, barris que avui es troben entre Collserola i la Meridiana, en total tretze barris del Districte coneguts avui com a Nou Barris, on, de nou, existeix un corrent migratori des de l’any 2000, aquesta vegada des de fora de l’Estat. Ja en són més del 12% d’equatorians, hondurenys, romanesos, magrebins… Amb un total d’uns cent setanta mil habitants.
Actualment, moltíssimes persones del nostre país han descobert o redescobert aquesta duríssima realitat, concretant-se a Torre Baró, gràcies a la pel·lícula que s’ha fet famosa i que ha estat multipremiada, sobre un autobús, titulada “El 47”. Magnífica pel·lícula, però que oculta algunes realitats: Que els qui van treballar i van lluitar per millorar i dignificar aquesta zona, eren activistes, militants comunistes i sindicalistes de CCOO. Entre ells i la que més, “Maruja”. Ella va segrestar dos autobusos el 1976, dos anys abans que ho fes el seu company de partit i sindicat, el seu gran amic Manuel Vital, pujant-los fins a Torre Baró i va col·laborar amb Manuel a pujar “el 47” dos anys després. Aquests segrestos van significar la detenció de Maruja Ruiz, juntament amb altres companyes i companys i el seu pas per la Comissaria de Via Laietana, van ser detinguts perquè la lluita no sortia gratis.
Maruja Ruiz ha lluitat i aconseguit per a Nou Barris una infinitat de serveis: clavegueram, asfaltat i il·luminació dels carrers, semàfors, aigua, cases, centre de salut, casal, cinturó…, i tantes i tantes millores. Un exemple de la seva perseverança és quan sense defallir visitava contínuament al llavors alcalde Masó, perseguint-lo i exigint-li una font. Cansat i fins i tot atabalat per la seva insistència va ordenar “Poseu-li la font a aquesta senyora perquè no vingui més”. I aquest mateix dia se li demanava a l’alcalde Enric Masó la millora dels accessos al barri de Canyelles, que únicament tenia un pont per a entrar i sortir del barri. La seva lluita no cessava ni un dia. També va organitzar sabotatges a les grues que anaven a construir en un terreny que es va guanyar per a un Casal… Maruja Ruiz és una activista i líder que mai defalleix.
No sols ha lluitat per totes aquestes millores en la vida dels seus conciutadans, també es va fer famosa i fins va sortir en la premsa Internacional pel seu suport a la lluita en la vaga que van protagonitzar en 1976 els 1800 homes de l’empresa barcelonina Motor Ibèrica, acomiadats per reivindicar millores en les seves condicions laborals. Maruja Ruiz va organitzar a 300 dones d’aquests treballadors, entre els quals també hi era el seu marit, i van passar gairebé un mes tancades a l’església de Sant Andreu de Palomar, juntament amb els fills i filles dels obrers. Van sortir a bastonades d’allí, per la policia nacional, que van entrar sense el permís del rector, destrossant tots els estris i aliments que allí tenien, i elles van passejar les seves armilles reivindicatives per tota la ciutat. I van guanyar, perquè van readmetre als vaguistes als seus llocs de treball, aconseguint millores importants.
Hi ha infinitat d’articles, diversos documentals, llibres, i també està publicada la seva biografia a Wikipedia, on es poden trobar desenes i desenes d’històries sobre “Maruja”. Ella avui, amb 88 anys, continua àgil, activa, militant, generosa, mostrant sempre la sororitat i tendresa (a mi m’ha regalat una moneda amb la imatge del Che i un taper amb migas que m’ha cuinat, perquè feia moltíssims anys que no les menjava) i la solidaritat, participant en moltes activitats, sempre acompanyada de la seva filla, Dolores, que continua amb el llegat dels seus pares, però és que “Maruja” també té temps, ganes i humor per a participar en el carnestoltes de 2025, disfressada de rockera, amb un grupet d’amigues.
Dones com “Maruja” mereixen no sols el nostre respecte i gratitud. També cal reconèixer tot el seu esforç en la lluita per un món millor. Tenim Marujas que ens han precedit i a les quals reivindiquem i homenatgem, perquè ens han ensenyat a ser agraïdes i a sentir-nos feliçes de col·laborar per fer que aquesta societat sigui més progressista i feminista, especialment en aquests temps durs, on s’ensenyen les dents i les urpes del feixisme. Felicitats i mil gràcies, “Maruja”!.
I com diuen els nostres companys, companyes i amistats de Cuba… Fins a la victòria sempre!
Montse Fernández Garrido, és advocada Feminista. Professora de Màster de Dret (UB). Autora de la biografia de la seva família “Tres generacions rebels”, dedicat a la seva àvia i a la seva mare, heroïnes silenciades.
