La tarda del divendres 14 d’aquest agost de pandèmia 2020, pujarem al Far de Calella de Mar amb el trenet turístic que surt de l’Oficina d’Informació de la vila.
La gent està ben predisposada, els concerts de Nits d’estiu, que es fan al Far. Són de qualitat i tenen molt bona acollida tant per la gent de Calella com la dels pobles veïns, fins i tot s’hi deixa caure algú de Barcelona. I gairebé sempre les i els artistes fan el ple.
En època de pandèmia, l’Ajuntament de Calella i l’organització han tingut el criteri de mantenir la majoria d’actes culturals amb les mesures adients d’espai ampli, fent-ne dues sessions, mascaretes i gels desinfectants. El veïnatge ho ha celebrat assistint amb responsabilitat cívica a tots els actes del Passeig Puigverd, la Plaça de l’Església, el pati de les Escoles Pia…i és clar! al Far, el millor espai amb un marc difícil de superar.
Així ho manifestaren les tres components del grup Marala ,quan en la presentació del seu concert “A Trenc d’Alba” es mostraven agraïdes a l’organització “per fer possible el concert i encara més per poder estar treballant en un lloc tan preciós”.
Selma Bruna, Sandra Monfort i Clara Fiol són les joves intèrprets, i en algún cas compositores, del reguitzell de tonades i cançons que ens varen oferir i que majoritàriament formen part del seu disc “Abans de trenc d’Alba”, composicions originals en sa majoria inspirada en la tradició. De Mallorca, del País Valencià i de terres lleoneses i basques, en els seus orígens vitals, és on cerquen i troben aquests tresors de la cultura popular i ens els apropen en les seves melodies o en noves composicions. La seva música aporta sens dubte una mirada feminista des de les arrels. Les seves veus nues, una guitarra i la percussió amb les mans, acompanyaren des de la tarda, la posta del sol i l’inici de la vesprada.
La cançó mallorquina El salt de la bella dona, fou la que inicià l’espectacle. El feminicidi, la impotència i la maldat. Un inici amb molta força on planaven els àngels i el misteri.
De València, Rossinyol, i de León, La luna veo.
El verderol, que ens implica en la demanda de “volereu cantar per mi” i que com assenyalaven les artistes en la seva presentació, perpètua sí la tradició musical però també tota la tradició que no volem, la masclista, quan canta una relació de dependència malaltissa.
El poema Cançó de Miquel Martí i Pol, amb les dones d’aigua, les dones lliures, musicat per Selma Bruna. I també, musicat per ella mateixa, un poema del Llibre de Poemes L’os de la música, XVII Premi Vicent Andrés de Burjassot, de la poeta Isabel Garcia Canet de Pego, al País Valencià, que ens anima a navegar i ens confirma que: “Sí, aquest és el camí que cal llaurar”.
La posta de sol ja ha coronat la carena del Montnegre passant per darrera la cua que s’enfonsa en la mar, allà on hi ha plantat el Far, quan toquen i canten una preciosa Cançó de Nit, cançó de bressol, on cada una abans fa una tonada d’allà d’on procedeix, en les sonoritats del català de Mallorca, el del País Valencià i de l’eusquera.
I amb la sororitat de Rosa i espina, amb lletra composta per encàrrec per la poetessa santcugatenca Nina da Lua, (on expliquen les seves propies contradiccions i des de la pertanyença al grup, entre ser criades en el patriarcat i formar part de la lluita feminista), “dedicada a totes les dones, que la canti tothom però especialment les dones”, s’afanyaren a dir.
Arribà el torn d’una cançó tradicional de Zamora, Ramo verde, una cançó d’amor, on es plany així: “Ahora ya me da lo mismo olvidarte que quererte”.
Amb A trenc d’alba, cançó que dona nom al seu disc, acabaren el repertori ara ja amb la llum del capvespre. Cançó de migjorn i terra antiga, on no hi ha dubte que: “És ella qui fa l’alba, és ella qui fa el trenc”.
Però ho reblaren encara amb les Corrandes de lluna de Maria Mercé Marçal i d’altres versos, passant de les corrandes a les tarantel·les picant el terra de l’escenari per omplir de so i companyia el recinte del Far de Calella.
