Hi ha una imatge que Yenny Batista té gravada en la seva memòria. Tenia cinc anys quan es va despertar de matinada i va veure a la seva mare preparant una maleta. La petita no ho sabia però la seva mare es disposava a deixar el seu poble, La Isabela, a República Dominicana, per viatjar cap a Espanya buscant un futur millor per a ella i els seus tres germans.
“Em vaig llançar als seus braços, plorant, però no vaig poder evitar que s’anés. És molt dur, i més per a una criatura, veure que la persona que més estimes s’en va lluny i no saps quan la tornaràs a veure”.
Yenny Batista evoca aquest moment quan es troba a la subdelegació de govern esbrinant com avançar un tràmit de reagrupament familiar. Ella sent que darrere cada expedient hi ha un nen o nena que, com ella en aquells moments, enyora retrobar-se amb el pare o la mare que se’n va anar.
Batista és llicenciada en dret i directora associada del despatx d’advocats IurisMundi, i encara que la seva especialitat és el dret penal i internacional cada vegada que hi ha algun expedient de reagrupació estancat en la burocràcia, ella que se’n hi en va per buscar una solució al problema. “Jo també sóc estrangera i sento que tinc una responsabilitat”.
Perseverança versus. discriminació
Yenny Batista tenia tretze anys l’any 92, quan va arribar aquí. Vuit anys després d’aquell comiat va tornar a reunir-se amb la seva mare. Yenny va començar amb il·lusió el col·legi i van arribar els primers problemes. El sistema educatiu era molt diferent al de Dominicana i va començar a suspendre asignatures. Es va proposar estudiar més per aconseguir les seves fites que eren acabar el batxillerat i llavors cap a la universitat.
Alguns professors li van suggerir que millor fes la formació professional ja que, asseguraven, “no ho aconseguiria”. Però va acabar l’institut i ho feu entre les millors. “El dia de la graduació alguns professors em van dir: no crèiem en tu i ens has donat una lliçó”, rememora.
Va ser acceptada per la Universitat de Girona i llavors van sorgir noves dificultats ja que la seva situació legal no estava regularitzada. Es va buscar una ocupació per pagar-se la universitat. Fou en el tercer any quan li varen exigir la documentació que faltava. Així va començar un altre viacrucis per aconseguir un contracte de treball que li permetés accedir a un permís de residència. El 1999, quan tenia 20 anys, per fi va tenir els seus papers en regla.
Va estudiar anglès, se’n va anar d’Erasmus a Holanda i recentment graduada va fer un màster en Dret Internacional. Amb excel·lents credencials acadèmiques va començar a trucar les portes dels despatxos i, novament, la situació es va tornar adversa. Arribava finalista a la selecció de personal, però mai la contractaven.
“Recordo una d’aquestes situacions. Un d’aquí i jo érem finalistes. “La persona que em va entrevistar em va dir amb sarcasme que jo seria una incorporació exòtica per al despatx. Òbviament no em van contractar. Jo era una llicenciada amb formació universitària del país però no importava. Em vaig sentir discriminada”.
Va aconseguir ocupació en bufets com a autònoma, el substancial per a ella era exercir i tenir experiència. Malgrat no tenir un treball estable, però amb una relació personal que l’estimulava, va decidir tenir una criatura. “Vaig sentir que era el moment, a més estava segura que aviat tindria la meva oportunitat”. I aquesta impressió va ser premonitoria.
“Cal canviar mentalitats”
Al desembre de 2007 ella i una companya advocada d’origen xinès van obrir les portes de IurisMundi a L’Hospitalet. Un despatx muntat amb els seus estalvis i el suport dels seus clients. Però la paradoxa sorgeix cada vegada que va al jutjat ja que res la salva dels estereotips.
“M’he topat amb jutges que en veure’m pensen que sóc la intèrpret o la imputada, no la llicenciada. És que encara n’hi ha molts que no creuen que les persones migrades podem ser professionals. Jo sóc dona, negra, d’origen pobre, però també advocada. Cal canviar mentalitats” -diu -i agrega que aquest canvi exigeix un esforç de la propia gent nouvinguda.
“Lamentablement als i a les immigrants ens toca demostrar que no som l’enemic. Es parla molt ‘integració, però aquesta no té a veure només amb la gent estrangera, també la gent d’aquí han d’aprendre a conviure amb ela que venim de fora”.
La crisi no ha colpejat les portes de IurisMundi i, segons diu l’advocada, això es deu a una sola cosa: treballar, i molt. “De vegades he passat fins a dotze hores a l’oficina, però és el que toca. No és fàcil tenir una empresa”.
Yenny Batista diu, sense ànim de vantar-se’n, que ella és un exemple viu que si t’esforces pots aconseguir el que et proposis. I no importa que siguis immigrant.
“L’ésser humà ha de marcar-se objectius i seguir-los. Et pots desviar una mica però l’important és que no et perdis i que mai et desanimis”. Una idea que sona a llibre d’autoajuda, però en boca de Yenny Batista es fa versemblant.
