Infermera, sociòloga, sindicalista jubilada, M. Carme Catalán, forma part de la Xarxa de Dones per la Salut des de la seva fundació, l’any 1997.
En l’actualitat, continua molt activa a la Xarxa on, entre altres temes, gestiona les xarxes socials de l’entitat. Amb ella conversem avui en el nostre espai del moviment de dones.
Com va sorgir la iniciativa de crear aquesta Xarxa?
La iniciativa va sorgir arrel d’una col·laboració entre diferents entitats de Catalunya amb motiu del traspàs de Centres de Planificació Familiar a l’Institut de la Salut. L’any 1997 vàrem decidir fer un acte amb motiu del 28 de maig, Dia Internacional d’Acció per a la Salut de les Dones, diada que es va celebrar per primer cop a l’Estat espanyol.
Quins són els temes estrella de la vostra Xarxa?
El respecte a la presa de decisió informada de les dones en tot el que té a veure amb la salut i la malaltia. En defensar un model de salut bio-psico-social i medi ambiental amb perspectiva de gènere. Això té a veure amb accions individuals, però també col·lectives i en defensar una sanitat pública, universal i gratuïta, on no hi tinguin cabuda processos de mercantilització.
Pel que fa a la salut, coneixem prou el nostre cos i les nostres necessitats? Som prou autònomes en aquesta part de les nostres vides?
Sempre se’ns ha negat el coneixement del nostre cos, i ha estat una manera de poder decidir per nosaltres. Avui dia coses tant bàsiques com l’educació afectiva, sexual i reproductiva no s’ensenya de manera integral a totes les escoles i no és obligatòria. No forma part del currículum escolar, les famílies a cops o no en saben o no se’n responsabilitzen i el que és pitjor, el mitjans de comunicació donen una visió deformada i promouen relacions masclistes: com l’amor romàntic o les relacions violentes.
Un altre exemple és la menstruació què ha estat tabú en moltes cultures. S’ha utilitzat per regular la nostra mobilitat o altres accions, i encara moltes nenes reben una informació deformada. També hi ha un medicament que pot eliminar la menstruació i s’intenta vendre com quelcom positiu per a les noies, no explicant que el fet d’utilitzar-ho sense una causa mèdica, pot provocar molts problemes, doncs, la regla és un bon indicador de l’estat de salut d’una dona.
En general, ja es tenen en compte les diferències anatòmiques, biològiques i psicològiques entre dones i homes? És a dir, s’aplica una perspectiva de gènere en les ciències mèdiques?
Molt poc. A la formació de medicina ni tampoc a les especialitats, ni a altres carreres sanitàries existeix. Però comença a haver dones i homes, de professions sanitàries, que ja són més permeables als plantejaments que hi ha des dels moviments feministes de dones i salut.
Ens caldria estar més informades i menys medicalitzades? Com podem fer resistència davant l’embat de la indústria farmacèutica?
El tema és molt complex, doncs, hi ha un lligam molt gran entre medicina i indústria, tot hi haver corrents que lluiten per trencar aquesta dependència. Caldria que les polítiques públiques fessin un pas molt important per independitzar la recerca, la transmissió de coneixements i la pràctica mèdica. I això sols es pot fer si hi ha un convenciment dels prejudicis i s’aposta, clarament, per crear una indústria farmacèutica i tecnològica pública. Hi ha més raons, doncs, el creixement exponencial de la despesa pública se’n va, en gran part, a la indústria. Crear aquesta indústria pública, potser no podria ser assumida per un sol estat però sí per diversos, com s’ha fet en algun país en vies de desenvolupament. També la formació ha de ser assumida d’una manera independent.
“El sistema sanitari s’ha deteriorat molt i el model de gestió que tenim a Catalunya no pensem que sigui el millor.”
En la celebració d’aquest últim 28 de maig, Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, entre d’altres temes, vau tractar de la vacuna del Papil·loma. És o no necessària aquesta vacuna?
Des de la Xarxa de Dones i des d’altres moviments de dones i salut vàrem estar en contra de la implantació d’aquesta vacuna des del començament per innecessària, cara, i perquè podia descoratjar polítiques preventives del càncer de Cèrvix (aquesta vacuna solament actua contra unes poques variants del virus que causa aquest tipus de càncer). Per tant, calia continuar amb polítiques de prevenció i detecció precoç, i a més, eren poc estudiats els efectes secundaris, doncs, només s’havia estudiat en dones adultes.
A l’Estat espanyol va sorgir l’Associació d’Afectades per la vacuna del Papil·loma (AAVP) En la seva web expressen: “Estem lluitant des de juliol de 2009 per a què es reconeguin els efectes que aquesta vacuna pot provocar, per a què les persones que rebran la vacuna rebin informació sobre els riscos que comporta, i per a què les persones afectades rebin una atenció sanitària adequada”. I aquestes companyes van venir a Barcelona a explicar la seva lluita.
Com a país, gaudim d’una bona qualitat pel que fa al sistema sanitari públic? Quins aspectes caldria millorar?
En la salut de les persones l’aportació de la sanitat és una part petita -tot i que molt important quan ens emmalaltim-. Les condicions de treball i de vida tenen un pes més important. El sistema sanitari s’ha deteriorat molt i el model de gestió que tenim a Catalunya no pensem que sigui el millor. Creiem, sobretot, que hem de potenciar més un model bio-psico-social i mediambiental , incorporant la perspectiva de gènere de manera transversal; per augmentar la salut de la població i deixar de medicalitzar excessivament els processos naturals de les dones i també les malalties cròniques, apostant més per la prevenció. També cal retornar a la Sanitat Universal, doncs, encara hi ha alguns col·lectius de dones que no hi tenen accés, entre altres, a aspectes tant importants com l’accés a l’avortament.
Caldria també canviar el model i que la Sanitat primària –els CAPS- a fi que tinguessin una clara prioritat dins del sistema, augmentat en recursos que s’hi destinen i revertint les retallades que es van realitzar el darrers anys. També forçar el trencament de la connivència de la sanitat pública amb la privada –fent, en primer lloc i de manera urgent, que no es pugui fer sanitat privada als centres públics-. Aquesta connivència de models, des de diverses estructures i actuacions, fa que es perdin molts recursos públics i s’augmentin les llistes d’espera. Hi ha aspectes que no s’entenen amb una sanitat que funciona bé, com el no compliment en alguns casos del protocol d’atenció de dones sotmeses a violències masclistes. Recordem la dona assassinada al Prat de Llobregat, que havia estat visitada per lesions greus a urgències, feia un temps, i l’hospital sembla que no havia fet arribar el cas als jutjats.
Com veieu la Xarxa d’aquí a cinc anys?
De moment portem 22 anys de funcionament. Als 20 anys vam fer un debat fundacional i vam reafirmar i ampliar alguns dels nostres objectius i alguna organització que hi forma part. Esperem que dintre de cinc anys encara treballem plegades, doncs, és molt importat la existència d’un eix de salut dintre del moviment feminista.
