www.tap.info.tn.fr
Aquest diumenge 6 de maig Tunísia vota en les primeres municipals des de la Revolució de 2011, set anys després de la caiguda de Ben Ali. I serà en llistes paritàries.
Ajornades 4 vegades des que es va aprovar la nova Constitució el 2014, aquestes eleccions inauguren la paritat de les candidatures entre homes i dones. I també seran un test per a les legislatives i presidencials de 2019.
La paritat electoral (vertical i horitzontal) va ser aprovada per una Llei electoral de 2016 i obliga que cada llista inclogui igual nombre d’homes i dones, almenys 3 persones de menys de 35 anys i una discapacitada o amb algun handicap. La verticalitat en aquests comicis significa la participació en termes igualitaris de les candidates femenines en totes les ciutats i comunitats. Així que, gairebé la meitat de les candidatures municipals són dones. Però la paritat horitzontal, tot i que millora el 13% assolit el 2014, no és paritària: només un 30% de dones són cap de llista.
En aquestes comicis voten, també per primera vegada, les institucions de seguretat i les forces militars, unes 36.000 persones que ja ho han fet el 29 d’abril (nomes amb un 12% de participació), una setmana abans de l’escrutini oficial, que tindrà observació internacional. En aquesta ocasió, el document nacional d’identitat serà l’única identificació requerida per a tothom.
urdunews.com
Descentralització i democràcia participativa
Aquestes eleccions municipals, amb polítiques d’afirmació positiva cap a les dones, també comporten polítiques descentralitzadores que poden canviar la vida quotidiana de la població tunisiana doncs, a més de la paritat, inicien una descentralització del poder i la idea de ‘democràcia participativa’ ressenyada en la Constitució de 2014. Això vol dir que s’ha de traspassar als territoris la gestió de les 350 comunas i regions i s’ha d’acabar amb un potent Estat central que decideix sobre tots els àmbits locals.
Quan es va començar la campanya electoral el 14 d’abril, encara no se sabien les competències concretes que tindrien els municipis, segons criticaven algunes ONG, ja que el Parlament -l’ Assemblea de Representants del Poble (ARP) – no havia aprovat la llei de les col·lectivitats locals, però la norma ja va passar la setmana pasada.
El Parlament d’aquesta 2a República, per primera vegada representativa de totes i tots els tunisians, inclosos els de l’exterior, té una responsabilitat històrica d’acord amb la Revolució de 2011 ja que ha de garantir els canvis produïts en la Constitució de 2014 i posar en marxa les instàncies i les normatives legislatives que els assegurin; també a nivell municipal.
Cartells legislatives 2014; foto Real Instituto Elcano
49% de candidates, només 13% dones cap de llista
Per constituir els Consells municipals d’aquestes 350 comunes municipals del país, la Instància Superior Independent per a les Eleccions (ISIE) presidida per Mohamed Tlili Mansri, ha validat 2.067 llistes i més de 57.000 candidats i candidates, un 75% té menys de 45 anys; 1.060 van en partits, 157 són coalicions i 850 es presenten com a independents. Aquest 2018 hi ha 18 llistes presidides per persones en situació de discapacitat de les quals 13 són homes i 5 dones.
Amb les dades inclusives: 52% de totes les candidatures tenen menys de 35 anys i les dones són el 49%. Aquest percentatge no difereix molt de les legislatives de 2014 ja que les candidatures femenines eren el 47%. El progrés ha estat en l’augment de la direcció de la llista: les dones són un 30%, (13% el 2014), segons dades del ISIE recollides pel setmanari Jeune Afrique, però encara falla en la paritat horitzontal.
Cobertura mediàtica sexista
Les crítiques també s’han produït respecte a la cobertura mediàtica de les candidates que van aparèixer immediatament després de l’inici de la campanya. I es repeteix l’esquema clàssic de totes les geografies quan les dones accedeixen a la política: es debat sobre la seva aparença i les seves opcions de vestuari i no sobre els continguts de les seves propostes.
A Tunísia això es concreta, a més, en focalitzar si porta vel o la seva aparença i també se la interpel·la per les seves costums i no pel programa que planteja, degut a l’existència de partits islamistes. I fins i tot, de vegades, se les intenta ridiculitzar amb insults sexistes.
A la dreta la periodista tunisiana Ben B. Amini. Foto Lídia Vilalta
Queda pendent la igualtat en l’herència
Però les tunisianes no estan satisfetes encara perquè queden serrells pendents. El més important, segons explicava a La Independent la periodista tunisiana Ben B. Amini al Fòrum Social Mundial del Brasil el març, és “aconseguir la plena igualtat amb els homes respecte a l’herència i les successions. Perquè les nenes i les dones reben menys que els seus germans o fills i estan privades de determinats drets a la propietat”. Aixó es deu a la institució tradicional del ‘habous’ la legislació musulmana relativa a la propietat de la terra a molts païssos del Magreb.
Una altra qüestió pendent es refereix a la llibertat de les dones per triar parella, ja que elles no poden casar-se amb un home no musulmà i ells sí. Per resoldre aquestes desigualtats legals, el 2017 i el dia 13 d’agost -data de la instaurada Festa Nacional de la Dona-, el president Béji Caïd Essebsi va crear la Colibe (Commission des Libertés individuelles et de l’égalité) encarregada d’elaborar les propostes per reformar el Codi del Status Personal (CSP), en vigor des de 1957.
Khadija T. Moalla_Linkedin
Revisió del Codi del Status Personal
El líder de la independència de Tunísia, el president Habib Bourguiba va promulgar el 1956 el Codi del Status Personal (CSP) que es recolzava en la real emancipació de la dona per revitalitzar tota la societat i va cuidar que els preceptes religiosos se separessin clarament del sistema jurídic per respectar els drets de les dones. Això va donar a les tunisianes “més de vint anys abans que l’ONU adoptés la CEDAW (Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació cap a la dona) el 1979, un avanç immens sobre moltes dones, no només àrabs o africanes, sinó del món sencer”, afirma la jurista tunisiana Khadija T. Moalla, experta en Dret Internacional, Drets Humans i Drets de les dones.
La Colibe està presidida per una dona, la diputada Bochra Belhaj Hmida però, per evitar qualsevol instrumentalització política durant la campanya electoral d’aquestes municipals, aquesta Comissió no presentarà el seu Informe fins el Juny. Perquè el debat sobre la igualtat en l’herència “ha suscitat molta oposició, en particular per part dels religiosos i els partits fonamentalistes que estimen és contrari als preceptes de la sharia”, explica Frida Dahmani, corresponsal a Tunísia del setmanari Jeune Afrique.
Llibertat, democràcia i laicitat
Conflicte entre laïcitat i interpretació religiosa
Aquesta periodista assenyala que, d’una banda hi ha les i els que reclamen la igualtat en la successió en nom dels Drets Humans subscrits en la Constitució de 2014, en el sentit que “Tunísia és un Estat civil (on) els ciutadans i les ciutadanes són iguals en dret i en deures (i) iguals davant la llei sense discriminació”. A l’altra banda, se situen els i les que, en paraules de la mateixa Llei fonamental, rescaten que “Tunísia és un Estat lliure… l’Islam és la seva religió… i l’Estat protegeix la religió (i) es compromet a preservar el (seu sentit) sagrat i prevenir qualsevol dany al mateix”, cosa que, per aquesta interpretació, dóna peu a mantenir desigualtats.
De manera que s’ha obert un difícil conflicte entre la laïcitat i la interpretació religiosa de les lleis civils. Per això, Khadija T. Moalla que, com a advocada ha estat consultora del PNUD (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament) per als Drets Humans a l’Àfrica durant més de 10 anys, reclama que s’obri un “debat serè i constructiu sobre la laïcitat” .
Samir Amin.BiografiesWiki
Millorar les iniciatives avantguardistes de 1956
Per a aquesta defensora internacional dels Drets de les dones, aixó és imprescindible perquè “només amb la inclusió del laïcisme i la secularitat en la Llei i el Dret es pot garantir la democràcia, el respecte a la diversitat, la igualtat de la ciutadania, sigui quina sigui la seva religió i, conseqüentment, el seu desenvolupament”. I si això no es va abordar en “les iniciatives avantguardistes de 1956”, ja que el context de llavors no ho permetia, Khadija T.Moalla conclou que ara, “el 2018, res podria justificar” aquesta absència.
“Les dones no ho tenen fácil”, deia a Barcelona dijous passat, el reconegut economista egipci, Samir Amin que va qualificar les ‘primaveres àrabs’ d’exemple “tràgic i grandiós, sobretot a Egipte”, però que malgrat “no han canviat el sistema sí han canviat el poble”. I en un petit llibre sobre el futur de les Revolucions árabs parla de “l’adhesió a la democracia de molts segments de la població tunecina i algun sindicat, pero afirma que “el progresos democràtics es deuen als combats de les dones”. I també al seu parer, “aquest atventatja incontestable es el fruit del que Burguiba va sembrar a la seva época a favor dels drets de les dones”.
Tambe s’hauran de seguir les elecciones legislatives libaneses d’aquest diumenge, les primeres en nou anys i, per primera vegada, amb candidates dones i amb decenes de membres de la societat civil de forma independent i no en partits seculars, com es habitual. Hi ha unes 600 candidatures per cubrir el 128 escons del Parlament.
