De tant en tant les amigues i companyes em recorden que sóc professora de llatí i que això és així, malgrat que ja faci anys que estic jubilada. Aleshores passa que, quan hi ha una novetat vinculada al món clàssic, immediatament me la fan conèixer i me la recomanen, cosa que jo agraeixo profundament perquè intueixo que, en el fons, el llatí té encara un prestigi i un valor per a qui coneix i reconeix els orígens de la nostra cultura. Per això estic llegint Lavinia d’Ursula K. Le Guin amb traducció d’Anna Listerri (1969) i publicada per Raig Verd editorial.
Es podria dir que en les èpoques de crisi la relectura dels clàssics s’imposa i que justament per això es consideren clàssics perquè cada generació els fa o els pot fer seus i treure’n profit. Les feministes també fan la seva pròpia lectura dels clàssics i així ens trobem que la gran autora Ursula K. Le Guin (1929-2018) va rellegir l’Eneida de Virgili, va descobrir la figura de Lavínia i ens ofereix una magnífica obra amb aquesta protagonista.
Penso en la formació clàssica i humanística rebuda per Ursula Le Guin i en com segurament havia influït en la seva polifacètica obra de manera subtil i que pràcticament no es nota. En canvi l’any 2008, quan ja era una autora reconeguda i consagrada, publica aquest llibre totalment clàssic que ens porta a superar el temps, a un món perdut, a una societat diferent, a la vida rústica, a la força de la naturalesa, al contrast entre violència i equilibri, al protagonisme femení, en una paraula, que recull totes les línies ideològiques de l’autora com l’ecologisme, el feminisme i el pacifisme.
La jove princesa Lavínia surt molt poc a l’Eneida i mai parla. La dolçor de la veu de Lavínia que no se sent per a res en el gran poema virgilià ens arriba gràcies a Ursula Le Guin amb tots els seus matisos, amb les pors i les inseguretats i amb la força de qui té tot el futur per endavant. Lavínia, filla del rei Llatí que finalment es casa amb Enees, és la mare llegendària de Roma, de la mateixa manera que Virgili, l’autor de l’Eneida, és considerat el pare de la cultura occidental que ens acompanya sobretot des de que va guiar Dant Alighieri en el seu viatge als inferns a la Divina Comèdia.
Recomano una lectura del llibre lenta i suau, com si de debò escoltéssim la pròpia Lavínia, una noieta fràgil i alhora forta que ens parla directament de les seves vivències, però que també ens transmet, en un joc de temps entrecreuats, les seves converses amb el seu creador, el poeta Virgili, i ens deixa obert el futur igual que Virgili va deixar inacabada la seva obra.
És indiscutible, l’estudi, la dedicació i l’esforç d’Ursula K.Le Guin per embolcallar la figura i la veu de Lavínia d‘un escenari espacial i temporal ple de versemblança on van apareixen també altres personatges que l’acompanyen com la seva conflictiva mare i altres dones que permeten que la veu de Lavínia sigui escoltada i contrastada.
L’escenari, la trama i els personatges d’aquesta novel·la estan basats en els darrers sis llibres de l’Eneida , el poema èpic de Virgili.
Durant molt de temps, qualsevol persona d’Europa i Amèrica que tingués una mica d’estudis coneixia la història d’Enees: els viatges des de Troia, la història d’amor amb la reina africana Dido o la visita a l’inframon eren referències conegudes i compartides, i font de temes per a poetes, pintors o companyies d’òpera. A partir de l’edat mitjana, el llatí, tot i ser anomenat llengua morta, va estar intensament viu i actiu per mitjà de la seva literatura i va tenir molta influència. Això ja no és cert. Durant aquest darrer segle, l’ensenyament i l’aprenentatge del llatí s’han començat a marcir i s’han convertit en una especialitat erudita.
Aquest és el fragment inicial de l’Epíleg totalment necessari amb el qual s’acaba el llibre i on Ursula Le Guin explica la gènesi de l’obra i com es va deixar portar confiadament per Virgili per a recrear tot l’ambient de l’època del bronze de la península itàlica, quins problemes li va suposar la identificació geogràfica dels llocs citats en el poema virgilià i quines fonts i estudis li van ser més útils. També haureu endevinat que he posat aquesta cita perquè consola molt veure com autores de la categoria d’Ursula Le Guin se senten deutores de la tradició clàssica i defensen la presència del llatí com element essencial en la nostra cultura.
Per a acabar, pemeteu-me com sempre que aprofiti per ampliar la recomanació de lectures. Com ja he dit d’entrada hi ha altres autores feministes compromeses que recreen i actualitzen figures femenines de la mitologia clàssica i que els donen el protagonisme i la veu que tradicionalment se’ls ha negat.
Per exemple, cal recordar i llegir o rellegir l’obra Kassandra de Christa Wolf, (1929-2011) dedicada a la filla del rei Príam que té el do de la profecia i que anuncia el final desgraciat de la guerra de Troia i de la seva gent, però la seva veu no té ressò i no es creguda. Com sempre, amb la presència de la figura clàssica, l’autora va més enllà i fa que ressoni l’actualitat.
I amb forma d’assaig ja hem parlat en altres ocasions del llibre La veu i el poder de les dones de Mary Beard (1955), classicista llargament guardonada, que en aquest text recorda l’episodi de l’Odissea en què Telèmac censura i fa callar la seva mare Penèlope i a partir d’aquest fet analitza l’exclusió de les dones del discurs i de l’esfera pública a l’antiguitat i també desgraciadament al nostres dies.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
