La psicòloga i periodista argentina Liliana Hendel, coneguda a la seva terra com “la periodista de la tele”, acaba de publicar el llibre “Las mentiras del patriarcado”.
Co-fundadora de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género de Argentina (RIPVG-AR) Hendel ha estat una pionera en portar la perspectiva de gènere a la televisió oberta per fer de l’agenda feminista un tema de totes i tots. Convocada per l’editorial Paidós, ens explica què l’ha motivat a escriure el seu nou llibre.
Liliana Hendel.
D’acord al títol del teu llibre, el patriarcat menteix … i molt.
Menteix perquè és un sistema que ha de sostenir-se. El patriarcat no és un patriarca dolent que castiga nenes bones. És un sistema que travessa els segles i que s’ha anat enfortint perquè va trobar un soci magnífic que és el capitalisme salvatge i el neoliberalisme que està creixent desmesuradament al món. Per sostenir necessita mentir. Necessita que les dones i les persones trans, transvestits d’identitat autopercebuda de dona estiguem convençudes que aquestes mentides que ens inoculen són veritats amb les quals nosaltres hem de lluitar permanentment.
Com ho fa per sostenir aquesta mentida?
Al llarg dels anys ha tingut aliances importantíssimes com les fes religioses conservadores sobretot l’Església Catòlica Apostòlica Romana en els seus aspectes més conservadors, també el judaisme i en l’últim temps les esglésies evangèliques sostenen que la puresa de la dona, la maternitat com un eix en el qual pivota potser una de les mentides principalísimas que és que una dona que no és mare no està completa, la qual cosa en la seva definició indica que una dona és un ésser humà incomplet.
I l’altre eix sobre el qual pivota i que està invisibilitzat és l’amor romàntic que s’ha anat instal·lant al llarg del segle XIX i XX amb un eix en el qual la dona ha d’entendre, comprendre, sotmetre, servir (hi ha una vocació de servei que se suposa que està convertida en virtut). Per tant una dona que no complís amb aquests mandats que són invisibles però són molt eficaços és una dona dolenta, desnaturalitzada, que per ser fora del sistema paga un preu per això (preu social) però també paga el preu d’un altre aliat del sistema que és la culpabilització de les dones.
Hi va haver algun fet concret que et va portar a acceptar la proposta de posar-te a escriure?
Crec que la motivació es va anar construint durant molts anys. Es van unir dues situacions importants dins de mi mateixa: el meu ser psicòloga, que una tria ser-ho quan tracta d’entendre més enllà del que es veu; i la meva decisió de ser periodista, un tria ser periodista per explicar el que veu. Aquí es produeix un pont entre la meva voluntat d’entendre i la meva possibilitat d’explicar allò que vaig entendre o que vaig veure, o que segueixo intentant veure.
Què t’ha permès veure aquest pont?
Crec que vaig començar a veure i sentir que m’estava mentint per primera vegada quan vaig tenir el meu primer embaràs el 1976 o potser abans, quan no quedava embarassada … és una cosa que conte en el capítol de maternitats. Allà va començar a gestar-se una cosa que no em tancava, no acabava de ser el que les revistes, la incipient televisió i els estudis de la psicologia em deien que havia de succeir-me i no em passava. Aquesta va ser la finestreta per la qual comença a créixer al llarg dels anys això que va acabar sent un llibre, “Les mentides del patriarcat”.
Quins van ser els principals temes en què vas treballar com a periodista i que pofrem veure avui reflectits en el llibre?
La maternitat, que va ser un eix rector en relació a la meva pròpia vida, els diferents tipus de violència que han patit moltes dones, la situació de les mares protectores a les quals els treien els seus fills acusant-les de Síndrome d’Alienació Parental (SAP). Aquests van ser els eixos, sempre estan lligats al tema de la maternitat. Després hi ha una curiositat intel·lectual i un fort compromís, empatia amb altres víctimes: amb les víctimes del feminicidi i els seus orfes al que se suma una certa necessitat personal de recerca de justícia que s’ha confrontat amb el mur que és la justícia patriarcal en la nostra regió. Són diverses les experiències que van fer que la ràbia es convertís en necessitat de posar en paraules la veu de les que estaven sent desemparades …
Aquesta justícia patriarcal, quina incidència té en aquestes temàtiques que abordes?
Ens preguntàvem fa uns anys per què augmenten els feminicidis, per què si hi ha cada vegada més consciència, si tenim lleis … per què augmenta el desemparament? Llavors Miguel Lorente Acosta, després d’una àmplia experiència en el Ministeri d’Igualtat ens va respondre que la justícia és patriarcal, les jutgesses i els jutges són misògins. També ens va explicar que hi ha un sistema masclista que se sosté en la justícia disfressada d’objectiva i de neutral. Mentre no aconseguim transcendir a això no aconseguirem avançar en els drets. Miguel Lorente Acosta és un dels prologuistes d’aquest llibre.
Tens programades presentacions a Europa, més precisament a Catalunya, a Madrid?
Hi haurà una presentació a l’abril a Buenos Aires, al maig a Colòmbia i espero que al llarg de 2017 puguem presentar-lo a Madrid i a Barcelona.
