OPINIÓ
Crec que amb aquestes tres expressions podríem definir perfectament els primers mesos del govern del PP encapçalat per Rajoy.
Liberalisme en l’economia, ja que, segons sembla tot està en venda, tot és susceptible de ser repagat i alhora qualsevol servei públic és a la llista de ser privatitzat. “No hi ha diners per als serveis públics” ens diuen. Però sí per als bancs i per pagar un exèrcit d’assessors nomenats a dit, o per seguir finançant a l’església catòlica, el seu suport ideològic, és clar.
Classisme en el social i en el laboral. La reforma laboral que han aprovat augmenta les diferències socials entre qui té feina i qui no en té. Augmenta infinitament les possibilitats de perdre la feina i deixa en mans dels contractadors la potestat del nostre projecte de vida personal, ja que en qualsevol moment poden prescindir dels nostres serveis a l’empresa.
I misogínia en general, ja que a la llarga llista de retallades que estan realitzant (ells i elles en diuen eufemísticament “reformes”) s’han de sumar els que afecten específicament les dones com la retallada en prevenció contra la violència de gènere.
Però si seguim analitzant ens trobarem que la mentida que aquesta gent del PP ens va explicar al llarg de la campanya i llarga precampanya electoral va molt més lluny. I vull deixar clar que no seré jo qui defensi la gestió de l’ultima legislatura del govern Zapatero, que també va fer de les seves i també ens va mentir.
Però aquesta gent del PP ha trencat amb tot, perquè, senzillament volen acabar amb tot d’acord amb aquestes mentides de les que parlava abans i que van utilitzar per arribar al poder.
No anaven a tocar les pensions. És cert que no les han tocat en la seva quantia mensual, però en aplicar les seves reformes com el repagament dels medicaments estan empobrint a les persones que s’han guanyat el seu dret a una pensió digna i que, a més de tenir-la pràcticament congelada, amb les retallades sanitàries els estan tocant un dels pilars fonamentals de la seva vida: la seva salut.
A més i en aquest col·lectiu de persones pensionistes, hem de recordar que les dones arribem a viure més anys i generalment ho fem amb pensions més baixes ja que ja es van encarregar de prohibir-nos treballar fora de casa després de casades fins a mitjans dels anys seixanta. I per tant les pensions són majoritàriament de viudes i, per tant molt més baixes. Així que, després de tota una vida treballant els arriba el torn de cobrar la pensió i els arrabassen (congelar és, amb el temps, el mateix que arrabassar) una part de la mateixa de forma directa i una altra part via medicaments i, a més, els obliguen a fer malabarismes econòmics per arribar a final de mes. Bé per les polítiques de protecció a la gent gran i/o pensionistes!!
Una altra mentida: No anaven a tocar els dos pilars fonamentals de l’estat de benestar a dir l’educació i la sanitat. I ja veiem el que està passant.
En sanitat redueixen serveis i fins i tot es tanquen centres de salut. No contracten personal i, per tant es saturen les consultes tant en atenció primària com en especialitats i no diguem les llistes d’espera per a operacions ordinàries: Fins a dos anys i mig per a una operació de pròtesi de genoll. I això és només un exemple. Però clar, qui té diners pot pagar-se una sanitat privada que només està a l’abast dels de sempre.
En educació més del mateix: Ja han aprovat l’augment de ràtio d’alumnes per classe i l’augment de nombre d’hores de treball del personal docent tant en tota l’educació obligatòria. Aquestes mesures aconsegueixen carregar-se la qualitat en l’ensenyament públic tal com denuncien les i els docents des de fa temps. Però el govern a la seva. A mantenir les fortes sumes de diners als centres concertats (gairebé tots religiosos) i a desmantellar un dels principals serveis públics aconseguits amb els esforços de tota la societat.
En la política universitària, més del mateix. Recarregar el pes dels que desitgen estudiar per millorar la seva vida augmentant el preu de les matrícules amb la qual cosa es redueix ostensiblement la possibilitat de les famílies treballadores de poder assolir els costos dels estudis de les seves filles i fills. A més en retallar (perdó, reformar!) Les línies de recerca en tots els àmbits deixen fora del sistema a centenars de persones que intentaven fer-nos la vida més fàcil en tots els sentits i els obliga, de nou, a emigrar.
Podria seguir així hores i hores, però no és just per a qui pugui llegir aquestes línies. Prefereixo animar que puguem anar denunciant en qualsevol àmbit les seves mesures i secundar aquelles mobilitzacions que convoquen les diferents organitzacions.
Són temps durs i de nou, com fa més de trenta anys, hem de sortir al carrer per plantar-los cara. I de passada, recordar-los que els vots obtinguts amb mentides, tal com ho ha fet la gent del PP, no avalen les seves “reformes”. Ni les que ja estan realitzant, ni les que amenacen amb seguir posant en marxa.
Han aconseguit guanyar un espai simbòlic important i que és el haver imposat la por en la societat. La por a expressar-se, la por a plantar cara, la por a mobilitzar-se, la por a exigir els nostres drets i lluitar per mantenir-los i sobretot la por a perdre la feina encara tot i que sigui una feina que fregui l’esclavisme, com molt bé diu Forges en les seves vinyetes. Aquest espai simbòlic típic de règims autoritaris, ha calat entre la ciutadania i es nota.
Però, tal com diu el meu admirat Lluís Llach en la seva primera novel·la “Memòria d’uns ulls pintats”,
“Les persones valentes no són aquelles que no tenen por. Les persones valentes són les que assumeixen les seves pors i els planten cara per, d’aquesta manera, vèncer-les “.
Estic convençuda que en els propers mesos seran moltes les persones que venceran les seves pors, i sortirem, de nou al carrer per exigir a aquesta gent del PP que es retractin de les seves reformes i retallades i que deixin els seus postulats liberals, classistes i misògins aparcats i si no ho poden o no ho saben fer, que se’n vagin a casa i deixin pas a una altra generació de gestors del públic que siguin capaços de recuperar el que ja ens han arrabassat.
La lluita per aquesta recuperació del que ja hem perdut, té moltes cares i molts espais on poder-nos posicionar.
Es tracta de trobar la nostra, la que ens doni sentit a despertar-nos cada matí amb la seguretat que som capaçes de frenar d’alguna manera. I això, a part que ho sabem fer totes i tots, és el que els aturarà els peus perquè no acabin amb tot els nostres drets, adquirits al llarg de molts anys i moltes lluites i, fins i tot, amb molta sang.
Jo em posiciono en aquesta línia. Ara toca parar-los els peus i impedir que acabin amb tot. Però això sí, sense perdre el somriure, que no els vull permetre que em prenguin això també.
