OPINIÓ
De Safo a Martina Navratilova, quantes lesbianes coneixes? Pregunto a les classes de Literatura Lèsbica del Màster de Gènere i Comunicació. Com que la majoria de l’alumnat és post-millennial, la resposta sol ser: qui és Martina Navratilova?
I què hi té a veure amb la literatura una tenista? Preguntaria jo. Per què l’he triat a ella? Dons per dos motius: un és la manca de referents, en especial referents positius dels que Navratilova n’és una bona representant; l’altre és que va escriure la seva biografia i, donada l’escassa producció temàtica, tot suma.
El patriarcat ha volgut fer desaparèixer de la història les lesbianes. De Safo ens ha arribat només una mínima part dels seus poemes ja que el 1073 el papa Gregori VII va ordenar cremar-los per immorals.
En un article de fa molts anys, Noni Benegas* mostrava com ha estat silenciada la literatura lèsbica al llarg de la història: “Dante no les inclou en la figura del condemnat sexual, Boccacio no les nomena als seus contes i a l’època de La Il·lustració, quan s’ajusticiava un sodomita es detallava el pecat davant del poble, però no en el cas d’una dona, per no donar idees”.
En algun lloc he vist qualificada de poesia mística la que va dedicar Sor Juana Inés de la Cruz a la Virreina de Mèxic, però sincerament quan llegeixo:
Ser mujer ni estar ausente
Es de amarte impedimento
Pues sabes tú que las almas distancias ignoran y sexo.
no puc evitar pensar que si això no és un poema lèsbic, jo sóc bombera.
D’exemples silenciats o tergiversats ni ha per omplir biblioteques. És a finals del s. XIX, principis del XX quan s’alcen veus de dones que manifesten obertament el seu amor cap a una altra dona i reclamen la seva existència lesbiana. La primera d’elles va ser Radclyffe Hall (hi ha una novel·la anterior, Zezé de l’espanyola Ángeles Vicente, però té un altre tarannà). Hall és la primera que diu: “Sóc una dona (tot i que es fa dir John) i estimo una altra dona”. I com que era catòlica conclou amb l’èpica frase: “Proclama al món sencer que existim, oh Déu, i concedeix-nos també el dret a existir”. Amén! La sentencia va ser durament criticada per les feministes dels anys 80 que declaraven “Sóc lesbiana perquè em dona la gana” (bonic rodolí).
Sigui com sigui, que la primera història de reivindicació del lesbianisme es tituli El Pou de solitud ni és un bon començament ni augura res d’optimista. I encara no havíem sortit del Pou que ja entràvem al Bosc de la Nit. Sense ànim de fer spoilers, tot el que segueix (tret d’un parell d’honroses excepcions) ja sigui al cine, la literatura o el teatre, fins pràcticament els anys 90, acaba en tragèdia. El desenllaç al que es veuen abocades les protagonistes fluctua entre el manicomi, el suïcidi, la presó, una cruel malaltia, el repudi o l’exili… i, en qualsevol cas, la relació no pot subsistir per la seva pròpia naturalesa.
Això ni és casual ni és gratuït. On no hi ha literatura no hi ha història. El que ha volgut fer creure el patriarcat és que no existim. I quan aquesta fake ja no s’ha pogut sostenir més, l’ha reconduit cap a l’amenaça que si ens entestem a existir tindrem un futur ben fosc. Coneixeu un sistema més efectiu d’eliminar un col·lectiu? (bonic rodolí)
Dins d’aquest panorama històric, el nostre particular estat pluriautonòmic té la seva pròpia evolució. 40 anys de dictadura feixista i una llei de perillositat social marquen la diferència. La llei, diuen, no va afectar tant les dones. És clar que no, si no existíem!! La convivència entre dones, que anessin agafades del bracet o que es manifestessin afecte en públic estava plenament acceptat. Qui i què es podia sospitar?, si les dones erem meres màquines de procrear, no gaudíem del sexe i en el remot supòsit que poguéssim arribar al plaer havia de ser per mitjà del sacrosant membre viril.
Amb la transició i l’eufòria de l’alliberament social van aparèixer els primers grups de reivindicació LGBT… (que eren molt G, i de forma secundaria L, B, T, etc.), els locals d’ambient i les primeres llibreries: Berkana a Madrid i Cómplices a BCN (que, heroicament, encara subsisteixen), però es trobaven que no tenien llibres per vendre fora de les traduccions; en 40 anys no s’havia escrit en castellà (menys encara en les altres llengües de l’Estat) sobre l’amor entre dones; i abans, ja heu vist com va anar. Per aquest motiu, es va crear EGALES, la primera editorial de temàtica LGBTIQ+ de l’Estat Espanyol, que va representar una autèntica revolució social. Les llibreries complien una funció integradora i cívica. Les turistes hi contactaven tant per comprar llibres com per tenir informació de l’ambient de la ciutat; les oriündes tres quarts del mateix i, a més, s’abastien d’històries on chica conoce chica, passen una sèrie de peripècies i arriben a un terapèutic final feliç. A EGALES se li ha criticat l’escassa qualitat d’aquestes novel·les, tot obviant que també ha publicat autèntiques joies com Paris was a woman d’Andrea Weiss o Ladies Almanach de Djuna Barnes (sí, escombro cap a casa) i d’altres prestigiosos títols tant d’assaig com de narrativa. Tanmateix, el desig, contingut durant segles, de llegir aquest tipus d’històries feia que les noies anessin a la llibreria a cercar les novetats, es relacionessin amb d’altres lectores i mantinguessin amb una certa salut l’economia de l’editorial; de fet, gràcies a aquestes històries es van poder publicar les joies.
Lesbiana ha estat sempre una paraula tabú, d’aquelles que costa de pronunciar i, si pot ser, es substitueix per un eufemisme (com en el cas del càncer que pels mitjans de comunicació és “una llarga malaltia”). Ara, les més joves rebutgen el terme per d’altres motius (vull creure). “A mi no em posis etiquetes” li respon una filla a sa mare quan aquesta li pregunta si ho és (amb l’esperança que hagi triat el bon camí). D’altres opten per la denominació Queer Feminista, però lesbiana, el que se’n diu estrictament lesbiana no ho són.
D’aquesta manera, la funció social de les llibreries o el tarannà alliberador de les col·leccions “chica conoce chica” deixen de tenir sentit, amb tot el que això comporta a nivell de subsistència.
Probablement, ni la Queer feminista ni la sense etiquetes han viscut el silenci ancestral, no han sortit d’un pou de solitud ni han travessat la foscor del bosc nocturn. Això vol dir que els temps estan canviant i no dubto que sigui a fi de bé, que amb l’abolició dels gèneres anem cap a una situació més equànime, però no puc evitar una certa recança d’allò que s’ha exhaurit quan gairebé ni s’havia aconseguit (bonic rodolí).
* Benegas, Noni. Corpus lesbiano. Letra, 34. Monogràcif Eros: desorden e indiferencia. 1994
