Així és, les urnes han parlat i ens han contat que els vots dipositats han volgut que a la Generalitat el govern canvie de color polític. És el joc de la democràcia i, tot i que no ens agrade el resultat, no ens queda altra, que acceptar els resultats del que la majoria ha volgut.
Com ja ens podem imaginar per l’acord al qual han aplegat el partit ultradretà i el PP, no seran temps gens bons per a les dones. Sobretot per a les polítiques de prevenció de les violències masclistes. I no ho seran senzillament perquè com és ben sabut, el partit que portava com a candidat a la presidència de la Generalitat a un home condemnat per haver exercit violència psicològica contra la seua exparella i els seus fills, nega aquesta classe violències masclistes.
Si pensem que el Pacte Valencià contra les violències masclistes i de gènere s’ha d’acabar d’implementar i que el partit ultradretà està en contra. O si recordem que una gran part de les components d’aquest partit acudeixen a ell precisament perquè estan en contra de totes les lleis que protegeixen a les dones contra aquestes violències perquè se senten atacats per les mateixes dones a qui acusen de voler-los discriminar, trobarem alguna explicació al seu rebuig més ferotge a tot el que siguen avanços de les dones.
Tampoc podem perdre de vista que un dels cinc eixos sobre els quals han aplegat a un acord amb el PP és literalment “Apoyo a las familias para fomentar la Natalidad, Seguridad y promoción de las familias”, entendrem que no busquen més que qüestionar els drets de les dones a l’accés al nostre propi cos i a les nostres decisions sobre les nostres maternitats. I, per descomptat, el fet de tornar al model familiar del Pater Familias on tota lautoritat deu recaure en el pare de família i on la mare és una figura sempre secundària i, a ser possible, sense poder de decisió sobre la resta de la família.
Així les coses i amb un pacte que s’ha larvat només per homes i s’ha signat només per homes, què de bo podem esperar les dones? Res.
Tindrem que, de nou, eixir al carrer per mantindre el que ja tenim i no perdre-ho després de la traïció que se’ns ha fet per una part de l’esquerra mentre ha governat buscant l’esborrat i qüestionant permanentment el feminisme clàssic.
Com dei la cançó Malos tiempos para la lírica. Tampoc són bons temps per al feminisme radical i clàssic. Però, de nou caldrà que busquem les forces dallà on en queden, malgrat el cansament acumulat, estrényer les dents i tirar endavant. No ens queda altra si volem, no sols defensar el ja hem aconseguit per a no perdre-ho, però a més deixar un món millor a qui ve darrere, les xiquetes de hui que seran demà dones de ple dret.
Encara ens queda el dret i l’obligació d’anar a votar el vint-i-tres de juliol i intentar que les coses no empitjoren encara més amb un canvi de color també al govern central.
Cal reflexionar a fons el sentit del nostre vot i pensar molt bé en qui dipositarem el nostre vot per a impedir que el que ja ha passat al govern autonòmic, acabe passat a Madrid, perquè si passara el mateix, tot empitjoraria encara més.
Frenar l’avanç de la dreta i la ultradreta, depén en gran part, del vot de les dones. Pensem en nosaltres i en les que venen darrere i les quals els volem deixar un món millor.
Votem amb seny, però sobretot, votem pensant en clau feminista. Ens hi pot anar la vida en això.
