El genetista europeu Cavalli-Sforza, diu en diverses de les seves obres que el concepte “raça” s’utilitza moltes vegades com a sinònim de nació o poble, la qual cosa crea una enorme confusió. Consulto al científic perquè de vegades també tinc molts dubtes sobre les diferències i semblances de les persones i sobre com ho plantegem des dels mitjans de comunicació.
Cavalli-Sforza assenyala que hi ha una definició de raça que versa així: “conjunt dels individus de raça animal o vegetal que es diferencien d’altres grups de la mateixa espècie amb un o més caràcters constants i transmissibles als descendents”.
D’aquesta definició, el que més crida l’atenció és la paraula “constants”, doncs no existeix “constància” que satisfaci. Ara per ara, és difícil distingir el nombre de “races” que hi ha a la Terra: es poden identificar (segons autors) de 3 a 60 i més. Totes les classificacions són igual d’arbitràries, doncs quan passem gradualment d’una població a una altra propera, els caràcters (fenotips) solen variar de manera gradual i contínua: no és molt fàcil diferenciar persones marroquines, d’algerianes, egípcies, romaneses, afganeses, gregues, espanyoles o italianes. Qui no s’ha fixat que a una dona nepalesa, la pots agafar, posar en un avió amb robes i abillaments, portar-la a ple altiplà andí i fer-la passar perfectament com una “aborigen” aymara, inca o quechua?
Notícia relacionada: Ahir es va celebrar el Dia Internacional per a l’eliminació de la discriminació racial
Però està dins de la nostra limitada naturalesa l’intentar classificar-ho tot, fins i tot a grups d’innombrables persones (els suecs són rossos, els romanesos lladres, els xinesos treballadors, els italians virolats…), per fer de les nostres vides, reflexions i territoris, una mica més fàcil de portar, comprendre i defensar. És cert que hi ha alguns dels nostres caràcters que es conserven d’acord al nostre origen (el meu cabell, per exemple és totalment sudaca) i que es poden manifestar tant per semblances genètiques, com per identitats culturals, unes tradicions comunes, un llenguatge comú o una unitat política.
Des que la humanitat va començar a comercialitzar, a conquistar, a “desplaçar-se”, ja anés en caravel·les, en vaixells transatlàntics atestats d’irlandesos i escocesos, o en vaixells de boga, en “pasteres amb ales” (jo em vaig venir en una), o altres mitjans de transport, aquesta realitat canvia a passos engegantits. Les característiques genètiques i culturals “locals” són cada vegada més invisibles.
Segurament hi ha moltes persones que coincideixen amb mi en què és bastant difícil definir “raça” i per moltes altres -com jo- no és creïble el concepte en si, però hem de reconèixer que sobre la base d’ell i vam crear en l’o no, s’han dut a terme diverses causes darrere de la defensa d’una raça determinada, que casualment sempre és millor que les altres. Tant hem sentit sobre els “pobles triats”, que hi ha els qui l’hi acaben creient. Fins i tot entre nosaltres.
A això se li diu “racisme”, que es caracteritza per creure que la “raça” pròpia és millor que totes les altres i els qui ho creuen es preocupen per la “puresa” del seu tresor guardat en la seva càrrega genètica.
Aquest fenomen, tan humà, desconeix que cada població, per petita que sigui, és variable. En l’ésser humà, aquestes diferenciacions senzillament no existeixen: la puresa genètica seria un exercici científic i megalomaniac en el qual la descendència solament s’hauria de produir entre parents mes propers, la qual cosa biològicament és contraproduent i inviable per a l’espècie (humana). Genèticament parlant, la salut de la nostra espècie es basa en el mestissatge, doncs de el “encreuament” sorgeixen persones més resistents, culturalment i genètica.
Que els qui siguin originaris de escandinavia siguin més rossos, o que els àrabs siguin gairebé tots bruns no vol dir que siguin “purs”, sinó que les condicions de la naturalesa produeixen aquesta variació del fenotip de la població. La població flamenca per exemple (de Bèlgica, no d’Andalusia) és més bruna que la d’Holanda, per la invasió espanyola que va durar centenars d’anys, i culturalment, els flamencs (no els ocells) són equivalents als holandesos, i no als castellans.
Invasió darrera d’invasió, imperi darrera d’imperi, hem vist com el poder ha anat passant d’un poble a uns altres… Quin ha estat el millor? L’única cosa que es pot desprendre és que èxit i poder van agafats de la mà. La sensació d’eufòria per “pertànyer” a la “millor” nació del món o estar en un grup selecte d’elles, pot portar a pensar a la població que la conforma que la superioritat és alguna cosa propia del seu poble, lògicament, objectiva, innata, intrínseca i permanent, quan en realitat és només un cúmul de circumstàncies socioeconòmiqes i culturals efímeres.
Del racisme la línia cap a la xenofòbia és invisible i és una síndrome social previsible: por i odi als estrangers, als quals són diferents (aquí també cap la misogínia, però aquest és un altre tema) i la població es determina a si mateixa a l’enfrontament, a nivells de neurosis generalitzades, gelosia, enveja, etc. a força dels prejudicis generats davant axiomes que ja coneixem i que àdhuc a dia d’avui existeixen.
Aquest 21, dia internacional de l’eliminació de la discriminació racial, és un oasi en el descontentament general de la població, que assumeix –axiomàticament- que els problemes que avui afecten a Espanya i Europa, són provocats per els qui -casualment- menys poder de decisió tenen per jugar al joc de les democràcies del lliure mercat. La desocupació, l’absència de l’estat del benestar o l’anihilament del mateix fa que sorgeixi el desig de rescabalar-se amb un “boc expiatori”, que usualment és la baula més feble de la cadena i és clar que les persones nouvingudes usualment estan en condicions d’inferioritat.
Existeix cura per a aquesta malaltia del descontentament i de l’odi? Per descomptat: l’educació amb finalitats preventives, a manera de profilaxi davant un desastre social.
He volgut fer aquesta reflexió, com a “nova catalana”, perquè avui i no només el 21 d’aquest mes la població Palestina, la del Sàhara, comunitats indígenes desplaçades, persones migrades criminalitzades i estigmatitzades no poden creure a cegues en aquesta primera esmena de la declaració Universal dels DDHH que versa sobre la llibertat i igualtat en dignitat i drets de les persones. S’han de generar les garanties per creure que pot haver-hi migració de Sud a Nord, d’est a oest i no tan sols de nord a sud i d’occident a orient.
Si ni tan sols es poden equiparar drets, llibertats i dignitats entre els homes i les dones de les mateixes societats, com s’espera que això succeeixi entre diverses societats?
Mentre tinguem la falsa idea que uns altres i unes altres han vingut a quedar-se amb el nostre (o vostre) i apropiar-se del que per dret ens (us) correspon, res canviarà.
