OPINIÓ
Les masculinitats són múltiples i diverses com ho són les formes de viure la paternitat. Tot i que les més visibles, les hegemòniques, han estat les masclistes sempre hi ha hagut diversitat.
En l’actualitat aquelles paternitats que s’impliquen més amb la cura i les emocions de fills i filles van aconseguint una major visibilitat a la nostra vida quotidiana, als mitjans de comunicació i al discurs social. L’avanç de la igualtat i la crisi de la masculinitat, gràcies al feminisme, ho han fet possible. El feminisme és el moviment d’emancipació de les dones que, alhora, beneficia també perquè obliga a repensar models tòxics de masculinitat.
Si bé encara queden, i molts, homes que encara viuen la seua paternitat exclusivament com a proveïdors -i, per tant, segons el paper marcat per una societat masclista- es pot afirmar que hi ha en marxa un procés de canvi cultural en la forma de viure el fet de ser pares. Les “noves” paternitats no són tan noves com pot semblar: pares cuidadors i responsables n’hi ha hagut sempre, però eren minoria. Ara, però, són emergents tot i que no majoritàries. Cada vegada més homes opten per voler crear una família i implicar-se en la criança dels fills i de les filles, més enllà de la part més lúdica. No volen ser pares de “cap de setmana”, demanen el permís voluntari de paternitat de 15 dies, que existeix actualment a l’Estat espanyol, poden demanar reducció de jornada o vacances per poder tenir cura de la seua família.
Els “nous” pares que han crescut amb altres inquietuds i s’impliquen amb els seus fills i filles i s’esforcen per establir vincles afectius forts. A vegades ho són de forma natural: per convicció i com a opció conscient de vida. En altres ocasions han estat circumstàncies com ara la crisi que ha deixat en l’atur a molts homes que s’han fet càrrec dels fills i filles mentre les seues companyes seguien treballant. Una “nova” paternitat sobrevinguda però acceptada i assumida per part dels seus protagonistes que han aprés i s’han incorporat plenament a aquesta vivència. En moltes ocasions només saben que no volen ser com l’anterior generació però tampoc tenen referents i estan construint una nova forma de ser pare que, almenys intenta, ser més igualitària. Són pares (homes) en construcció.
El moviment d’homes per la igualtat reivindica permisos iguals, intransferibles i remunerats per adopció o naixement tant per a mares com per a pares. Un model que ja existeix en altres països europeus i que genera un referent social positiu, promou un canvi cultural a favor la paternitat responsable i cuidadora i elimina un dels obstacles que tenen les dones al mercat laboral que les penalitza com a principals responsables, en un sistema social masclista, de les cures.
Els homes feministes tenen el repte d’aconseguir que el canvi cap a les noves masculinitats i noves paternitats siga conscient, autocrític i madur per part dels homes. I, també, que siga visible per a la societat a partir de nous referents, presència en els discursos socials i que compte amb el suport de les polítiques públiques. Tot i que encara queda molt camí per aconseguir que la “nova” paternitat siga majoritària, el procés de canvi ja s’ha iniciat.
