El dilluns passat dia 11 de juny en un acte convocat per la Xarxa Internacional Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya (XIDPICCAT) i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, hi hagué una sessió de treball entre periodistes de distintes procedències juntament amb les impulsores del Manifest del 8 de Març de Madrid i a Barcelona per posar en comú les accions que es van duu a terme però amb la voluntat de projectar-nos de cara el futur.
Foto de famlília de les assitentes.
Van prendre part a la sessió de treball i per part de les impulsores del Manifest a Madrid, Magda Bandera, i Núria Segura i Núria Cornet per part de les signants de Barcelona; Mavi Carrasco, presidenta de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC); Zuliana Lainez, presidenta de la Federación de Periodistas de América Latina y el Caribe (FEPALC-FIP); Laia Serra, responsable d’Igualtat del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC); Alba García, responsable de Dones, Diversitat i Polítiques LGTBI de CCOO de Catalunya; Montserrat Ros, Portaveu Organització i Comunicació del mateix sindicat; Eva Gajardo, responsable d’Igualtat de la UGT de Catalunya i Montserrat Boix i Albert Toda, periodistes de TVE i membres del sindicat. Juntament amb les representants de la XIDPIC.CAT, Alícia Oliver, Montserrat Minobis, Drina Ergueta, Pilar Remírez, Lidia Vilalta i Julia López.
Els noms i la representativitat de cadascuna de les assistents ja dona pistes sobre l’eix pel qual va girar la temàtica de la sessió de treball curta però densa tant en participació com en continguts.
Propostes de treball i d’acció
Després de fer un breu repàs per part de Magda Bandera, Montse Boix, Cristina Pulido i Núria Segura del què va ser posar en Marxa el Manifest del 8 de Març, les conseqüents reaccions que van tenir lloc arreu de l’Estat i fins tot l’onda expansiva que va generar en d’altres països i molt especialment a Amèrica Llatina, es va posar de relleu el punt d’inflexió i reflexió a què s’ha arribat que obliga a fer propostes de treball i d’acció pels pròxims mesos que es van concretar en diversos apartats:
En primer lloc, recollir tot el que s’ha fet fins ara (el moviment no ha sorgit del “no res”, hi han precedents importants especialment a Catalunya) i per tant cal fer un directori on és reculli tota la feina feta fins ara sobre qüestions de gènere en el món de la informació i/o periodisme.
En segon lloc, crear grups de treball que puguin fer més efectiu el munt d’idees i propostes recollides en l’Assemblea i que estan totes connectades amb els punts del manifest aprofundint sobretot en la “bretxa” salarial. Així mateix es va parlar de la necessitat de “fer lobby”, grups de pressió aprofitant la conjunció política del nou govern progressista. La possibilitat de crear un “ens” que agrupi a totes les participants. I preparar per al mes de novembre una acció més potent i forta.
En tercer lloc, també es va posar en evidència que cal establir uns criteris de moderació per als grups que existeixen, per tal de no perdre ni la força del grup ni els objectius establerts.
Montserrat Boix, Magda Bandera i Drina Ergueta.
“Feminització” de les organitzacions
Les expectatives, per dir-ho d’alguna manera, van ser superiors a les esperades amb la qual cosa es posa de manifest, que les dones periodistes han pres consciència de l’actual situació del periodisme clarament decantat en tots sentits a favor dels homes. No és estrany, doncs, que davant d’aquesta i d’altres constatacions volguéssim incloure en la trobada als agents socials, CCOO, UGT i SPC que són els qui poden, a través dels convenis col·lectius, canviar el signe de les situacions clarament discriminatòries.
En aquest sentit tant les representants de CCOO con les de la UGT van destacar la feina que estan fent en aquest camp i, molt especialment, en el de la “feminització” de les seves respectives organitzacions. La representant de CCOO va recordar que ja fa un any i mig el Sindicat es va proclamar Sindicat Feminista. La UGT ho farà en breu.
De fet van estar d’acord en què el marc laboral català té unes característiques que fan difícil l’obligat compliment del conveni col·lectiu en estar format majoritàriament per petites i mitjanes empreses.
En aquest sentit van remarcar en què implementen mesures d’igualtat en els convenis i insten i promouen plans d’igualtat encara que les empreses siguin de menys de 250 trebeballadores/rs. Han promogut protocols contra l’assetjament sexual en què hi estan involucrades les tres grans patronals i que val per a totes les empreses públiques i privades. I que és d’obligat compliment. De fet, però, només el 2,9% de les empreses té protocol contra l’assetjament.
Manca de dades
Una qüestió remarcada per els sindicats i les periodistes és que no es tenen dades per a poder fer els diagnòstics adequats sobre les diferències salarials, ja que les empreses, tant públiques com privades no faciliten les dades.
Sobre les qüestions laborals uns altres aspectes remarcables són els de la precarietat que s’emmarca, així mateix, dins de la manca de dades.
La contractació i l’externalització, pràctica que duen a terme totes les empreses tant públiques com privades i que fa que la precarització vagi en augment, així com l’ús fraudulent que es fa de les becàries. Fallen també les inspeccions de treball que són les que bàsicament poden detectar i denunciar totes les mancances de discriminació que patim les dones periodistes.
Zuliana Lainez de (FEPALC-FIP)
Ressonància internacional
Tot plegat posa en clar la necessitat d’enfortir l’associacionisme de les dones periodistes ja que la repercussió obtinguda després del 8M ens obliga a fer-ho. I sobretot tenint en compte la ressonància internacional que va tenir, com va explicar la companya peruana Zuliana Lainez de (FEPALC_FIP) on justament aquell dia feien al Perú una trobada internacional de ciberassetjament, una de les noves qüestions que estem vivint aquests últims temps i que a Amèrica Llatina ha arribat a uns graus d’excepcionalitat, juntament amb el feminicidi imparable de dones periodistes.
El 8M les va impactar molt favorablement, tot i les diferències en l’exercici de la professió que es té en el continent americà. Cosa que ja hem detectat fa temps, però el que les va impactar en llegir el Manifest és que els problemes laborals del món del periodisme, malgrat les diferències, són molt similars; Tot i que a Llatinoamèrica es viu un grau de violència que sortosament aquí no vivim. En tot cas es va assenyalar que cal unificar esforços entre el món sindical i el professional i estimular les xarxes sense oblidar les iniciatives col·lectives.
A títol individual
Al llarg de la sessió de treball també hi van participar altres periodistes a títol individual, algunes de les quals havien participat en l’assemblea realitzada a Madrid el cap de setmana anterior i ens van traslladar les seves experiències, com la periodista Marta Càceres o Cristina Claverol o les companyes del Diario Feminista (Cristina Pulido, Sandra Girbés i Montse Cecilia).
També hi vam comptar amb la participació de la diputada del PSC al Congrés, Lídia Guinart, periodista de professió, preocupada per com s’aborden les violències de gènere en els mitjans de comunicació, i també sobre els tòpics i estereotips que transmeten els mitjans, i posava com exemple el tractament i la imatge banal sobre les noves ministres socialistes que va publicar, recentment, el diari ABC. Guinart va recordar que en el pacte d’estat sobre violència de gènere, signat l’any passat, hi ha un apartat específic per al sector periodístic i audiovisual, que recull moltes iniciatives que, ara, es podran desenvolupar.
Finalment i com a conclusió fa falta imposar-nos una reflexió profunda integradora per part de tots els col·lectius, sindicats, associacions i entitats periodístiques que ens ajudi a elaborar unes propostes clares, integradores, contundents i d’aplicació i consecució acceptablement ràpides. Ens vam donar un parèntesi temporal, coincidint amb l’estiu, per tal de reemprendre, a partir d’octubre, l’activitat a tots els nivells.
