OPINIÓ
Mots com perillós, amenaça, desastre… desfermen un augment de cortisol en el torrent sanguini que ens empeny al desànim, a la desesperació.
Aquests dies s’està produint un allau impressionant de missatges per WhatsApp, de vídeos, d’ advertències, de plors, de condols, de missatges d’ànim.
Els mitjans de comunicació són la vivíssima i urgentíssima expressió d’un regurgitar, d’un descobrir, d’un revelar noticies i d’articles d’opinió, molts dels quals esperen ser publicats amb la mateixa paciència que ens imposa el confinament. Perquè, és clar, el món només pot ser percebut a través dels sentits i el pensament, i aquest necessita forçosament expressar-se a través de paraules; malauradament, ara mateix les emocions estan tan a flor de pell que el pensament dels que tenen com ofici l’escriptura o la comunicació és un vertigen inusual de paraules. I el pensament de tothom, també. Fa dies que hi rumio, en tot això.
Les i els occidentals pensem a través de les paraules (per començar, no disposem d’un llenguatge idiogràfic com els orientals) i sovint no ens adonem de l’efecte que tenen sobre l’estat d’ànim.
És natural que en aquests moments tan delirants i durs visquem amb angoixa. Però també hem de pensar que la manera com expressem verbalment aquesta angoixa pot tenir un efecte positiu o negatiu, tant per a nosaltres com per a qui ens escolta o llegeix. El que vull dir és que a les paraules no se les endú el vent, sinó que sempre deixen una empremta i tenen el poder de condicionar a qui les diu i a qui les escolta o llegeix; per això semblaria crucial que aquests dies més que mai pensem sobretot en les nostres paraules abans de dir-les.
Com si posseïssin energia pròpia, mots com perillós, amenaça, desastre… desfermen un augment de cortisol en el torrent sanguini que ens empeny al desànim, a la desesperació. Mentre que altres mots com serenitat, somriure, sabor, sexe, silenci, i moltíssimes més, secreten serotonina i, de retop, actituds d’ànim, d’apropament, d’amistat… Són paraules percebudes per l’hemisferi dret i atresoren alegria i plaer. I l’humor? L’humor és un antídot que fa meravelles.
En un cercle viciós, els mots retroalimenten els nostres pensaments i aquests en envaeixen els estats d’ànim i de retruc les actituds i comportaments. Fins al punt que s’esdevé aquell fenomen tan conegut que els psicòlegs socials anomenem “Efecte Pigmalió” o també “profecia d’autocompliment” (Self-fulfilling prophecy): una predicció que, un cop feta, és en si mateixa la causa de que -la predicció- es faci realitat. Els exemples de profecies d’autocompliment induït abunden en la nostra vida quotidiana. Allò que sents que pot passar, pot acabar passant. Inconscientment conformem la nostra realitat. Si pensem que estem deprimits podem acabar estant-ho. De manera que el món en què vivim està determinat pels pensaments que alimentem.
Mots com perillós, amenaça, desastre… desfermen un augment de cortisol en el torrent sanguini que ens empeny al desànim, a la desesperació.
Immersos en una situació greument adversa, ens sembla que tot ens va en contra, i potser ens cal fer un esforç per a no caure en la desesperança, en el pessimisme o en la frustració. Per això és tant o més important que mesurem el que diem; la millor manera de refer-nos en aquests moments difícils és parlar-nos a nosaltres mateixos i als altres amb termes positius, encara que ens sembli que no està justificat.
Per tant, penso que tot sovint podríem pronunciar o escriure paraules d’ànim que continguin missatges d’amor, de motivació, d’esperança, de confiança, de saviesa i pau. En llegir-les, en escoltar-les, en dir-nos-les a nosaltres mateixos, ens sentim molt millor, el nostre ànim revifa i enfondim fortaleses i capacitats tal vegada desconegudes als que ens escolten o llegeixen.
Si, ja ho sé, les paraules “negatives” són necessàries per a referir-nos als fets i a l’adversitat que ens té en l’ acorralament de la desesperança i, a més, tenim tot el dret de sentir emprenyament, tristesa o atemoriments. I de dir allò que ens passi pel cap. Perquè sabem prou bé que els esdeveniments són, ara mateix, molt traumàtics. Per tant, tampoc no hem de censurar les parles negatives, si ens semblen indispensables. Tanmateix, les i els que estem en situació de poder fer-ho, podríem intentar moderar-ne l’ús doncs, avui més que mai, necessitem sentir fortalesa i ànims, per a nosaltres i per a la resta.
