“Nana”, “empleada domèstica”, “Chacha”. Cadascuna d’aquestes paraules ve carregada de tota la intenció que se li ha volgut donar des de l’inici de les nostres històries. En la majoria de països, el servei domèstic no té absolutament res a veure amb un altre tipus de relacions laborals on existeixen deures i drets compartits entre contractants i contractades.
Ser empleada domèstica, i encara mes “portes endins” exposa a la pèrdua de totes les llibertats: a l’espai propi, a viure sota les seves pròpies normes, a veure als seus sers estimats, a l’oci, a una jornada laboral amb un màxim legal d’hores, a vacances (i pagades), a jubilació, a una retribució relativa a la propia experiència, assoliments i anys de servei, a indemnitzacions, etc.
En els últims anys, moltes dones s’han educat i han començat a treballar remuneradament fora de les seves cases en llargues jornades laborals. Els seus companys homes, difícilment assumeixen la co-responsabilitat en el treball domèstic, per tant aquest treball necessàriament ha de fer-ho una altra dona més pobra, i en els últims anys, migrant. Tot això s’emmarca en l’absència de polítiques públiques universals de cura o assistència sanitària, ja que l’Estat xilè deixa la responsabilitat en mans del capitalisme salvatge imposat des dels anys de dictadura pinochetista, sense vetllar pels drets de les persones, siguin nacionals o no.
El menyspreu al servei domèstic és un sine qua non històric a les cases de les classes mitjanes i riques que poden mantenir-les i pagar-ho (precàriament) en societats on les persones en molt poques ocasions tenen consciència dels seus drets i no només dels seus deures. Un d’aquests països és Xile.
Aquesta situació de les “nanas” i sobretot d’aquelles que fan el “portes endins”, va començar ja en l’època colonial, quan les dones mapuches eren obligades a abandonar els seus pobles i llars, per anar a servir en qualitat d’esclaves a les cases dels nouvinguts espanyols. D’aquí l’accent xilè quan sonen juntes la “TR” o la “CH”: herència de les nanas mapuches que van criar a la progènie de la nova xilenitat (chilenidad).
L’herència de submissió es va traspassar a les nanas criolles per centenars d’anys. Fins que algunes d’elles s’han rebel·lat.
Felicita Pinto, una dona que als seus 57 anys va començar aquesta “rebel·lió en el condomini”, i protagonitza el que podria ser una obra orweliana, des que va decidir que no volia agafar l’autobús obligatori per dirigir-se al seu treball, obligació establerta en el “protocol d’accés” del condomini “El Algarrobal II” de Chicureo, que fa només uns 15 anys era un poblat rural, 40 quilòmetres al nord de Santiago.
La por dels rics per tenir massa
Avui, Chicureo és un conjunt de complexos residencials, la majoria de luxe. Compta amb les seves pròpies escoles particulars, de les més cares d’aquest país, una filial d’una exclusiva clínica privada i una carretera que connecta el poble amb altres barris rics de la ciutat sense haver de travessar per sectors pobres ni de classe mitjana.
En “El Algarrobal II” les treballadores de la llar o empleades domèstiques (o nanas), mossos, jardiners, obrers de la construcció i netejadors de piscines tenen estrictament prohibit caminar pels carrers per evitar (per protocol) que “cometin robatoris o lliurin informació rellevant sobre la privadesa d’altres veïns del condomini mentre es dirigeixin a la casa on diuen treballar”, segons un correu electrònic que l’administració del condomini li va enviar al cap de la Felicita Pinto fa poc mes d’un any. D’aquesta manera, el personal de servei està obligat a anar en aquest transport pel qual fins al 2 de gener d’aquest any havien de pagar 60 centaus de dòlar per cada viatge. Aquest cobrament va ser suspès després de fer-se públic aquest cas de clara vulneració a varis dels drets fonamentals de les persones.
Però això és només una mostra, un botó de la realitat de les persones que treballen en aquest sector en Amèrica llatina, el continent amb mes iniquitats de tot el mon. Al sud de Lima, les treballadores de la llar, les empleades domèstiques, no poden banyar-se al mar fins que els seus “patrons” hagin sortit de l’aigua. En alguns restaurants de Mèxic DF tenen prohibit asseure’s a la taula amb els seus caps.
A Xile, el tracte discriminatori que acusa Felicita Pinto va causar un escàndol de proporcions tals, que va agitar les xarxes socials, va omplir pàgines en la premsa escrita i va ocupar llargs espais en televisions i ràdios. L’efecte generat per les xarxes socials ha estat crucial i es podria assegurar que no existeix una altra causa: aquest modern país és el sisè amb menor llibertat de premsa a Sud-americà i es posiciona per darrere de països com Costa Rica i Argentina, caient del lloc 33 al 80, segons dades lliurades fa un parell de dies per Reporters Sense Fronteres. L’educació es torna un article de luxe (el 73% de l’estudiantat de l’educació superior son de classes mitja o alta) i les desigualtats socials son cada vegada mes preocupants.
El malestar segueix i aconsegueix els seus primers fruits
El suport d’estudiants i de les xarxes socials ha estat decisiu. A traves del Facebook s’ha convocat a una marxa pacífica en suport de les nanas. Avui, prop de 4 mil persones s’adhereixen a un esdeveniment que a les dues hores de crear-se ja comptava amb 2.000 persones disposades a participar.
El Sindicat de Treballadores de Cases Particulars va presentar un recurs de protecció, acollit el 5 de gener per una sala de la Cort d’Apel·lacions, que va ordenar suspendre l’esmentat protocol del condomini, que també obliga a les empleades domèstiques a vestir davantal de nana o a utilitzar un “uniforme que les identifiqui com a tals” dins del condomini.
Dos recursos de protecció presentats en un any per el cap de la Felicita Pinto van ser rebutjats per una altra sala de la mateixa cort, un a l’abril i l’altre el 13 de gener d’aquest any. En el primer cas, el tribunal va considerar que l’administració del condomini no va incórrer “en actes il·legals o arbitraris”, doncs les prohibicions van ser acordades per la majoria dels residents.
Pot ser que aquesta croada es vagi apagant a poc a poc i quedi en el calaix de-sastre dels mitjans, a l’hora de cobrir una mobilització social d’aquestes característiques, però les persones que en formen part, que hi participen, especialment les i els joves, miraran amb altres ulls, els del respecte cap a les seves iguals, a les nanas, a aquestes mares postisses que tantes hores de serveis invisibilizats han gastat en gran part de la societat xilena, postergant als seus i a si mateixes.
