OPINIÓ
L’altre matí, estava fent aquagym (com sempre, pocs homes situats a un cantó de la piscina, voltats per moltes dones). La monitora ens feia fer un gir de malucs. Sento al meu costat una exclamació “Mariconades!!”.
En aquell moment em van venir al cap molts pensaments: veia al nostre “supermascle” Putin prohibint que els nedadors russos practiquin l’estil papallona, per considerar-lo “poc viril”. Veia els riures burletes que durant molt de temps acompanyaren els corredors de marxa atlètica, obligats a fer aquests mateixos moviments de cintura que al meu company de piscina li semblaven propis de “maricons”. Un amic meu, nascut amb peus plans i afectat d’escoliosi (una cama més llarga que l’altra), que camina sempre bellugant-se com una serp, ha hagut de suportar sovint els xiuxiuejos dels seus col·legues per “efeminat”.
Entenc que de petits ens feien jugar amb “madelmans”, de moviments rígids. Ens han ensenyat durant la nostra vida escolar, en la classe d’“Educació física”, a a ballar, a dansar, a expressar-nos amb el cos? Ben poc, potser gens. Per què als Jocs Olímpics les disciplines de dansa i harmonia (o la natació sincronitzada, sense anar més lluny) són acaparades per dones? Els esports masculins –recordem-ho- sorgiren com a preparació premilitar i, per tant, els moviments que demanen són generalment agressius. El resultat és com si els homes estiguéssim obligats a caminar com si sempre portéssim una armadura o una cotilla que limita els nostres moviments. Com si els homes portéssim sempre un “policia de gènere” al costat, que ens estigués dient quins moviments podem fer i quins no.
Ara cada cop és més freqüent saludar-se entre homes amb un petó, però encara hi ha vigents unes normes molt estrictes pel que fa al contacte corporal entre homes. Estrènyer-se la mà (senyal que hom no va armat) o, com a màxim, fer-se unes abraçades que semblen més aviat voler enfonsar l’esquena de l’altre. El futbol, la gran escola dels codis masculins, ja ens ho ensenya: els contactes entre cossos d’homes només poden ser xocant. Tan sols és permès el cos a cos afectuós de forma ritualitzada (i molt breu) en la celebració d’un gol. Hi ha qui aprofita llavors per tocar el cul al company! Ai, el cul, la zona prohibida i negada dels nostres cossos!
La por a l’homosexualitat
Si hi ha aquest codi corporal tan estricte és perquè la masculinitat, el viure com a homes i ser tractat en tant que tal a la nostra societat es defineix en negatiu: ser home és no ser dona i no ser homosexual. Els insults que posen en qüestió la virilitat ens ho diuen: “nena” i “marica/maricó”. I no ser ni una cosa ni l’altra és quelcom que hom ha de demostrar contínuament: en la pròpia conducta, en els propis moviments “no fos cas que els altres pensessin que…”. Aquest fantasma el tenim sempre al davant. I esdevé una por tan interioritzada que de vegades ni la reconeixem, tot i que ens penetra per dins i ens obliga a moure’ns com a “madelmans”.
Les homofòbies són, doncs, manifestacions de la por i fins i tot a l’odi a l’home lliure que tenim dintre nostre. A l’home que es pot permetre fantasiejar o practicar emocions i expressions sexuals o afectives més enllà de la norma heterosexual. A l’home que potser té ganes d’acaronar un altre cos d’home (sense que necessàriament això tingui un rerefons sexual).
L’homofòbia té manifestacions molt més salvatges, és clar. Hi ha països on la més mínima manifestació “homo” és penalitzada amb la pena de mort o, si més no, de presó. A d’altres (com a la Rússia de Putin) l’homofòbia és institucionalitzada i considerada política d’Estat. I a d’altres les manifestacions gais són menystingudes o ridiculitzades. Sense anar més lluny, al nostre país, que es presenta com a capdavanter en la superació de l’homofòbia, que fou dels primers en legalitzar el matrimoni de persones del mateix sexe, el Diccionari de la Reial Acadèmia defineix “mariconada” com a “2. Mala pasada, acción malintencionada o indigna contra alguien”. I hem vist darrerament bandes de brètols que es dediquen a “caçar maricons” pels carrers de les nostres ciutats, com a ritus de suposada afirmació viril.
Canviar les relacions entre els homes
Tenim un sistema social i de relacions basat en la desconfiança de l’altre. Un individualisme que Hobbes ja fa segles definia amb la màxima: “l’home és un llop per a l’home”. Els homes que governen el món (i algunes dones que s’hi ha apuntat i copien aquest model de relacions corregit i augmentat) practiquen aquest egocentrisme moral que no té en compte per res l’altre/l’altra. L’homofòbia és una manifestació també d’aquest individualisme ferotge que pretén anular la diferència i, per tant, la diversitat. Aquesta homofòbia apresa ens penetra per dins (ja ho comentàvem abans) fins al moll dels nostres ossos. Alliberar-nos com a homes d’aquest encotillament, acostar-nos als altres, permetre’ns tocar, tenir cura d’altres cossos, d’altres subjectivitats és entrar en un sistema nou de relacions, radicalment diferent del que tenim actualment.
Per tot això, crec que la superació de l’homofòbia (entesa no només com a la discriminació dels homosexuals sinó també com la por a la homosexualitat que abans esmentàvem) no és només una fita de les persones lesbianes, gais, transsexuals o bisexuals (LGTB), tot i que en sòn els principals perjudicats. És un objectiu de tots els homes, independentment de la seva orientació sexual i de tota la Humanitat. Perquè necessitem canviar les relacions, perquè necessitem urgentment un nou ordre social, un nou ordre de relacions (recuperant en aquest sentit sabers que moltes dones han desenvolupat al llarg de segles). I els homes també necessitem descobrir que els nostres cossos poden ser nutricis, cuidadors, amorosos, ferms i vulnerables alhora. En resum, humans. Per això el moviment d’homes per la igualtat ens hem sumat al dia mundial contra la LGTBfòbia i el fem nostre: perquè canviar les relacions entre els homes és revolucionari.
