OPINIÓ
El nou mantra que es repeteix des que Santa Judith Butler ho va dir en una entrevista a The Guardian el setembre del 2021 (després corregida pel diari perquè els va semblar excessiu) és que les feministes contràries a l’autodeterminació de gènere fem el joc al feixisme.
Després aquesta cantarella s’ha multiplicat i repetit, com no podia ser d’altra manera, per tantes veus amb pretensions transgressores, l’última Chiara Bottici en una entrevista a El País (2 de gener de 2022) i altres grans filòsofs que en breu ens il·luminaran sobre com el vell feminisme fa la feina a la ultradreta. En aquest cas sortiran dades, dates, noms i cognoms de totes aquestes pèrfides feixistes que s’entesten a continuar oposant-se a la llei trans. Mira com tremolo!
La conclusió que es desprèn d’aquest assert, senyores meves, és que les feministes ens hem de callar, perquè amb les nostres reflexions, les nostres argumentacions i les nostres divergències amb teories tan consolidades i científiques com les que s’estan expandint estem posant en risc la convivència, la democràcia i, fins i tot, la civilització.
De manera que, senyores,per no fer el joc a la ultradreta hem d’acceptar calladetes que al club de les dones entri qui vulguisense haver de demostrar res, perquè segons la teorieta queer el del segon sexe és un espai habitat per múltiples cossos, no importa quina morfologia tinguin. Seguint aquesta lògica hem d’acceptar amb un silenci sepulcral que a l’esport competeixin cossos diversos que se senten dones, perquè ¿com ens atrevirem a qüestionar els sentiments de ningú? També hem d’acceptar sense queixar-nos que a les presons de dones siguin ingressats homes que després d’un historial delictiu descobreixen que, en realitat, són dolces damissel·les. Tot el més que podem demanar és que reparteixin preservatius entre les recluses per tal d’evitar embarassos no desitjats perpetrats per les candoroses companyes de cel·la amb penis femenins.
I què, dir-ho en silenci, que hem d’acceptar per no fer el joc a la dreta que les criatures que no s’ajustin als estereotips o rols de gènere siguin persuadides que són del sexe contrari, afavorir el bloqueig de la pubertat i el seu posterior hormonació de per vida perquè se sentin plenament alliberades del cos on van néixer per error. I res de posar en relleu que dels transmasculins només se’n parla quan s’embaracen o alleten, mentre que els transfemenins estan fins a la sopa, reben premis, guanyen medalles, exerceixen càrrecs públics, protagonitzen sèries, dirigeixen empreses o són presentats com a models a seguir.
Però, a més, hem de dir amén davant la violència creixent que les dones pateixen pel fet d’haver nascut femelles, ignorar les mutilacions que es cometen al cos de les nenes, fer orelles sordes al casament infantil, a la venda d’adolescents i dones per a la prostitució, a l’exclusió de les noies a l’escolarització, a l’apartheid i al vetllament de les dones perquè no provoquin. Hem de callar davant l’evident bretxa salarial, la manca de representació pública, la cosificació del cos femení, el desigual repartiment de les tasques de cura, i així fins a un infinit llistat de greuges que hem de silenciar perquè si no estem afavorint la ultradreta.Igualment callades hem de romandre quan són els aliats del feminisme els que cometen les tropelías, fins i tot assassinar la seva filla, com el recent cas de Madrid.
Pitàgores, Confuci, Plató, Aristòtil, Sant Agustí, Sant Tomàs, Hobbes, Descartes, Hegel, Kant, Rousseau, Nietzsche o Schopenhauer són només alguns dels centenars de pensadors que han contribuït a definir què és ser dona al llarg de la història. Si hem de tornar a redefinir la naturalesa humana, què és ser home o dona, fem-ho, però no esperin que les feministes romanguem callades aquesta vegada. No estarem mudes veient com es redefineix què és ser dona sense la nostra participació. Les dones ja van ser callades per imperatiu legal o social massa temps. Ara no permetrem que se’ns silenciï de nou. I encara menys amb l’acusació que si parlem fem el joc a la ultradreta. Ja ho poden repetir com a lloros presumptes llumeneres intel·lectuals com Judith Butler, Chiara Bottici o Raúl Solís.
