Isabel Franc, autora de la novel·la Elogio del happy end, VII Premi Terenci Moix
La guanyadora del VII Premi Terenci Moix de Narrativa Gai i Lèsbica explica algunes de les claus de la novel·la premiada, Elogio del happy end, tot valorant-ne les primeres opinions i crítiques rebudes, a més de comentar els propers projectes literaris. Al final trobareu també les seves respostes al nostre qüestionari ràpid.
Pot definir la novel·la Elogio del happy end amb una frase curta, o bé amb un parell o tres d’adjectius?
No, és impossible perquè és una novel·la que toca molts temes. Parteix d’una situació quotidiana, un grup de veïnes al barri del Poblenou, cada una amb la seva opció de vida, els seus problemes domèstics… aquest escenari em serveix per exposar una sèrie de temes que em preocupen, m’interessen o m’al·lucinen: l’obsessió per tenir parella, la falsa idea de l’amor romàntic, els nous models de família, què estem deixant a les noves generacions o què passa amb les lesbianes de l’anomenada ‘tercera edat’ que es queden soles i han de tornar a l’armari a les residències. És una novel·la coral difícil de definir.
A hores d’ara, quan ja ha llegit la novel·la força gent del seu entorn, està satisfeta amb les crítiques i les opinions que en rep?
Sembla que està emocionant, i força, i això, és clar, em fa sentir molt bé. Crec que molta gent es pot sentir identificada amb les personatges i el seu tarannà vital, la seva quotidianitat o la seva manera d’entendre la vida. A més, com que hi ha personatges de totes les edats, sempre n’hi ha alguna en qui emmirallar-te. De totes maneres, la que més està triomfant és Lunila, l’adolescent rebel, queer, amb la seva particular manera de veure el món.
Si m’ho permet, li diré un comentari que m’ha arribat a mi sobre la novel·la: “es nota que l’autora està en un moment de maduresa, tant literària com personal”. Hi està d’acord?
Si madurar és tenir ganes, a vegades, d’engegar-ho tot, sí, m’he tornat molt més madura (rialles). No ho sé, francament (o Franc, amén), però, en qualsevol cas ho considero un elogi, no del happy end, sinó del happy sequel. Uf!!, se me n’ha anat una mica la olla, oi? (més rialles)
Tot i que es tracta d’una novel·la diferent de les que havia escrit fins ara, com vostè mateixa afirma, no hi ha dubte des de les primeres pàgines que la Isabel Franc n’és l’autora. Creu que és una qüestió d’estil i prou?
Un dels aspectes més importants a l’hora de tenir i presentar una obra és que tingui una coherència estilística, un segell d’identitat, que es pugui reconèixer. Quan vaig començar era una de les coses que més em preocupava, si ho he aconseguit, si els meus escrits es reconeixen per si mateixos, això em fa sentir orgullosa. Gràcies.
Què hi ha al darrere d’una novel·la com aquesta? Potser moltes lectures i reflexions al voltant de la teoria queer, del sexe i el gènere com a construccions socials?
Reflexions al voltant de molts temes, ja ho he dit abans, temes que a mi em preocupen i no podem deixar passar sense més. Les dones (en especial, però no únicament) podem plantejar alternatives a un món que cada cop fa més por. La qüestió del gènere només n’és un. A mi el que més m’interessa és el de les relacions humanes i com, a partir de la creació de petites comunitats, es poden oferir grans possibilitats.
Es pot defensar l’amor tot desmitificant l’amor romàntic?
Per suposat!! La idea de l’amor romàntic és una farsa que ens han venut i que està molt lluny d’ajudar-nos a desenvolupar totes les nostres capacitats amatòries. Estimar és molt més que esperar que arribi el príncep blau, o la princesa blava, i tancar-nos amb ell o ella al nostre castell. Això és el happy end, però, en realitat, aquí és on comença tot, i no acostuma a acabar menjant perdius (que, per cert, quin trist destí, pobres perdius, que no tenen cap culpa i sempre acabem cruspint-nos-les).
Li agradaria que la societat que planteja el personatge Lunila pogués ser realitat algun dia?
Lunila, en realitat, planteja la idea de la tribu, és un sistema que ha existit i existeix, la comunitat que s’ajuda i es dóna suport, combinant la independència amb l’esperit comunitari. No és que m’agradaria, és que crec que és possible, que hem de proposar alternatives de convivència com a alternatives de canvi social, de drets socials. L’única cosa és que és tant i tant utòpic que només encaixa en la veu d’una adolescent. D’altra banda, hi ha la part ideològica de creure en les noves generacions, tot i que ho tenen pitjor que les mateixes perdius.
Després d’aquesta novel·la, treballa en algun projecte que vulgui comentar?
El projecte és continuar, sempre continuar, no aturar-se mai. Estic treballant un tema concret, però també estic oberta al que m’arribi, la vida mateixa et porta, de vegades, per camins insospitats en l’esdevenir literari. Això va passar, per exemple, amb Alicia en un món real, no tenia previst introduir-me en el món de la novel·la gràfica, però, és clar, tampoc tenia previst de patir un càncer. La realitat va ser la que va ser, jo li vaig donar forma en la ficció, em vaig treure del damunt unes quantes neures, vaig alleujar el patiment i, pel que em diuen, l’Alicia està alleujant també el patiment de moltes persones, no només dones. El més important no és quin serà el següent pas, sinó donar-lo amb fermesa, trepitjant fort.
Si Catalunya fos un país independent, li afectaria com a escriptora? I com a persona?
No ho crec. Sóc d’aquelles espècimens d’escriptores catalanes en llengua castellana per una qüestió familiar i de moment històric. Reconec que en català necessito més correcció, però em sento igualment còmoda escrivint. El que sí m’afecta i m’afectaria seria viure en un país on els drets socials estiguessin per sota dels econòmics. Aquest aspecte és el que més ens ha de preocupar. M’agradaria veure una Catalunya independent i d’esquerres, però em sembla que això és encara més utòpic que el món plantejat per la Lunila. Tant sí com no, lluitem-hi.
Situem-nos, per acabar, en un futur més proper: li agrada el Nadal?
Amb les seves llumetes? Les cançonetes? L’obligació de fer regals inútils a les innumerables amigues invisibles? El seu desplegament de Pares Noel de polièster? I tota aquesta colla de personatges que, no sé per quines martingales del folklore els agafa per cagar? Doncs miri, m’agrada tant i tant el Nadal que aquest any el passaré a Senegal.
Amb poques paraules
Isabel Franc respòn al nostre qüestionari
Qui és la Isabel Franc?
Una còmica de la ploma.
Quines mestres ha tingut?
De tota la gent que passa per la teva vida pots aprendre alguna cosa, encara que només sigui la manera més pràctica de picar el julivert.
Què està llegint ara?
Ara estic llegint un llibre en francès Une si longue lettre de la senegalesa Marian Ba. Abans d’aquest n’he llegit dos que m’han entusiasmat: Middlesex, de Jeffrey Eugenides, i Por qué ser feliz cuando puedes ser normal, de Jeanettte Winterson, sublim!
Estimar o que t’estimin?
Estimar, i si pot ser, ser corresposta.
Una ciutat
Barcelona, sens dubte.
Un plat
Tota mena de bullits d’olla i plats de cullera, Mmmmm!
Una cançó
Boulevard of Broken Dreams cantada per la Diana Krall (què hi farem, m’agrada la Diana Krall).
Un record
Quan vaig veure balenes a les costes de Massachusetts.
Un defecte
M’enfado amb massa facilitat.
Una virtut
A vegades tinc gràcia.
Un bon moment
La presentació de Cuentos y fábulas de Lola van Guardia a La Cuina de la Bonnemaison.
Un mal moment
Els tractaments anti càncer.
Un somni, un desig
En tinc molts, però finalment crec que el més important és conservar la capacitat de crear i la d’estimar (totes dues juntes i ben remenades).
Supersticiosa?
No, per si de cas. O sí, segons el cas.
Un hobby
El billar americà.
Nota la crisi?
Jo sempre vaig al revés del món, però a nivell emocional, sí.
