La primavera àrab ens porta una tardor després de la revolució de 2011? Amb governs més retrògrads i lleis més retrògrades?
De Tunisia a Damasc elles són les gran perdedores
L’IEMed i l’Institut Català Internacional per a la Pau (ICIP) van convocar l’11 de desembre, l’endemà de la celebració del Dia Internacional dels Drets Humans, un seminari dirigit a expertes i experts en el món àrab en forma d’una jornada de debat i reflexió col·lectiva sobre el paper de les dones en el context actual de les revolucions.
Aquest seminari neix del projecte de recerca finançat per l’ICIP “Les revoltes àrabs. De la Violència unilateral a la guerra: Participació i impacte de l’Islam polític“. Ferran Izquierdo, professor de Relacions Internacionals a la UAB, que va actuar com a moderador, reconegué en la seva intervenció la importància del paper de les dones en la revolució, sobretot després de la caiguda dels règims a Tunísia, Egipte i Iemen, i de com s’estan posicionant enfront dels grans canvis polítics, tot admetent que aquest seminari es fruit de l’exigència de les dones participants en un seminari anterior al Marroc, on es queixaren de la manca d’atenció vers el seu paper de lideratge en el procés revolucionari i el seu posicionament davant l’esdevenidor dels propers anys.
Expertes opinen sobre la situació de la dona després de les revolucions de la Primavera àrab i la lluita pel seus drets en les transicions democràtiques
Tunisia: cap a la complementarietat i no la igualtat.
La professora de l’Institut superior d’idiomes de la Universitat de Cartago, Mouna Abid, va explicar les dificultats que troben les dones en aquesta fase preconstitucional malgrat siguin el 25% de l’Alta Instància (organisme responsable) per a les reformes polítiques i que hi han 49 dones a l’Assemblea General del país.
Mouna Abid manifestà el seu sentiment pesimista sobre el futur dels drets de les dones a Tunisia. I feu partíceps a la resta de participants al seminari d’uns quants interrogants: La primavera àrab ens porta una tardor després de la revolució de 2011?; Es podia preveure aquest procés?; Què quedarà doncs després de la participació tant forta de les dones a les places? Figuraran a les Constitucions els Drets de les Dones? Per Abid:”De Tunisia a Damasc elles són les gran perdedores”.
La professora va explicar amb detall tots els antecedents històrics de la legislació del Drets de les Dones al seu país, fins arribar a la revolta de la conca minera de fosfats del Sud Oest de Tunisia el juny del 2008 (amb 8 morts i desenes de presoners), on per primera vegada les dones van instal·lar-se en campaments i van tallar carreteres. L’exemple que s’emetia des de la Tenda de les 11 vídues que demanaven treball per llurs fills i pels d’altres 60 vídues, va conseguir una marxa de centenars de dones, que -a parer de Mouna Abid– fou l’inici de la mobilització de les dones de Tunisia marcant la seva posició rellevant a la revolució des dels primers dies.
Les dones, en aquesta lluita per “Treball, llibertat i dignitat nacional” sota la consigna “El treball és un dret, banda de lladres”, han estat violades, torturades i assessinades. Per aixó és molt dur que la igualtat dels sexes i la paritat de les oportunitats segueixin trobant-se en perill i que éssent un dels punts clau del gran debat al voltant de la nova Constitució, es parli de complementarietat i no d’igualtat en l’esborrany de la qual.
Mouna Abid va recordar també la recent violació d’una jove per part de la policia i de com al final la justícia la va acusar d’atac a la decència moral. També tingué un record per a les dones blogueres i la gent jove que mitjançant facebook i twitter varen parlar al món en absència d’una premsa lliure.
Egipte: “Hem enderrocat un règim que no ens escoltava i hem posat un règim que no ens enten”
Per a Sahar Talaat, periodista i activista egípcia, cal coneixer cinc vesants del paper de les dones en la revolució: la màxima participació de la dona egipcia en la revolució; La seva participació en el procés electoral; La participació socio-política; La participació judicial; I l’anomenat bloc silenciós.
Va remarcar la important participació de les dones en la revolució, no solament en les xarxes socials, sinó també en el procés electoral, en la vida sociopolítica i judicial del país. Les dones, per a Talaat, estan políticament més preparades que abans i més educades (cal no oblidar que hi ha més analfabetisme entre les dones que entre els homes).
El treball de les dones, sobretot en les darrers vint anys, té un impacte més gran que el dels homes i en canvi no es visibilitza, d’aquí la importància que hi hagin actualment organitzacions i associacions que treballen perquè les dones més marginades obtinguin més visibilitat.
Per a aquesta periodista i activista si hi hagut un clam comú de les dones, aquest ha estat “Pa, Llibertat i Justícia Social” però s’està extenent el lema “La meva llibertat, la meva dignitat i els meus drets”. També darrerament dones anomenades del bloc silenciós, que formen part de la classe mitjana-pobra, fan marxes sota el lema ” Jo soc del partít del sofà”. Explicà com les dones han ocupat la Plaça Tahir a la banda del Palau Presidencial a fi que els Germans Musulmans no la puguin ocupar. I se li omplien els ulls de llàgrimes quan recordava la violència exercida per aquests contra les dones activistes, com els hi taparen la boca i les maltractaren físicament. Les pancartes més celebrades a la Plaça: “Hem enderrocat un règim que no ens escoltava i hem posat un règim que no ens enten” i “Egite és la tomba dels Germans Musulmans”,
Entre els darrers fets negatius, Talaat, assenyalà que el poder militar ha congelat el Consell de les Dones i el Consell dels DDHH.
Per a aquesta activista, cap de les reivindicacions de la població s’està realitzant i entre els i les que donen suport al partit al govern “hi ha una certa esquizofrènia” ja que veuen que en realitat tampoc se solucionen els seus problemes. Un govern que “s’excusa en la legitimitat electoral del 51’2 per cent dels i de les votants per a fer lleis d’ideologia radical musulmuna”, s’exclama Sahar Talaat.
Iemen: Lluny de la representació igualitària s’imposa una “representació apropiada”
La investigadora Ewa Strzelecka, del departament d’Antropologia Social de la Universitat de Granada, ha investigat aquest país tant conservador (on la majoria de les dones porten el niqab) i com malgrat aquest conservadurisme i tot i les amenaces per part dels islamistes radicals, les dones van trencar el silenci i van sortir al carrer trencant també les normes socials, parlant en públic i manifestant-se. Aquesta presència fou a través de marxes mixtes i pròpies, de la participació des dels diversos rols professionals i des del drets reproductius. Els métodes i símbols que empraren les dones a l’inici de la revolució estaven molt lligats als costums i a la quotidianitat: pans amb logos; vestiaris tradicionals molt acolorits, etc.
Les dones més feministes voilen construir una agenda pròpia i obtenir un 30 per cent de quota a tots els Comités Revolucionaris, però si algun discurs ha creat i crea tensions i conflictes en el moviment revolucionari, sens dubte és le tema de gènere, afirmà Strzelecka.
Les dones han volgut participar igual que els homes i no se les ha deixat. Així, quan el 15 d’abril del 2011 el President del país va afirma que la barreja entre sexes a la Plaça revolucionària estava prohibida per l’Islam, donà força als revolucionaris islamistes i als soldats que vàren colpejar a les dones que volien deixar la seva banda de la desfilada per barrejar-se amb els homes. Els joves que recolzaren aquesta acció foren empresonats.
Un cas excepcional, per la seva militància política en la seva lluita contra el regim dictatorial i tribal d’ Abdelah Saleh és Tawakkul Karman, la jove activista iemenita guardonada amb el Premi Nobel de la Pau 2011, que no només es acceptada entre els homes sinó que fins i tot aquests exhibeixen la seva imatge a totes les manifestacions.
Actualment es lluita per obtenir representació femenina a totes les institucions i aquesta qüestió, que havia de ser aprovada per una quota del 20% al govern d’unitat nacional, va ser rebutjada a l’últim moment amb l’argument de fixar una “representació apropiada”. Al Gabinet del Govern hi ha només 3 dones d’un total de 35.
Pel 29 de març de 2012 hi ha previst un Congres de Dones, per al qual s’ha elaborat un document de reivindicacions de 7 punts entre els quals destaca que hi hagi una garantia constitucional d’una quota del 30 per cent de dones als organismes públics.
La celebració de les eleccions previstes l’any 2014 permetrà entreveure si el país camina cap a una democràcia participativa i com s’acaba definint.
Rosa Ana Alija Fernández, profesora de Dret Internacional de la Universidat de Barcelona, va parlar dels “Drets de les dones en les Revoltes Àrabs”. Feu una revisió sobre la legislació internacional i la seva aplicació en aquests països (Iemen, Líbia, Tunisia i Egipte). A destacar que per part del Comité de la CEDAW encara no s’ha fet cap informe des de les revolucions. Per altra banda les demandes de les dones han portat l’establiment en alguns casos d’ Oficines de les Nacions Unides i de la realització d’alguns informes de DDHH.
Les conclusions demostren que hi ha una intensitat variable dels Drets de les Dones en funció del grau previ de protecció de drets abans de les revolucions, i destaquen: la necessitat d’una participació més gran de les dones als governs d’aquests paísos; l’accés a la salut, a l’educació, al treball i a les estructures de recolzament social; avançar en la no discriminació de la societat civil en el Dret de Familia; i actuar contra la violència vers les dones.
Y finalment, Ángeles Ramírez Fernández, professora de la Universidad Autónoma de Madrid, i Laura Feliu Martinez, professora de la Universidat Autònoma de Barcelona van presentar la ponència “L’alliberament de les dones àrabs i l’orientalització del discurs”, basada en l’anàlisi de diversos textos polítics de la Unió Europea i de l’ONU y textos academics. Aquesta anàlisi demostra que la major preocupació de la majoria dels textos és el tema de les dones com a eix fonamental per a la legitimitat de les revolucions, i també el que succeeix en les eleccions.
Les autores han observat un discurs dominant i hegemònic de l’Occident liberal sobre els paísos àrabs defensant valors liberals. Hi destaquen: l’excepcionalisme; la infantilització (rescat orientalista); la modernització; i la inèrcia cultural de la desconfiança.
Val a dir que diverses valoracions d’aquest estudi no foren massa acceptades entre les i els participants al seminari.
