Aquest 17 de desembre es compleix el primer Aniversari de la històrica trobada entre els presidents Raúl Castro i Barack Obama, que va iniciar el desglaç de les relacions bilaterals entre Washington i l’Havana, però Cuba ja havia posat en marxa des de 2008 canvis econòmics fonamentals que les dones cubanes perceben amb preocupació.
El VI Congrés del Partit Comunista va institucionalitzar el 2011 els canvis estructurals que la nova política del ‘Procés d’actualització del Model Econòmic i Social’ va definir el 2008. Això ha significat que el sector estatal cubà s’ha reduït, alhora que han nascut noves empreses privades i ha sorgit un nou mercat de productes no subvencionats. Però “la mercantilització d’activitats i espais que abans eren de subsidis”, ens explica a l’Havana, la economista Blanca Munster Infante “suposa costos per a la família, a l’haver d’assumir despeses en béns i serveis als quals abans s’accedia gratuïtament”.
Per això “les dones perceben amb preocupació aquest procés” segons aquesta doctora del Centre d’Investigacions de l’Economia Mundial (CIEM) perquè “hi ha un gran nivell d’incertesa per la trajectòria i la velocitat en els canvis i pels impactes negatius que ha significat per a les llars”.
Impactes negatius per a les llars
I, tot i que s’han donat “increments salarials en pesos cubans … això no permet compensar l’augment de la cistella bàsica i el cost de la vida”, assenyalava Munster Infante. Perquè “paral·lelament hi ha hagut un increment accelerat dels preus de la cistella bàsica: han sortit de la llibreta determinats productes (sabó de bany, de rentar, pasta de dents…) que s’estan oferint només a ‘preus alliberats’ (en pesos cubans convertibles), a banda que els productes racionats amb prou feines arriben per una setmana o 10 dies” lamentava. “De manera que el salari en ingressos disminueix enfront dels productes del sector no estatal”, en moneda convertible.
En resum, segons Blanca Munster, “tenim un model transformant-se, on desapareixen sectors abans estatals, subsidis i la plena ocupació” però “no canvia la matriu de la desigualtat i els rols i funcions de la dona de cuidadora-administradora” de la família cubana, ressalta. “A ella li va recaure i li segueix recaient aquesta tasca, que mai es va aconseguir trencar ni canviar”. Ara, continuava “el model és regressiu” i, com “no es poden substituir pel mercat els serveis públics previs per la falta d’ ingresos” -el que va ser el dinar subsidiat i altres avantatges socials- “la família ha de posar-li ara temps i diners”.
Si posem l’exemple de la Salut en la reorganització dels Serveis Socials assenyala aquesta economista, “veiem que els Policlínics -que abans estaven descentralitzats i atenien a cada zona, urbana o rural- ara s’han concentrat en determinats llocs i amb funcions concretes” i per tant, seguia argumentant, cal afegir aquí ‘la variable territori’, el que significa “pagar per la mobilitat”, perquè “em van situar en un que no tinc pròxim”. I com que “el transport públic és més deficient encara, cal pagar” pel transport privat.
Deteriorament de l’accés i qualitat dels serveis socials
Un altre exemple de la manca de perspectiva de gènere i de com “l’accés i la qualitat dels serveis socials s’han deteriorat es troba, segons aquesta investigadora, a les zones rurals, sobretot a les muntanyes de la zona occidental i oriental del país. Per això hi ha una natalitat molt baixa perquè cada part o naixement costa al voltant de 2.000 pesos cubans” calcula.
“En moltes zones muntanyoses i de difícil accés no entra l’ambulància -que, d’altra banda, és única i ha d’atendre totes les urgències de la zona, (si és que funciona, o té la gasolina suficient)”. Així que “les famílies han de llogar un transport particular per sortir de la comunitat i arribar a l’hospital de la capçalera de la provincia”. I a això cal sumar-li la “despesa de butxaca per al menjar i l’allotjament de la família que acompanya la partera” afegia. “Hi ha una terrible precarietat en els serveis, tot i que l’ atenció prenatal, la de dins de l’hospital i les medicines o vitamines que necessiten tant la mare com el nen, segueixen sent gratuïtes”, va afirmar.
I el de Salut no és l’únic cost, afirmava la doctora Blanca Munster. “Hi ha molta preocupació per la pobresa extrema i per les persones en risc de caure-hi”, és a dir, “aquelles que tenen les necessitats bàsiques insatisfetes per no accedir ni a la cistella bàsica. Aquí estan les persones adultes grans que viuen soles, les persones discapacitades o malaltes cròniques i les mares solteres amb molts fills en llars monoparentals” subratllava. “La sociòloga Mayra Espina, dóna la xifra d’un 20% però no explica com arriba a aquesta conclusió. Ella parla de ‘llindars de pobresa’ sobre necessitats bàsiques”, ens indica aquesta economista.
Preocupació pels llindars de pobresa
La doctora en Economia Tania García Lorenzo, esmentava en aquest punt que la revista ‘Cuba Posible’, (que es defineix com ‘Un laboratori de Idees’), ja fa servir per a Cuba, entre el 0,38 i el 0,40 de l’Índex de Gini, que és el que marca la diferència entre la igualtat en la distribució d’ingressos (0) i la concentració de la riquesa (1). Però aquesta economista assenyala que “és la desigualtat produïda a partir de la distribució, no de la producció; és a dir, no són actius, ni propietats”; a més subratlla que “és una estimació, no un indicador” perquè “no hi ha xifres oficials, sinó que són estimacions diverses de diferents fonts”.
Tania García ens aclareix què volen dir aquestes estimacions per a una economia com la cubana, la premissa de la qual ha estat la ‘distribució igualitària’, i ara transita cap a una ‘distribució múltiple’, segons les seves paraules. “Si ens comparem amb l’ Amèrica Llatina un 0,40 no és alt perquè Guatemala està en un 0,55 i el Brasil és encara més alt”. Per a Cuba si és alt accepta, “però no és alarmant, encara que sí està en observació, perquè les noves mesures comencen a generar una concentració de riqueza”.
De totes maneres, recalca aquesta experta en el Carib, en el cas de Cuba, hi ha una diferència substancial amb els altres països i és que “la ciutadania rep productes pel ‘consum social’ que en altres països s’aconsegueixen només per l’ingrés de les persones”. És a dir, que el sistema cubà “no té el mateix nivell de desprotecció social que existeix en altres països. I aquesta política es manté” reitera. Però admet que “en la mesura que els Serveis Socials es deterioren, aquests rangs de distribució igualitària surten afectats”.
És a dir, confirma també que “es rep el Servei de Salut gratis (atenció sanitària, places hospitalàries i medicaments) però quan aquests últims no estan en les farmàcies, els has de buscar d’una font en divises i això suposa una afectació d’ingressos major”, indica. De manera que “quan es deteriora el ‘consum social’ i no compleix les satisfaccions per al que està creat, les persones han de cobrir-lo amb els ingresos”. D’altra banda, explica García Lorenzo, “l’Estat ha deixat de donar alguns productes o despeses de la cistella bàsica -que no és la mateixa en tots els països, subratlla- i la persona ha de pagar-los; això també és un deteriorament dels seus ingresos”, remarca.
La reconstruida ‘Plaza Vieja’ al centre històric de L’Havana
Botigues amb dues monedes però amb ingressos insuficients
Pel que fa al ‘sistema monetari dual’ (pesos cubans i pesos convertibles), García Lorenzo ens explica que “la seva permanència tenia la funció de distribuir per la via comercial, determinats béns que no estaven disponibles en grans quantitats per a tothom” alhora que “també era un mecanisme d’estímul per a un major nivell de treball. Són dues monedes emeses pel Banc Central de Cuba” ressalta, perquè hi va haver un temps que “es va mantenir el pes cubà i el dòlar, però no es controlaven ni la seva distribució, ni les taxes”. Ara, resumeix “hi ha ‘un peso convertible’ (CUC) i un peso cubà (CUP) i el Banc Central és l’emissor de les dues monedes, amb el que controla la quantitat de diners que operen a la circulació” de la l’illa.
De tota manera, aquesta economista reconeix que “les botigues de pesos cubans (CUP) no cobreixen les necessitats i cal anar a les botigues de CUC (1 per 24 pesos cubans) però els diners no arriben”. I d’altra banda, també “es deteriora l’oferta a les botigues de pesos cubans perquè no estan suficientment proveïdes”. Explica que “hi ha un procés gradual d’unificació monetària” el primer pas del qual “és que algunes botigues ja venen en les dues monedes. Però no hi ha ingressos suficients” insisteix. Per tant, “el problema no és la dualitat monetària sinó la insatisfacció de la gent per la falta d’oferta” i també la manca de recursos per pagar-los, quan sí que existeix aquesta l’ oferta.
La sociòloga Dayma Echevarría ens expressava les seves inquietuds així: “tothom està preocupat per saber com es preservarà, tant per les dones com per als homes, les conquestes del socialismo”. Des dels anys 2000, assenyalava, “alguna cosa s’està modificant, però no tenim clara la percepció del risc de la nostra inclusió global en aquest capitalisme patriarcal i hegemònic”.
