L’assetjament contra les dones “és un dividend patriarcal i una fallida sistèmica” perquè “quan el poder es veu amenaçat entra en acció la violencia” i, per això, “s’ha naturalitzat en el periodisme i la política”.
Així ho afirmava la professora Tània Verge en un debat a Barcelona amb les periodistes Cristina Fallarás, Mònica Terribas i Neus Bonet a la presentació d’un documental sobre l’assetjament que elles pateixen a les xarxes socials.
“Això fa por” va denunciar Cristina Fallarás perquè té “implicacions emocionals i personals; jo ja no puc sortir al carrer amb els meus dos fills, ni portar-los a l’escola, ni anar al restaurant, quan els meus pares ve a Madrid”… perquè “m’escupen i les amenaces de mort segueixen al carrer”.
Des de l’esquerra, Cristina Fallaras, Mònica Terribas, Neus Bonet i Tània Verge
Insults masclistes, grollers i denunciables
“Des del Sindicat Unificat de Policia de Madrid, que em va cridar ‘filo-etarra‘ pel contingut d’un article, passant per Jordi Cañas que em va insultar de manera grollera i masclista i Albert Rivera” -quan encara estava en el seu partit- també “es va ficar en el fang, malgrat que vol ser president de govern”; també Alfonso Rojo, “un masclista denunciable” afegí “em va cridar lladre i endimoniada, una barbaritat medieval i brutal” lamentava.
“O et posen rètols de roja”, seguia, “o aquí no volem ‘feminazis‘, de manera que per Fallarás “aquesta forma de fer-te agafar por és Violència Masclista i en ser subjecte de tal violència” denunciava, “he hagut de modificar la meva manera de vida perquè sóc periodista d’Opinió, que és un dels gèneres periodístics”.
“És clar que he denunciat”, li contestava a Mariola Dinarès, directora del programa ‘Popap’ de Catalunya Ràdio i moderadora de l’acte, però se’n riuen de mi”. I si hagués de denunciar-ho tot, no podria treballar”.
‘No vull viure amb por’
Mònica Terribas va recordar que “l’assetjament ja es donava en les etapes analògiques i recordant el seu programa televisió La Nit al dia, deia que “he hagut de viure amb això”. Quan va tenir lloc l’atac amb “violència extrema contra Catalunya Ràdio, vaig tenir protecció”, va explicar i “sí, tinc una mirada perifèrica i miro els ‘contactes positius i negatius’ de l’entorn” quan camino confesava, perquè “la societat està tensionada”.
Però “no vull viure amb por” i afirmava haver advertit que “amb les xarxes socials emergiria el pitjor de cadascú” perquè “ja ho van fer contra el meu fill. Tinc tècniques” va revelar, “truco pel mòbil, miro abans de baixar del cotxe”… ‘Què li amoina?’ inquiria la moderadora Dinarès; Terribas li va respondre que “ens limita la fortalesa per tirar endavant perquè t’erosiona l’autoestima”. El missatge “et violarem, es retroalimenta a les xarxes pels propis homes”, explicava, i creu que per això a moltes dones els costa anar a les tertúlies.
Cristina Fallarás va recordar el que es repeteix des de fa anys, “ara amb més agressivitat, però abans jo ja era ‘mal follada’ i és que “hi ha una visió profundament masclista de la nostra feina”. I el pitjor, subratllava, és que la gent jove ho segueix fent”.
Javier Luque, Jennifer Adams i Mariola Dinarès amb les ponents
Neus Bonet, la degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va compartir algunes dades del diari The Guardian sobre un estudi realitzat a 70 milions de missatges de la seva secció d’Opinió entre 2006 i 2016. Els seus filtres van censurar 1,4 milions (2%) de comentaris (insults, amenaces o menyspreu) i de les 10 persones assetjades 8 eren dones (4 blanques i 4 negres, una d’elles musulmana) i els 2 homes eren negres (un gai).
Quant a l’anàlisi de continguts, va continuar Bonet, van trobar més insults i violència contra les dones que tractaven temes sobre Israel-Palestina, textos sobre gènere i violacions. I hi ha un terme, va afirmar la també periodista, que ells anomenen ‘efecte bola de neu’ que significa que “com més violent i agressiu és un missatge més es multiplica l’efecte, per veure qui és més cruel”.
Violència sancionadora i disciplinària
Doncs això ja els passa també a les dones polítiques, a més de les periodistes, afirmava Tània Verge, doctora en Ciència Política i cap de la Unitat d’Igualtat de la UPF (Universitat Pompeu Fabra). “És un dividend patriarcal i una fallida sistèmica” va afirmar i, segons ella, passa perquè “quan tot poder es veu amenaçat, entra en acció la violència”.
Aquestes actituds violentes “s’han naturalitzat en aquestes dues professions”, va lamentar la professora Verge i ja s’ha de prendre com “un risc laboral”. Jo li dic “Violència política contra les Dones” perquè “les vol fer callar i fer-les-hi saber que no són benvingudes”. A més de “masclista, és una violència sancionadora i disciplinària per presionar, perquè tot el sistema està en alerta”. Comença amb l’insult “de malfollada o puta i puja fins a la violació” perquè “és un avís a navegants per altres dones”.
Un dels exemples més clars, va recordar la professora de la UPF, va ser la dimissió (2013) de la primera ministra laborista d’Austràlia Julia Gillard , per sexisme i misogínia. En aquest sentit, Tània Verge va plantejar que s’hauria d’ “exigir col·lectivament alguna mesura legislativa, com proposava l’advocada penalista Laia Serra, en un recent article”, perquè les idees, teories o manifestacions racistes ja tenen una possibilitat sancionadora a través de la Convenció Internacional sobre l’Eliminació de totes les Formes de Racisme (1965) però no hi ha, en canvi, equivalent contra els discursos misògins, tot i que hi ha la Convenció sobre l’Eliminació de totes les Formes de Discriminació contra la Dona (1979).
En aquell article Laia Serra recalcava també com Verge que “les violències masclistes no només les exerceixen subjectes individuals. Les institucions, organitzacions i formacions polítiques també ho fan, i són responsables de les conseqüències tangibles que provoquin en les nostres vides, i en les nostres morts”.
La periodista finlandesa Linda Pelkonen_fotoIPI_web
El racisme està en la Llei, la misogínia, no
Precisament en una de les entrevistes del documental ‘A Dark Place’ (Un lloc fosc) que es presentava aquella nit, incidia en la misogínia. La periodista finlandesa Linda Pelkonen va ser l’única del film que va portar als tribunals el seu assetjament telefònic, perquè els va gravar. “Va guanyar i 3 homes van ser sentenciats; va ser un exemple a Finlàndia, perquè no es grava, ni es denuncia” però el problema, deia la seva advocada, “és que el racisme està en la Llei, però la misogínia no”. Perquè “dir ‘puta’ no és una crítica, és una deformació” afirmava la jurista.
‘A Dark Place’, produït per l’OSCE Representative on Freedom of the Media, amb la col·laboració de l’International Press Institute (IPI) va ser presentat pel seu director, el periodista Javier Luque i per Jennifer Adams, responsable de Comunicació de l’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa).
El film, que es va estrenar a Viena el 10 de desembre amb motiu del 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, denuncia l’assetjament a Internet que han patit diferents periodistes en 8 països: Turquia, Rússia, Sèrbia, Armènia, Estats Units, Gran Bretanya, Finlàndia i també Espanya, on van entrevistar a Ana Pastor i Pepa Bueno, a més de Mónica Terribas, que en el documental va afirmar que “li preocupa que el sistema no la protegeixi dels atacs de l’extrema dreta i no s’identifiqui els autors”. A la taula va parlar de ‘sensació d’impunitat’.
‘Paguem un peatge més alt en els espais de poder’
Pepa Bueno els deia que rep “amenaces permanents i quotidianes quan la política està molt polaritzada” i declarava que “a nosaltres sen’s ataca sexualment, sen’s menysprea i són més agressius; “Com tots els instruments, en les xarxes n’hi ha bons i dolents”, però com “les decisions i el poder encara són masculins”, quan les dones “estem en espais de poder paguem un peatge més alt; som poques i fràgils”, resumia.
També en el documental, l’editora de política de la britànica cadena BBC, Laura Kuenssberg, que procedia del prestigiós diari The Guardian, confirmava aquest peatge i la ‘pressió sancionadora’ a la qual al·ludia Tania Verge. Kuenssberg considera que els missatges i trolls que li van enviar són ‘abús i misogínia’ amb l’objectiu de ‘fer soroll i desacreditar’ perquè “volien fer-la fora del seu nou treball”. “Em deprimeix a estones, però segueixo endavant”, declarava als reporters.
La nord-americana Camille François, que investiga a la Universitat de Harvard els ciberconflictes i els drets a la xarxa, esmentava “atacs coordinats sexistes i amenaces de violació” com ‘sèries de campanyes organitzades’ per col·lectius d’homes.
Elana Newman , co-directora de l’Institute of Trauma, Adversity and Injustice de la Universitat de Tulsa i que va participar com a entrenadora en un dels workshops (tallers) la OSCE, assenyalava que “aquests atacs poden provocar un desordre posttraumàtic” a les dones que els reben.
Las periodistas Maria Ressa i Marika Griehsel. Foto Fojo_Feministiskt Perspektiv
Centre internacional contra l’odi i les amenaces
Precisament per combatre l’odi, les amenaces i la fustigació contra periodistes dones, transsexuals i no binaris, l‘’institut suec de mitjans Fojo Media Institute , acaba de realitzar un estudi pilot a Suècia i altres cinc països -Pakistán, Mèxic, Egipte, Ucraïna i Filipines, finançat pel seu ministeri d’Afers Exteriors, amb l’objectiu de crear un Centre internacional Digital a Suècia que controli aquests abusos en xarxa.
L’enquesta va estar oberta fins Juliol per recollir información, com mostra el vídeo Construint resiliència: Contra trolls, bots i persones odioses, amb veus de dones periodistes de filipines, Ucraïna, Kenia, Aràbia Saudita i Suècia.
Les conclusions, presentades per la responsable del projecte, la periodista Marika Griehsel, ressalten la gran “necessitat de cooperació, recerca de solucions tecnològiques i coordinació d’esforços contra les forces repressives”; treballar a llarg termini per poder també “trobar capacitat tècnica i legal per a poder enfrontar de manera independent les dictadures i altres amenaces a la llibertat de premsa i la democracia”.
Un altre tema important que destaca Fojo Media Institute és “pressionar les grans corporacions dels mitjans” per “injectar transparència i assumir responsabilitats sobre com s’utilitzen les seves plataformes en països amb governs autocràtics”, per asegurar sempre “que es garanteixin els drets humans i la llibertat de prensa”.
