Nicaragua és el país més gran de l’Amèrica Central i un dels més pobres de l’Amèrica Llatina. La meitat de la seva població viu per sota del llindar de la pobresa. Malgrat aquestes condicions, Nicaragua és un cor valent enmig de tots els països centreamericans, construïda a base de guerres civils, guerres per la independència i contra les autocràcies.
Es troba ara mateix en una situació complicada on part d’aquells ex-guerrillers del FSLN que van aconseguir l’any 1979 tornar l’esperança al món derrocant i eliminant el dictador Somoza, creant un estat laic, igualitari, capaç d’enfrontar-se al gran enemic del nord que els assetja durant dècades amb la Contra a les selves frontereres, inicien una política erràtica, populista i personalista, pactant amb els seus enemics interns la venda al capital estranger d’una gran part de les terres, la construcció d’una indústria turística depredadora i la derogació de lleis que protegien sobretot les dones.
En la segona arribada al poder a través de les eleccions, inicien una política erràtica, populista i personalista, pactant amb els seus enemics interns, la venda al capital estranger d’una gran part de les terres, la construcció d’una indústria turística depredadora i la derogació de lleis que protegien sobretot les dones. De cop i volta sembla que com responent a les denúncies per comportament masclista que contra ell van fer els moviments de dones, Ortega i la seva segona dona, Rosario Murillo, inicien un seguit d’actuacions encaminades a penalitzar i desmuntar justament aquests moviments de defensa de les dones arribant a prendre la decisió l’any 2006 de derogar la llei de l’avortament més antiga de tot Amèrica (datava del 1893). Aquesta ha estat una de les formes més brutals de penalitzar les dones i els metges que les ajuden, sigui quina sigui la circumstància que les porti a avortar. Ho és tant, que estant litigant als tribunals nacionals i internacionals després que per primer cop , el comitè contra la Tortura de les Nacions Unides abordés la penalització de toma forma d’avortament a Nicaragua com una mesura que violenta els drets humans, titllant-la de tortura.
Per què explico això? Perquè vull presentar-vos dues entitats que treballen a la trinxera de l’exclusió per fer de la vida de nens i nenes, de persones que viuen amb el VIH/sida, una vida digna, possible, completa tenint en contra el propi sistema.
A Managua hi viuen 1.374.000 persones, entre aquests hi trobem un percentatge enorme de nenes i nens, adolescents que acaben vivint sols al carrer, en els anomenats “focos”, en edificis en ruïnes, canalla que prové de famílies pobres, desestructurades, on han viscut violència i abusos per part de familiars propers i al carrer reprodueixen el mateix patró mentre lluiten per sobreviure. Per trencar el marc en el que creixen i oferir-los una possibilitat de vida digna, es va crear l’associació INHIJÀMBIA, l’any 2000.
INHIJÀMBIA significa en nàhuatl “dona heroica i triomfadora, aquella que lluita pels seus drets”. Les dones que van crear-la encarnen aquesta descripció i procuren que totes les nenes i algun nen dels que atenen acabin sent herois de la seva pròpia vida, amb molt d’esforç, adaptant-se a la realitat que tenen, aprenent i fent formació continua de noves metodologies i que -amb l’ajut internacional- ho van aconseguint. www.inhijambia.org té 3 fases de treball: cercar els nens i nenes al carrer, establir relació amb els pares i mares a fi d’involucrar-los en aquests canvis de vida, els faciliten espais d’aprenentatge, de reflexió, i facilitar als nois i noies un primer menjar i educació per obtenir un ofici i feina que els hi doni autonomia.
L’educació sexual és bàsica, es fa una tasca ingent per revertir patrons masclistes i violents, per apoderar les noies, moltes d’elles mares joves, a fi que arribin a tenir una casa pròpia, una feina pròpia i no siguin dependents de cap home. “Companyes i companys de vida sí, possessió de ningú, mai més”, diuen a la ong.
L’altra entitat, nascuda l’any 2003 és ANICP+VIDA www.anicpvida.org, és una associació de persones que viuen amb VIH/sida, els seus amics i familiars. Fan una tasca ingent de sensibilització, acompanyament, informació i activisme a nivell nacional i internacional, han crescut fent-se forts a partir de l’escolta mútua i l’aprenentatge continu. El primer acte valent va ser crear un documental POSITIVOS posant cara a la seva realitat a fi d’ajudar a sortir de l’armari de la vergonya i l’estigma totes i cadascunes de les persones que fins aquell moment vivien amagades, maltractades per molts familiars per ignorància. En vuit anys d’existència han aconseguit tenir 6 seccions a tot Nicaragua, incorporar a la seva missió a ONUSIDA i mantenir l’horitzontalitat d’acció.
Viure amb VIH no és fàcil: cal batallar per cada dolar invertit en tractaments i cal estar molt amatent a la vulneració constant dels drets fonamentals de les persones, d’això se n’ocupen incansablement de forma professional i amb el cor, la gent d’ANICP+VIDA, crec que si moltes de les organitzacions establertes al nord del planeta, amb fons massa vegades mal gestionats, ens miréssim humilment com treballen, quins fruits obtenen i com saben organitzar-se les petites entitats del mal anomenat Sud, potser perdríem marques de solidaritat internacional amb molt de glamur, però guanyaríem en eficiència i en canvi real per acció ben dirigida sobre el terreny a desenvolupar.
