OPINIÓ
“Tal vez fue locura muy grande entrar en esta pasión”. Així parla la poeta xilena Gabriela Mistral (Vicuña, Xile 1889 – Nova York 1957) de la seva relació amb Doris Dana (Nova York 1920 – Florida 2006), la seva companya i marmessora, i ens dóna una idea de la intensitat i la passió que recorre les pàgines d’aquest llibre*.
Niña errante. Cartas a Doris Dana, publicat no sense polèmica per Lumen el 2010, és un epistolari intens, gairebé dolorós, asfixiant fins i tot, que posa al descobert detalls emocionals molt íntims d’una relació que va durar 10 anys i que es va revelar complexa i turmentada per la distància, la inseguretat i els dubtes, però també (i potser justament per això) apassionada i tendra, autèntica i profundament humana.
No cal que ens submergim gaire a fons en les cartes que Mistral escrivia a Dana per adonar-nos que giren a l’entorn, sobretot, de tres grans temes: l’enyorança i la passió de Mistral per la jove novaiorquesa, expressades en multitud d’apel·latius amorosos (mi vida, amor, amor mío, querida mía…); la gelosia i la desconfiança gairebé malaltisses de la poeta, intensificades per la distància i pel silenci freqüent de Dana; la vida quotidiana de la poeta (detalls pràctics dels viatges, problemes amb el servei, temes de diners, malalties i indisposicions, etc.). Es tracta, doncs, d’un epistolari bàsicament emocional, quotidià, de vivències concretes i passions arrabassadores. I tanmateix, ni el text de la contracoberta ni el pròleg del llibre no permeten deduir aquest contingut vital, emotiu i intensament apassionat. De fet, ni tan sols no permeten deduir que es tracta d’una relació amorosa en el sentit sentimental, en el sentit de relació de parella.
Les raons de l’editor, Pedro Pablo Zegers, per evitar qualsevol referència explícita a l’homosexualitat de Mistral, es basen en el respecte a la intimitat i en la possibilitat de deixar obertes altres interpretacions: “El lector me va a decir ‘no me vengan con cuentos, si eso está claro’, pero yo dejo abierta la posibilidad a cualquier especulación”. El primer punt és absurd: la publicació mateixa de les cartes deixa al descobert la intimitat emocional de la poeta i de la seva companya, sense concessions ni pudors de cap mena. El segon punt és absolutament desconcertant: de debò algú pot creure que existeix la possibilitat d’alguna altra “especulació”? Com s’especula a partir de textos tan explícits com aquests?: “La vida sin ti es una cosa sin sangre, sin razón alguna”, “Ay, amor grave y tan dulce, tan sin peso a la vez. ¡Alegría mía!”, “Tú me tienes. Sólo tú me tienes. Bésame”, “Tal vez fue locura muy grande entrar en esta pasión. Cuando examino los primeros hechos, yo sé que la culpa fue enteramente mía.
Yo creí que lo que saltaba de tu mirada era amor y yo he visto después que tú miras así a mucha gente.” I en la demanda insistent de fidelitat: “No entres en amores que te separen, que nos acaben el estado en que vivimos. Ten cuidado. Tu corazón es muy joven y pide amor físico. Y eres linda y llena de encanto. Cuida lo que tenemos. Yo nada sé de lo que haces, nada. Tu tu tu Gabriela”. I encara: “Lo subterráneo es lo que no digo. Pero te lo doy cuando te miro y te toco sin mirarte”. Per posar només alguns exemples. Agafeu el llibre i no parareu de trobar-ne. L’argument que no cal explicitar res perquè les cartes ja parlen per elles mateixes cau pel seu propi pes. El que es diu i el que no es diu parteix d’una elecció, sempre.
I aquesta elecció no és en cap cas aleatòria o arbitrària, sinó que se situa en un marc conceptual, cultural i polític que condiciona i determina la mirada no crítica. I no solament això: dir o no dir respon a un exercici de llibertat personal que porta en ell mateix la responsabilitat d’aquesta elecció. El que no és difícil d’especular és que si en comptes de dues dones s’hagués tractat d’una relació heterosexual, no hauria calgut cap prevenció a l’hora de parlar-ne obertament. Els silencis sobre segons què i en segons quins contextos no són mai gratuïts. I en aquest cas, la invisibilització d’una relació amorosa entre dues dones de personalitat apassionada, complexa i sensible no deixa de ser una altra forma de cancel·lació d’una vivència sexuada en femení que justament qüestiona aquest marc heteronormatiu. Aquest silenci, aquest “ja ho deduiran els lectors”, és una cortina de fum que separa qui llegeix d’una experiència de relació intensa i apassionada, un vel que pretén situar-te en una lectura condicionada pel dubte, i que nega el nom (i per tant, l’espai) a la vivència de l’amor i el desig entre dues dones.
Que parlin les cartes, doncs. Que parli la paraula de qui va estimar, de qui va desitjar, de qui va enyorar i patir, de qui va escollir no viure una vida sin sangre. Però després, qui vulgui, qui ho esculli, que parli també. I que digui el que fins ara no s’ha volgut (el que encara no es vol) anomenar.
* Gabriela Mistral. Niña errante. Cartas a Doris Dana
Lumen, “Palabra en el Tiempo”. Edició: Pedro Pablo Zegers
