Fabiola Llanos, fotoperiodista, presidenta de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya
La vegetariana
Han Kang
Editorial La Magrana
“Quan aixeca el cap del mirall, te la cara mullada. Son els mateixos ulls que ha vist dessagnar-se infinites vegades en somnis, i per molt que hi passes la mà, no podia netejar-se la sang. Però ara no esta plorant. Com sempre, sense deixar traslluir els seus sentiments, no fa altra cosa que mirar-se al mirall sense paraules. Pensa en l’udol que si li havia escapat feia una estona i, tot i que gairebé li destrossa els timpans, l’ha sentit tan aliè que li costa creure que sigui seu”
Quan l’Acadèmia Sueca va anunciar el Premi Nobel de Literatura 2024, el món va haver de mirar fixament cap a la Corea “bona”, la del Sud. Han Kang, als seus 53 anys, no només s’havia convertit en la primera dona asiàtica a alçar el guardó, sinó en la veu que feia trontollar les convencions de la prosa contemporània. La seva fita no va ser només estadística —ser la 18a dona en un palmarès històricament d’homes i per homes—, sinó també estètica: literatura descarnada que actua com un bisturí sobre la fragilitat de l’existència humana, sobretot la de les dones.
I si hem de parlar de l’obra -avui dia m’atreviria a dir que de culte– que va definir la seva trajectòria, aquest és, sense cap mena de dubte, La vegetariana, i vull portar-la una altra vegada a l’escena mental del desconcert asfixiant de la seva lectura.
Llegir La vegetariana és com assistir a una funció on el públic (jo inclosa) no sap si aplaudir o fugir de la sala, per les nàusees i l’ofegament. La novel·la no demana permís per fer-te sentir angoixa: ens llança directament a la metamorfosi de la Yeonghye. El seu acte de trencament —deixar de menjar carn— no és una simple tria dietètica, sinó una bomba de rellotgeria contra les jerarquies d’acer de la seva societat. És un sabotatge silenciós contra la violència invisible que dicta com ha de bategar un cos femení i el de tots els éssers vius sota el mandat dels homes.
El relat es desplega en una tríada de punts de vista que actuen com a filtres distorsionadors. Mai sentim la veu directa de la protagonista; som testimonis de l’anul·lació de la seva identitat sota l’ombra i perspectiva dels altres: la mediocritat del seu marit, el desig tòxic del seu cunyat i la mirada trencada de la seva germana. Han Kang utilitza aquests miralls deformants per narrar un viatge sense retorn cap als marges del que entenem per seny: la història d’una dona que decideix que l’única sortida és buscar la fotosíntesi de les plantes en una recerca gairebé mística d’una estètica del camuflatge i l’abisme del no res.
La prosa de Kang és elèctrica i pertorbadora. Barreja una bellesa plàstica, gairebé pictòrica, amb imatges d’una crueltat visceral que es queden gravades a la retina. No hi ha concessions.
En acabar el llibre, el sentiment real d’opressió al pit es queda. No hi ha respostes ni claus per desxifrar el que acaba de passar. Només et queda un sentiment de desconcert profund, la sensació de qui ha mirat fixament un eclipsi i, en apartar la vista, encara veu una taca fosca que li impedeix tornar a una realitat tal i com es coneixia.
