L’IEMed presenta el número 16 de ‘Quaderns de la Mediterrània’
“El fenòmen polític més important del Segle XX ha estat les Revolucions de la Primavera Àrab, fins i tot per damunt dels atemptats als Estats Units de l’11-S, “perquè son l’expressió de l’aspiració universal de les llibertats i suposen, a més, un canvi històric, al qual des d’aquest costat de la Mediterrània, hem de donar-hi tot el nostre suport “.
Amb aquestes paraules, Andreu Bassols, director de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), iniciava la sessió de presentació del número 16 de ‘Quaderns de la Mediterrània’ que dirigeix ??i coordina Maria-Àngels Roque. Aquest especial està dedicat a Ecología i Cultura però conté un dossier sobre les dones de la Primavera Àrab.
El número 16 de Quaderns de la Mediterrània está dedicat a la relació entre l’ Ecologia i la Cultura i recull molts i interessants articles d’experts d’ambdues ribes sobre el tema. També inclou unes reflexions, a propòsit del pitjor desastre ecològic que va patir Japó ara fa un any, amb el terratrèmol i el posterior tsunami, que va provocar l’explosió de diferents reactors de la central nuclear de Fukushima. Segons l’escriptor Haruki Murakami, ‘és ‘la segona gran desgràcia nuclear que els japonesos hem patit’ en aquest segle -la primera va ser el llançament el 1945 de les dues bombes atòmiques nord-americans a Hiroshima i Nagasaki. En el seu text ell opina, a més, que aixó ha demostrat ‘l’enfonsament del poder tecnològic’ nipó, paral·lelament a ‘ l‘enfonsament de l’ètica i el model de conducta dels japonesos per deixar-nos enredar d’aquesta manera’ per companyies elèctriques i els successius governs de Japó, a propòsit de l’energia nuclear civil.
Les personalitats convidades a la taula per presentar aquest monogràfic van ser només homes, especialitzats en qüestions del territori: l’expert i professor de la Universitat de Saragossa, Pedro Arrojo – del que s’en inclou un text sobre la gestió de l’aigua i que era el tema del debat-, el lleidatà i parlamentari de Convergència i Unió Agustí Pérez i el president d’eco-union i director del Global Eco Forum, Jeremie Fosse. Però a La Independent hem seguit les instruccions d’Andreu Bassols, que va convidar a l’assistència a llegir en especial, l’apartat de la secció ‘Panorama d’Actualitat’, sobre el paper de les dones àrabs en els canvis socials i polítics de la Primavera Àrab a la ribera sud d’aquest mar que compartim. I d’aquesta lectura apuntem les següents reflexions.
Elles en contra dels principis conservadors familiars i socials
La conclusió de la periodista egípcia Randa Achmawi, que fa un resum del paper de les dones en els diferents indrets de les protestes contra ‘la tirania, la corrupció, el despotisme i la injustícia’, del Nord d’Àfrica (Tunis, Egipte i Líbia), en els païssos del Golf Pèrsic i al Iemen, és que ‘la participació de les dones a la Primavera Àrab ha contribuït a destruir els estereotips sobre elles’ perquè, tant al món àrab com a d’altres llocs, ‘es considera la dona com una persona invisible i silenciosa que no es manifesta ni participa en els assumptes públics’. I en tots aquests paíssos les dones han demostrat, ‘no només que estaven disposades a participar activament en les protestes ‘, sino que, ‘en moltes ocasions, van ser capaçes d’exercir papers de lideratge’.
Les revoltes àrabs han donat a conèixer noves cares i noves heroïnes, el símbol de les quals ha estat la periodista i activista iemení Tawakkul Karman, guardonada amb el Premi Nobel de la Pau el 2011, compartit amb dues importants dones africanes, la presidenta de Libèria Ellen Johnson-Sirleaf i l’activista i lluitadora pels drets de les dones del mateix país, Leymah Gbowee.
I quina és la situació de les dones en els contextes socials àrabmusulmans?. Segons la periodista egípcia Achmawi ‘la tradició Imposa a les dones àrabs una actitud de silenci i submissió en l’espai públic’ que les relega a un segon pla des la seva més petita infància. A les nenes les eduquen per tenir una ‘actitud de respecte i submissió’ i sel’s hi ensenya a no demostrar massa la seva propia intel·ligència’ o a ‘no tenir una actitud crítica’ davant dels seus germans, o en discussions amb interlocutors del sexe masculí. ‘Ben al contrari, les indueixen a respectar i reconèixer el mèrit de les opinions i posicions dels homes de la seva família i a vegades, fins i tot, a dubtar de la seu propi valor o la capacitat d’opinar’.
Tot aquest engranatge socioeducatiu és el què s’ha començat a desmontar amb la participació activa de les dones en els espais públics de protesta, fins i tot malgrat les pressions en contra de les seves pròpies famílies, que volien obligarles a quedarse a casa per la nit, tal com la tradició les hi obliga. Però elles es van negar a seguir aquestes normes imposades, sobretot a Egipte, i se’n van anar a acampar nits senceres durant els més de 15 dies de protesta i ocupació a la plaça de Tahrir, on van muntar guàrdia i vetllaven al costat dels seus col·legues homes. I d’aquesta manera, ‘desafiaven l’statu quo d’unes societats conservadores i paternalistes, en les que el lloc que li pertoca a la dona es l’àmbit privat i no els carrers, ni les places públiques, ni tampoc les manifestacions polítiques’.
Encara que el percentatge d’inserció femenina a la vida activa, segons Achmawi Randa, es més elevat a paíssos com Tunísia i Egipte i molt menor al Iemen, Líbia o l’Aràbia Saudí, les càmares de televisió Internacionals van captar imatges de dones ben diverses, amb texans i d’aparença moderna -a Tunísia i Egipte- o cobertes de negre de cap a peus- a Bahrain i Iemen- però totes donaven testimonis en directe i amb els seus propis punts de vista contra les injustícies i la manca de drets als seus païssos. La frase mes repetida de les entrevistades des del Mediterrani al Golf Pèrsic-Aràbic assenyalaba que per a elles ‘era absolutament necessaria la meva participació plena en aquest moment de lluita per canviar la situació del meu país’, deien. Perquè van decidir que ‘la defensa dels seus drets forma part de la construcció del procés democràtic’ en els seus respectius paíssos.
