OPINIÓ
Fa molts anys la meva mestra Adelina Zendejas m’explicava com les dones mexicanes havien començat a identificar els seus drets, entre ells, els polítics. Va ser ella qui durant molts anys va sostenir que les primeres a demanar la seva participació van ser dones de Zacatecas, entre 1825 i 1826. Algunes historiadores segueixen dubtant-ho.
Trobem entre les publicacions de dones editades a Zacatecas al segle XIX, una revista anomenada El Abanico el 1826, en efecte, això sembla confirmar que aquí hi havia dones dempeus pels seus drets específics. Ara tenim la dada exacta.
Però més enllà de les exactituds, perquè sempre hi ha qui inventa o difon errors, en tot cas aquesta data ens serveix per saber que les mexicanes no s’han mantingut inertes. Però el més important és quina cosa van incloure en les seves demandes, mobilitzacions, congressos i organitzacions. Les dones mexicanes no solament van lluitar pel vot i la participació política, al llarg de la història han estat crítiques del seu moment històric.
Com diu Elias Canetti, el gran pensador i escriptor alemany, és impossible separar l’ansietat pel poder, estar en el poder, de les condicions socioeconòmiques de cada època. El Premi Nobel va reptar als i a les pensadores a mostrar sempre una actitud crítica, d’investigació de cada temps, perquè les generacions posteriors comprenguin el context on succeeixen les coses o els avenços històrics.
Tot això ve al cas perquè podríem celebrar que el 2015 les dones per primera vegada, per llei i amb un lentitud enorme d’observacions, vam anar a les eleccions en llistes de candidatures paritàries. Aplaudiments.
La pregunta és com aquesta demanda, organitzada i plural, des de molt diverses iniciatives i intervencions, pot existir a tal distància de la realitat de les dones de carn i ossos i obviar el context de la pobresa i la desigualtat; del dia a dia d’indígenes, treballadores sense drets, camperoles sense cultius, mestres confoses, treballadores de coll blanc amb salaris crítics i milers i milers de dones en risc quotidià enfront de la violència masclista, receptores de la discriminació.
Si la història fos una altra, aquest 13 de setembre totes haguéssim festejat amb altaveus i marxes festives, l’ascens de la setena governadora en la història de Mèxic, Claudia Pavlovich a Sonora; ella hagués parlat de les dones, cosa que no va fer, tot i ser la meitat de la població, la meitat de les pobres i marginades i la meitat de les dones de negocis, la meitat de la força laboral i la meitat de les persones que tomben per Sonora com migrants.
Però no. Els aplaudiments no poden amagar la realitat. Mentre que les dones en la política no vegin a les dones i tampoc a les activistes aplaudint, el fet, que podria ser històric, resulta irrellevant, sense connexió, perquè mentre un immens estadi amb més de 10 mil ànimes aplaudia el perfil “ferm” de la nova governadora que anuncia que amb la força de l’Estat perseguirà a Guillermo Padrés i al seu grup de còmplices, que no va poder exculpar, perquè a Sonora segueix sense justícia la mort de les nenes i nens en la Guarderia AB, perquè no va nomenar amb claredat el trata d’infants ni es va comprometre a aturar la infausta i tremenda violència contra les dones.
A Sonora, 333.560 dones majors de 15 anys treballen amb baixos salaris; a Sonora el 8.2 per cent de les dones pateix atacs sexuals; 15 de cada 100 ha viscut violència emocional i 14.9 per cent d’aquestes i majors de 15 anys van afirmar que reben violència física i que 492.000 casades han patit en parella algun tipus de violència.
No era el moment perquè una governadora que reconeix que les dones van obrir el camí, entre elles la seva pròpia mare, digués alguna cosa? Doña Alicia Arellano, la seva mare, va ser una de les dues primeres senadores de la República, juntament amb Maria Lavalle Urbina. Doña Alicia podria ser el seu far. A Sonora, l’agost de 2015, segons les últimes xifres d’INEGI, 11.000 mil dones busquen feina.
Les polítiques o algunes d’elles, perquè no totes, són insensibles a la condició social de les dones. A Sonora es va tipificar el feminicidi el 2014, però això no té sentit si aquesta tipificació ha servit per disminuir xifres, perquè mentre els grups civils parlen de 36 assassinades en el primer semestre d’aquest any, l’autoritat només en reconeix 11, al·legant la camisa de força de la tipificació. El 2004 a Sonora va ser clar que el 80 per cent de les dones que van ser assassinades, havien recorregut a l’autoritat, sense ser escoltades. No era el Partit Acció Nacional qui governava.
Això succeeix perquè l’autoritat no té lents violeta. No reconeix el problema. La governadora que emociona a les dones que volen que moltes més dones arribin a posicions de poder, va ser fustigada i ofesa per ser dona, però no s’ha adonat d’això. No té la pell sensible, ni un programa, ni una crida.
Recordo que quan Rosario Robles, ara representant del president de la República a la multitudinària, aclaparadora cerimònia on va pronunciar el seu primer missatge Claudia Pavlovich, dic, quan ella va ser ungida com Cap de Govern, va anunciar en el seu primer missatge mesures per a la igualtat, clarament amb un tint compromès, feminista. Després va crear una xarxa de promotores de la salut i va resoldre el mecanisme per accedir a l’avortament legal, que en aquells moments es permetia a la llei, per violació, perill de vida de la mare, per imprudència de la dona -així s’anomenava- i alguna altra causal. Es va anomenar Ley Robles i això és història, i no hi ha qui la disputi. Estava compromesa, era evident.
Ningú sap ara què signifiquen per a la vida real de les dones, que més i més diputades comencin a cobrar aquest 30 de setembre; els partits van fer cas omís de capacitar realment en gènere. Aquí es treballa per arribar al poder, no importa el sexe. Aquí s’han generat accions tremendes de violència política.
Algunes lluitadores per la paritat, que aplaudeixen, caminen en la ruta del poder dels homes, a una distància de les dones, que almenys ofèn i ofèn perquè elles si que estan assabentades del significat de la desigualtat i la discriminació, però no s’hi vinculen. Tant de bo m’ equivoqués, però escolto un discurs similar al de moltes dones que han arribat molt alt i no han vist a les dones. No hi ha dones com Griselda Álvarez pionera dels centres d’atenció a la violència de gènere, que comprenia bén bé el què significava la doble jornada. Fou a ella a qui li va tocar en el seu temps, parlava amb la “A”, i com ella ho feien molt poques. Així que caldrà dir-els-hi a les sonorenses que la revolució vindrà del nord i del sud, que esperin. I entre elles reconèixer les que hi ha meravelloses, de María Félix a Susana Vidales, Patricia Mercado, Elena Tàpia i Cecilia Soto, Patricia Patiño i moltes més. Aquesta és una altra història.
