Tothom qui ha seguit una mica les meves aventures teatrals personals, sap que el meu fil conductor a l’hora de triar propostes on cabussar-m’hi han estat les vides exitoses que neixen de fracassos personals íntims. Van Gogh, Tennessee Williams i aviat Nureyev, son creadors que han fet néixer la seva obra reconegudíssima a cops de dolor, d’incomprensió, de lluita contracorrent i de fracàs interior. En el meu llistat m’hi faltava una dona.
Potser en un mon sempre massa dominat per la masculinitat potser ens havien apropiat també de la parcel·la creativa que germina a cops de crit ofegat i llàgrimes amagades. O potser les dones, obligades per naturalesa a sotmetres als dictats dels homes, elles mateixes ja s’autoconvencien que el seu dolor era artísticament estèril. Quantes novel·les oblidades als calaixos, quants quadres ja polsosos amuntegats a les golfes de velles cases, quants poemes a dins de capses de sabates, quanta fotografia no vista mai i quanta escultura només admirada per la seva escultora, nascudes de mans de dones, que per aquest sol fet casual, ja s’autoimposaven censura pròpia. I de sobte, en el meu mon incult de persona que es creu culta, apareix Rosa Leveroni.
Exemple d’aquests dos mons personalitzats en ella. El mon del talent creatiu amb personalitat pròpia i el mon de la modéstia mal entesa. Descobrir la vida personal i literària d’aquesta poeta catalana, i també una de les primeres bibliotecàries de la república, m’ha fet pensar molt en les dones nascudes a principis del segle XX. Quina impotència i quina submissió! Quant de talent i quina poca confiança en una mateixa!.
Quantes possibilitats i quin poc reconeixement! Palau i Fabre deia: Rosa Leveroni feia tot això amb la més gran simplicitat, sense cap ombra de transcendentalisme, més aviat somrient, gairebé joguinejant. Maria Aurelia Capmany va escriure: Aquesta és la impressió que m’ha fet sempre la poesia de Rosa Leveroni: una solitud brillant dins un univers de tonalitats discretes, grises, sense estridències.(…) Tot es dedueix de la declinació de l’amor, fins la mort i el silenci. També Espriu li dedica aquestes paraules: La Rosa Leveroni és la més autèntica i depurada veu lírica femenina de la generació a la qual també pertanyo.(…) Rosa es vesteix d’humilitat per transformar en llum i claror de càntic els seus amors, el seu sofriment, la lenta memòria de diversos paisatges.(…) Ella no renunciarà mai a estimar, ans trobarà un amarg plaer a perseguir per sempre l’impossible i trist amor”.
El proper divendres 18 de setembre, a les 22h i dins la vetllada de Nit de Poetes 2015 organitzada pels Amics de la Unesco de Girona, podreu assistir a l’estrena de l’espectacle Ressons de quietud, un espectacle molt musical interpretat per 3 joves actrius, Elisabeth Fernandez, Elisabeth Aguilar, Alexandra Flores, i un jove actor, Jordi Grau, de les comarques gironines, que homenatjarà la vida d’aquesta gran i “humil” poeta catalana; i també commemorarem els 100 anys de les biblioteques públiques de Catalunya. Que l’exemple de dones d’artistes potser massa anònimes, ens ajudi a comprendre i acceptar que tots i totes som iguals davant el fet creatiu, i que el gènere és pura anècdota.
*Article publicat a La Independent i al Diari de Girona
