Eulàlia Lledó (foto de Maria Roig)
OPINIÓ
Poc després de la magnífica Tomboy (2011) de la directora francesa Céline Sciamma, vaig tenir l’oportunitat de veure Laurence Anyways (2012), del realitzador canadenc Xavier Dolan, que em fa l’efecte que va aguantar poc a la cartellera de Barcelona malgrat ser un film esplèndid. Que jo sàpiga el llargmetratge i el curt anteriors de Sciamma no s’han estrenat aquí; tampoc, crec, les altres dues pel.lícules de Dolan; la primera, de suggestiu títol: J’ai tué ma mère (2009), en la qual, a més, actua.
Si Tomboy dibuixava la complexitat de l’acceptació (o no) de la pròpia identitat sexual per part d’un infant o, en tot cas, el desconcert d’habitar un cos canviant que no entén ni li agrada, Laurence Anyways presenta un protagonista ja adult, un home aparentment fet i dret, que finalment es decideix, vist el malestar cada cop més insuportable que li suposa viure en un cos d’home, a canviar-lo per un de dona li costi el que li costi, al preu que sigui (aquesta metamorfosi no implica un canvi en l’orientació sexual: li continuen agradant les dones). Destacaré dos detalls del primer tram de la pel.lícula, d’una banda, la tensa però atenta acceptació de tota l’aula en el moment que veuen el seu professor convertit en una incipient professora: quan, en veure les cares que fan li comença a caure el món a sobre, la pregunta que li fan és sobre literatura i no sobre ella/ell; de l’altra, la més que tensa, violenta, reunió en què l’acomiaden de la feina. Laurence Anyways és també una difícil, complexa i apassionada història d’amor; un film que destaca per la seva original textura i ritme, per exemple, a l’hora de presentar els estats d’ànims dels personatges; per l’ús del color; per la bellesa que desplega que fa que s’hi hagin d’implicar gairebé tots els sentits de qui la mira; per la música.
Vaig tancar el cercle no en una sala de cine comercial sinó en un dels benaurats festivals de cine de Barcelona, gràcies a la 18ª edició de Fire! (aquest any es va esdevenir durant la primera quinzena de juliol) amb l’estrena d’I stand corrected, també del 2012, d’Andrea Meyerson. El documental relata amb pèls i senyals un canvi de sexe ben real, paral.lel, doncs, al que presenta com a ficció Laurence Anyways. La directora exposa fil per randa i des de diferents punts de vista el canvi de sexe d’un prestigiós contrabaix de jazz, John Leithman, ara Jennifer Leithman. La protagonista és fastuosa, explica d’allò més bé el que li passa, el que sent, per què fa el que fa i el goig i les joies del canvi, ho fa, però, sense embellir-ho ni dissimular cap dolor: les misèries d’una seriosa operació que, a més, va anar malament; la discriminació laboral un cop convertida en música (deu ser això: perquè tocar, toca almenys tan bé com abans); l’extrema tristor de perdre la parella, una dona, segons Leithman, homofòbica, ja que no va poder suportar que es convertís declaradament en dona (en la intimitat ja ho era), perquè això la transmutava a ella en lesbiana (que, de fet, era el que més s’acostava a la relació que tenien). Emociona sentir-li explicar que entre un problema de l’operació i que les hormones li han tret força, ara toca dreta i com això, a més de la més gran sensibilitat que té a les mans (com els peus, igual d’enormes que quan era home) ha fet variar la seva música. Explica la relació amb la família, fa especial èmfasi en l’important lligam amb la mare; un cop més hi ha un nítid paral.lelisme amb Laurence Anyways. Commociona la certesa que tenia que si cantava descobririen que era una dona perquè l’ànima queda al descobert i que per això va deixar de fer-ho; com la meravellava que un tipus de dona, només veure’l, sabia que, de fet, era una dona. Per fi, a més, estem davant una transsexual que no considera que convertir-se en dona impliqui tenir una gestualitat i fer uns escarafalls que les dones no acostumen mai a fer ni, d’altra banda, pujar dalt d’uns talons d’agulla feridors.
Dos documents impagables per aproximar-se a l’horror què deu ser això de sentir-se empresonada dins un cos equivocat, fins al punt d’emprendre uns llargs i penosos camins sense retorn, en molts casos a través de dolorosíssimes, des de tots els punt de vista, cirurgies, de sotmetre’s a canvis d’una envergadura insondable (el documental Gendernauts (1999) de Monika Treut, que es va veure a Barcelona, crec que el mateix any que es va realitzar, gràcies a la benemèrita Mostra de films de dones, n’és també un document impagable).
Hi ha un moment del documental en què un músic explica que ser homosexual és un joc de criatures si es compara amb la magnitud del que deu ser sentir-se dins un cos equivocat, saber-se de l’altre sexe. Les tres pel.lícules són fascinants –com sentir a cau d’orella la veu d’Andreas Scholl cantant, per exemple, l’Stabat Mater de Vivaldi– perquè et deixen entrellucar la complexitat, la força i la inexorabilitat de la transsexualitat més que no pas fer-te-la entendre: és una qüestió de sentir-ho o no sentir-ho, només deus poder copsar-ho realment si et passa, si se t’encarna. T’omplen d’interrogants: com deu ser sentir-se del sexe contrari?, quins són els mecanismes que fan que una nena com la de Tomboy es decanti per acceptar el seu cos o, per contra, cada cop li sigui més insuportable fins al punt de veure’s impel.lida a canviar-lo?
*Article publicat al Hufingtonnpost
