“A Europa, tot i les bones lleis existents, el lloc més perillós per una dona, segons un estudi de l’ONU el 2011, és la seva pròpia casa”. Amb aquesta afirmació el director Gunter Schwaiger ha presentat en el marc del festival de Drets Humans a Barcelona (del 16 al 26 de maig al cinema Girona), el seu documental “La maleta de Marta”, que enfronta el tema de la violència de gènere
mosolov-p. La maleta de Marta
A la primera part del documental Marta Anguita, una dona de Sevilla que va sobreviure de miracle a l’intent d’assassinat per part de l’exmarit, explica, evidenciant la “normalitat” de la situació que va viure a casa, sense patir violència física, sense problemes econòmics, però entrant sense voler-ho en una teranyina, fins que un dia el marit la va agredir amb un ganivet ferint-la de gravetat. En els 11 anys que va passar a la presó, l’home no es va penedir, i va rebutjar qualsevol tipus de teràpia, al contrari, va seguir amenaçant amb acabar l’obra algun dia, o sigui arribar a assassinar-la. Per això Marta va haver de prendre la seva maleta, i anar-se’n a viure lluny, en parador desconegut, ja que ha estat rebutjada la seva comanda que l’home porti un braçalet per ser ubicat on sigui.
{youtubejw}dVheeYjJtF0{/youtubejw}
Trailer de La maleta de Marta
La segona part del documental es desenvolupa en el “Centre de Protecció contra la Violència” de Salzburg, la ciutat de Mozart, una plàcida i elegant ciutat d’Àustria, plena de jardins, parcs i brolladors. Què uneix la calenta Sevilla, la ciutat d’on va haver de sortir Marta, i l’ordenada i freda ciutat austríaca? Que en proporció al nombre d’habitants, a Àustria s’han matat el 2012 el doble de dones que a Espanya. Per això val la pena investigar les arrels de la violència en l’home i en la parella, quines són les creences errònies en què es fonamenta, i com trobar els arguments que previnguin les actituds violentes.
És el que es proposa el prestigiós psiquiatre Harald Burgauner, terapeuta del consultori per a homes “Manner Welten”, on van els que senten que perden sovint els estreps. Els homes no estan acostumats a reconèixer i expressar les emocions, afirma el terapeuta: aquest és un gran problema que deriva de l’educació rebuda. Per això, quan s’acumulen frustracions, ira i dolor, i potser s’agrega una dosi d’alcohol, la metxa pot ser explosiva.
Però hi ha també un excés d’expectatives cap a la parella, que ha de ser perfecta i proporcionar felicitat a cada instant. No obstant això la sopa pot resultar destemperada, o la dona menys apassionada del que un voldria. Comencen les queixes. “Tu m’has provocat”, diu l’home, després del primer cop, perquè no vas endreçar l’habitació o no vas fer el sopar que em vas prometre, en fi, qualsevol cosa. Si la dona comença a sentir-se culpable i no adequada, és pitjor.
Comença el procés d’ “acte negació” de la dona, que tracta de salvar la parella adaptant-se al màxim als seus gustos i desitjos. Potser, si ho faig millor, si em desvisc per ell, ell m’apreciarà. Però això farà que home se senti l’amo de la situació. Quan la convivència és basada sobre el domini del marit, la violència és només el seu segell, afirma al documental una activista d’Amnistia Internacional.
En aquests dies, la crònica italiana reporta el cas d’una noia de 21 anys, originària d’una ciutat del sud, que va perdre la melsa apallissada pel seu promés. “Ella em va provocar”, ha declarat el nuvi, “retant-me”. O sigui, sempre hi ha un bon motiu colpejar a una persona fins fer-li perdre la seva integritat física …. Però realment il ·luminador és la declaració de la noia des de l’hospital: “Ell no sabia el que es feia, jo el perdono i vull viure amb ell” (amb el mateix que ja l’havia colpejada amb anterioritat “. Heus aquí l’anyell sacrifical, a punt per a les pròximes i pitjors pallisses).
Quan l’auto desvalorització de la dona com a persona es troba amb la violència no reconeguda de l’home, les sirenes de les policies són ja a la cantonada. Aquestes són yambé les conclusions del Centre de Protecció contra la Violència, que posen al descobert les dinàmiques que porten homes i dones a relacions insanes. Insana és una concepció de la parella com a possessió i dependència, amb el seu corol ·lari de gelosia. La qual, lamentablement segueix sent tan freqüent en el nostre medi.
Els canvis haurien de ser afavorits des de l’escola, com demostren les positives experiències d’ “educació emocional” des de primària, que acostuma a la canalla a reconèixer i expressar sense violència les seves emocions, o la experiències de “mediació de conflictes” entre estudiants, on s’aprèn a escoltar les motivacions de “l’altre” o “de l’altra”, i trobar solucions satisfactòries per a les dues parts.
Un llibre que hauria de ser llegit per totes les noies (i també els nois) de secundària és “Les dones que estimen massa”, escrit per una psicòloga, Norvin Norwood als noranta, i que ha tingut diverses actualitzacions (es pot llegir gratuïtament a internet). Les dones que “estimen massa” són les que moltes vegades han crescut en ambients carregats de violència emocional, es valoren poc però són addictes a l’adrenalina de les escenes fortes. Moldejades en aquesta atmosfera, sovint trien (inconscientment) com a promesos a home semblants al pare, i com ell, violents, o alcohòlics, o drogoaddictes, al qual elles aconseguiran salvar amb el seu amor a tota prova. Per concloure, al final, que si aconsegueixen salvar la seva pròpia vida, ja és molt.
