Ja fa un temps que se’n parla i últimament ha entrat de nou a debat. Hem sentit parlar aquests dies sobre el retorn de “l’uniforme” a l’escola. Sembla ser que amb aquest canvi s’acabarien els problemes dins la classe i també a casa.
Dins la classe hi ha una quantitat de noies i nois vestits de forma inadequada, és a dir, no sembla que vagin a classe. Així es veuen ungles pintades, roba de marca, bambes d’últim disseny, pantalons a mig posar, roba especialment cenyida, tangues visibles…
És veritat que potser el got es ple i comença a vessar. Però això no és res més que un símptoma com a resposta de la fascinació de la societat actual per la imatge. Naturalment, els infants i els joves són un reflex d’aquesta societat.
Els nens i les nenes haurien de portar roba còmode per anar a l’escola.També és veritat que l’uniforme havia esdevingut una manera classista de diferenciar el tipus d’escola. Hi ha uniformes ben senzills i altres que volen marcar clarament les diferències socials. A la nostra manera de veure una manera pràctica seria que tot l’alumnat portés bata i, així, un cop a l’escola tots som iguals.
Està ben clar que aquí ningú vol ballar amb la lletja. Els pares volen deixar de barallar-se amb els fills cada matí per la roba i les escoles no volen renyar a la noia que porta les ungles pintades o el noi que ensenya els calçotets perquè ni els pares els recolzarien . Aquest és el tema. Si hem de parlar del vestuari a l’escola i la fal·lera de la canalla per les marques de la roba, potser que els adults fem algunes reflexions.
Però, per què els nens i nenes donen tanta importància a com anar vestits a la classe? Segons un estudi realitzat a Mataró sobre estereotips en la població adolescent, aquests afirmen que el meu físic condiciona el meu èxit un 73%. Això vol dir que segons el meu aspecte físic o el que porti se’m valora. Ho arreglarem amb l’uniforme? Pensem que és més profund que això i potser és un canvi en els valors el que hem de potenciar.
La imatge és molt important. Ho diuen els i les joves adolescents i també ho reconeixen molts adults. Per tenir una feina, compta la imatge i no valen grasses/os, ni rastes, ni masses anys. En el temps que corren res és tan important com el que portem al damunt i l’aspecte del nostre cos bonic i cuidat. La imatge pesa, mal ens pesi als grans.
L’ estereotip de la bellesa està present en la canalla i adolescents, creuen que han d’estar prims, guapos/as i portar roba guai, tal com diuen, per ser acceptats pel grup. El patró dels pares hi té molt a veure i també l’opinió estesa de la societat. Així veiem com hi ha molts adults que es mortifiquen al gimnàs per aconseguir un bon tipus o cremar aquells quilets indiscrets. No és gaire difícil escoltar grups de mares i dones adultes parlant de dietes miracle i operacions bikini. Tot això acompanyat d’un munt de publicitat sobre aliments baixos en greix, de dubtosa vàlua amb nutrients i productes, per poder modificar el cos com les cremes anti cel·lulitis o el bòtox. Seria il·lusori pensar que tot això que veuen i escolten no els condicionarà gens. Ja és prou important en aquest moment de la seva vida la imatge i el vistiplau dels iguals que només falten els adults i els mitjans de comunicació insistint a cada pas. Si no sóc catxes, no lligaré, ho diuen ells en un 60% o si no sóc guapa no em voldrà ningú, com diuen elles en un 71%.
Però qui els imposa aquesta idea? En el suplement del diari El País del diumenge 7 de març a la contraportada hi havia dues criatures. La nena porta un vestidet, els llavis pintats i una bossa de mà. El nen va amb una gorreta i porta un trajo de ratlles. Des de quan les nenes han d’anar amb el llavis pintats i han de portar una bossa?
Per a aquest Nadal, una coneguda marca de roba va fer una sèrie d’anuncis amb nenes menudes. Totes anaven pintades, portaven ulleres de sol i miraven a càmara amb postures de persones adultes. Què és el que pretenem? Tenir nens i nenes o senyores petites i senyors petits?
Es diu que els nens d’avui dia no tenen infància, i és ben veritat que força canalla no en té, d’infància. Encara no s’aixequen del terra juguen amb maquinetes o estan asseguts davant la televisio. Quan estan amb edat escolar roden amunt i avall fen tota mena d’activitats, colònies, estades.
Sabem que estan poc amb els pares perquè la conciliació en aquest país es pràcticament inexistent. També sabem que moltes vegades es confon jugar amb els fills amb anar de passeig al centre comercial. Però el testimoni, l’exemple amb tot allò que els adults facin o diguin els queda imprès com a conducta a seguir. No n’hi ha prou amb què no tinguin temps ni per jugar o estar amb els pares que ben aviat són aclaparats amb anuncis de roba i complements especialment dissenyats per a ells, però que són objectes per a adults que no els fan cap falta. Així, doncs, estem en contradicció: no volem que sentin admiració per les marques, mentre aquestes es passegen per tot arreu. La idea d’estar guapos prims i bonics passa a ser una exigència en l’etapa adolescent i llavors apareixen les malalties emergents i reals com l’anorèxia, la bulímia o la dismorfia corporal.
També hi ha un desprestigi de la vellesa, esser vell és lleig, és senyal de degradació i així ho expressa la majoria dels anuncis publicitaris. Poca importància es dóna al bagatge de l’experiència i el que pot aportar la gent gran, mentre s’insisteix amb desmesura amb la idea de l’eterna bellesa i de què el cos és recanviable.
Significa un esforç i cal fer-lo si volem que esdevinguin adults i adultes saludables i bona gent, i en aquesta gesta hi estem tots implicats. Seria bo el retorn de certs “bons” costums com l’ordre i la disciplina, però aquestes no vindran sols si els adults no donem exemple, si els pares i mares no son capaços de dir als seus fills com s’han de vestir amb nomes cinc anys, si la societat no qüestiona aquest consumisme absurd i deixa de valorar els texans, el rellotge, el mòbil o el cotxe abans que la persona.
