(imatge Youtube.com)
OPINIÓ
Expliquen les meves ancestres que abans, molt abans, “la paraula sàvia” era un do, un tresor de moltísim valor, que tenia poder.
Podia canviar màgicament coses, situacions, sentiments que significaven un problema, perquè eren paraules parides d’éssers que havien experimentat, des del seu cos, la seva ment, els seus sentiments, la seva ànima i els seus sabers un desafiament de vida que els havia permès florir, més i més, les seves capacitats i els seus coneixements. Aquestes paraules tenien en les seves entranyes, un saber situat, un poder vital.
Llavors, aquestes paraules no exercien un poder en si mateixes, sinó que per les seves venes recorria l’experiència vital, fet que les meves ancestres anomenen: “connexió simbiòtica amb el teu entorn.
El connectar amb el que ens envolta, el sentir, experimentar i vivènciar el context extern per enfortir l’intern era fonamental, sobretot sentint que tot està interconnectat, interseccionat i és interdependent, tant éssers amb sentiments com éssers inanimats. Només així la paraula es tornava vida i saviesa.
Aquest poder va ser passant de generació en generació, i va anar fluint lliure com el vent, fins que un dia, alguna cosa ho va transformar, i ho va utilitzar per controlar i desconnectar del món real vívid i màgic. Les meves ancestres diuen que va succeir quan van arribar uns éssers pàl·lids, carregats d’esperits tristos i ambiciosos, amb anhel de controlar-ho tot, tot, tot. I així van començar a apropiar-se dels boscos, les deus, els rius, els territoris i pedres sagrades, les ments i els cossos. És a dir van venir a desconnectar-nos, per arrencar-nos de soca-rel, de la nostra harmonia simbiòtica que habitava per onsevulla.
Aquests éssers venien amb un arma molt estranya, anomenada “colonització”. I es van adonar que els anomenats oracles dels nostres pobles, en realitat no eren deïtats irreals, sinó dones sàvies, que posseïen el poder situat i vital. Així que van ser a per elles, i les van emmanillar, les van culpar de conspirar contra el poder establert, d’estar endimoniades, de tenir pacte amb el mal i de tenir la supèrbia d’assumir-se sàvies. I van ser subjugades, expulsades dels espais on es gestionava el coneixement colonitzador, doncs era perillós que el coneguessin, van ser excloses, violentades i invisibilitzades.
Llavors, va semblar que havien aconseguit exterminar-les, però el que no se sabia era que aquest poder vital i situat havia estat fluint de generació en generació, esperant una oportunitat, tan sols una, per emanar novament des de la força volcànica dels cors de les seves “descendents”. Així, d’una en una, van anar donant força a “la paraula sàvia”, aquella que es diferenciava dels éssers pàl·lids -que es vanagloriaven que el seu coneixement era únic, que els seus mètodes, tàctiques, estratègies, epistemologia, acadèmies i “cientificitats” eren les legítimes.
Així que aquí hi ha les llavors de les ancestres, intentant florir novament amb el poder situat i vital, aquell que decolonitza el coneixement, aquell que canalitza un equilibri simbiòtic en la diversitat, per perdre la por al poder colonial, que ens ha mantingut postergades a la perifèria dels espais de decisió, de representació i sobretot de gestió de coneixement.
I aquí estan florint novament les oracles, per vèncer el poder que va aconseguir impregnar-se en les pràctiques i consciències d’algunes dones (perquè és una manera de mantenir-nos dividides i controlades). Així, els oracles vénen per intentar esfumar les pors, els dubtes, les incerteses que el poder colonial ens ha instal·lat en les consciències. Vénen a trencar les cadenes que han enclaustrat la nostra autonomia i autoritat vital, fent-nos viure en la dependència i silenci, perquè ens hem cregut que expressar el que es pensa, se sent i s’analitza, des de la nostra pròpia vida, no és vàlid.
Moltes dones van preferir el camí més fàcil i “beneficiós”: “no ser sorollosa o reivindicativa”, o simplement callar per evitar el poc espai guanyat i la suposada representativitat atorgada pel colonial. Així, han continuat vivint en aliances enrevessades on, unes amb unes altres, allunyades de la seva sinceritat, accepten tot de qui posseeix l’autoritarisme epistemològic i social, i es queden quietes quan se’ls tanca el flux d’informació per impedir una decisió equilibrada i horitzontal entre totes.
Algunes, es van creure que el poder els era compartit perquè participaven en espais informals, on s’estableixen aliances i acords sense que la majoria s’assabenti. Unes altres, es van sentir febles quan van tenir l’oportunitat d’aflorar la seva poder situat i vital doncs van témer ser sancionades i postergades, perquè el poder colonitzador tan present, els segueix recordant les opressions que van impactar a les nostres ancestres. I així, el silenci s’apropia dels seus espais, i només es parla entre passadissos.
És així com aquest poder desmesurat, des del coneixement, està habitant els espais de les dones, com si seguissin inconscientment els preceptes d’un tal Maquiavel, un dels éssers pàl·lids que molta influència té en les pràctiques del poder colonial. I llavors, algunes poques que han tingut possibilitat de tenir un minso poder colonial, s’han sentit “deïficades”, s’han pensat omnipresents, imprescindibles, com a úniques gestores de la veritat, sense reconèixer la saviesa situada de les diversitats habitades en les altres dones, de vegades s’han pensat salvadores de les que no tenen veu, i han sentit goig en veure com “les pobres, les oblidades, les discriminades” els han agraït la seva ajuda.
Però les oracles amb la seva poder situat i vital, estan fluint i estan donant fruits a través de les anomenades dones postcolonials o decolonials, que estan sembrant llavors de diversitat, que estan alimentant les seves capacitats d’elles i de totes, les que reclamen que les deixin de veure com pobretes, víctimes, esclavitzades, oblidades, i les vegin en la seva integralitat, amb les seves capacitats amb els seus sabers.
Les oracles estan tocant les portes de totes, així que estiguin atentes, obrin les finestres del seu passat ancestral, del seu procés històric, perquè les ancestres habitades en nosaltres vénen amb tota la seva diversitat per transformar el centre des de la perifèria, amb la saviesa simbiòtica, per construir la seva pròpia història, sense mediacions, sense fronteres, sense falsedats, amb el poder situat i vital. Elles vénen amb l’energia, i depèn de nosaltres, de la força amb la qual la impulsem per generar el canvi.
