Colita es va obrir pas a força de talent i sentit de l’humor en un món, el de la fotografia, aleshores dominat pels homes. Ella considerava que la fotografia era el mitjà per mostrar la pròpia experiència.
Isabel Steva Hernández (Barcelona, 1940) coneguda més amb el sobrenom de Colita, no només pels seus col·legues sinó per qualsevol aficionat a la fotografia, i fins i tot per molts que no ho són, ha mort a Barcelona el 31 de desembre de 2023, als 83 anys, com a conseqüència d’una peritonitis.
Va estudiar fins als 17 anys al Sagrat Cor, i després d’acabar el preuniversitari de lletres se’n va anar a París per estudiar Civilització Francesa a la Universitat de la Sorbona,
Al cap d’un any va tornar a Barcelona i, després d’un curt aprenentatge de l’ofici al costat de fotògrafs reconeguts com Oriol Maspons, Julio Ubiña i Xavier Miserachs, va decidir que la fotografia seria el seu modus vivendi. El 1961 va treballar un any amb Xavier Miserachs com a laboratorista i estilista.
Inicis de la seva vida professional
El seu primer encàrrec va ser fer retrats de persones gitanes per documentar l’ambientació de la famosa pel·lícula de Francesc Rovira Beleta, Los Tarantos (1963), i d’aquí va sorgir la seva afició a l’art flamenc i la seva amistat amb Carmen Amaya.
Se’n va anar a Madrid i allà va viure durant dos anys dedicant-se a fer fotografia de promoció d’Antonio Gades i La Chunga, activitat de la qual va sorgir el seu llibre ‘Luces i Ombres del Flamenc’ (Editorial Lumen, 1975), amb textos de Caballero Bonald.
El text i les fotografies van ser fonamentals a la trajectòria d’aquest art. El llibre, on l’escriptor de Jerez i Colita retrataven els grans genis del flamenc: Mairena, La Piriñáca, La Perrata, La Fernanda i la Bernarda, Joan Talega, El Borrico, El Chozas, Donday o Carmen Amaya, es va tornar a reeditar el 2006 actualitzat i amb desenes de fotografies inèdites per la Fundació José Manuel Lara.
Colita va tornar a Barcelona els últims anys del franquisme i va col·laborar com a fotoperiodista amb la premsa progressista del moment: Fotogrames, Tele/eXprés, Mundo Diario, Destino…
Diferents camps on va treballar
També va col·laborar amb l’anomenada Escola de Barcelona (Vicente Aranda, Jaime Camino, Jacinto Esteva, José Durán…), corrent que va sorgir amb l’ambició de fer un cinema europeu i progressista, en contraposició a la cinematografia oficial del franquisme.
Això li va donar l’oportunitat de treballar amb els millors directors de fotografia del moment: Luis Cuadrado, Juan Amorós o Fernando Arribas, entre d’altres.
La seva primera exposició va ser la col·lectiva ‘Evocació del modernisme’ (Col·legi d’Arquitectes, 1965).
El 1967 va col·laborar estretament amb la discogràfica Edigsa i el moviment de la Nova Cançó catalana, realitzant campanyes de premsa i promoció, portades de discos i pòsters.
Especialment de Guillermina Motta, Núria Feliu i Joan Manuel Serrat. Durant molts anys va acompanyar Serrat, i la seva col·laboració es va materialitzar a l’exposició ‘El Serrat de Colita’ (Ajuntament de Cornellà, 1999).
La seva afició a la novel·la policíaca i de misteri va fer que Beatriz de Moura, directora de Tusquets Editors, li confiés la col·lecció ‘n’, que va compaginar amb la direcció del departament de fotografia de la revista Vindicació Feminista fins al 1978.
Durant la transició democràtica va col·laborar amb les revistes Interviú, Reporter, Cuadernos para el Diálogo, La Calle o Bocaccio.
L’obra de Colita
En 44 anys de professió Colita va realitzar més de 40 exposicions i va publicar més de 30 llibres de fotografia. Després de l’arribada dels ajuntaments democràtics i la desaparició del franquisme, es va dedicar a fotografiar la ciutat, Barcelona, i l’àrea metropolitana; evidenciant-ne els canvis i l’evolució, i reflectint sempre la vida cultural i social de Catalunya.
Especialitzada en retrat, va ser considerada la fotògrafa de l’anomenada Gauche divine barcelonina, grup de professionals, intel·lectuals i artistes d’esquerres, del qual Teresa Gimpera va ser la musa.
Amb una col·lecció de retrats d’aquests personatges es va realitzar l’exposició La Gauche qui rit (1971) a la Galeria Aixelà, patrocinada per Bocaccio, sent el promotor Oriol Regàs. Aquesta exposició va ser clausurada l’endemà per la policia.
La seva obra figura a la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya i al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (MNCARS).
L’Ajuntament de Barcelona li va lliurar el 1998 la Medalla al Mèrit Artístic juntament amb els fotògrafs Oriol Maspons i Leopoldo Pomés. El 2014 li va ser concedit el Premi Nacional de Fotografia, en què el jurat va valorar el seu compromís social, «en particular en la defensa dels drets de la dona» i l’«humor, intel·ligència i ironia del seu treball».
Premi que a qui la fotògrafa va renunciar per estar en desacord amb «la tòxica política cultural i d’educació del Govern» de Mariano Rajoy.
Últims anys
El 2015 es va estrenar el documental ‘Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona)’, de Ventura Pons. Teresa Gimpera és una de les amigues, amb la fotògrafa Pilar Aymerich, les escriptores Maruja Torres i Rosa Regàs, l’editora Beatriz de Moura o la cantant Núria Feliu, que es van asseure a xerrar amb Colita al pati de casa seva, mentre el objectiu de Ventura Pons les seguia.
Amb motiu del 40è aniversari de l’aprovació de la Constitució Espanyola, es va organitzar l’exposició ‘El poder de l’art’ (2018), que va comptar amb obra de Colita procedent del Museu d’Art Reina Sofía.
El 2019 va participar a l’exposició de CaixaForum Barcelona ‘Poètiques de les emocions’ juntament amb Bill Viola, Manolo Millares, Shirin Neshat, Esther Ferrer i Pipilotti Rist.
Va ser el 2020 que va donar la col·lecció d’obres de l’artista i pintor José Pérez Ocaña a l’Ajuntament de Cantillana per ser exposades al Centre d’Interpretació Ocaña juntament amb la resta de l’obra de l’artista andalús oriünd d’aquest municipi sevillà. La col·lecció està composta per 27 instantànies que va prendre el seu amic durant la seva etapa a Barcelona.
La Medalla d’Or al Mèrit a les Belles Arts li va ser concedida el 2021, i el 2023 va rebre el Premi Ofici de Periodista, que és màxim guardó que lliura el Col·legi de Periodistes de Catalunya.
L’editorial de fotografia Ojos de Buey ha publicat el llibre ‘Franco ha muerto’ (2023), un reportatge inèdit realitzat per Colita entre Barcelona i Madrid el novembre del 1975 després de la mort del dictador.
Cola
Colita es va obrir pas a força de talent i sentit de l’humor en un món, el de la fotografia, aleshores dominat pels homes.
Ella considerava que la fotografia era el mitjà per mostrar la pròpia experiència. A través de les seves fotografies podem sentir l’essència dels carrers i els racons que ens presenta, participar del seu món i observar situacions en què ens agradaria ser-hi; algunes tristes, altres desbordants d’humor, situacions interessants i moments històrics.
Per davant del seu objectiu han desfilat grans figures de la música, del cinema o de la literatura, «sempre de gent que m’agradés», deia ella; personatges que no van dubtar a deixar-se immortalitzar, de vegades de manera original, per aquesta dona que no dubtava a manifestar les seves opinions, satisfeta i feliç de la vida viscuda, sempre fent gala d’una envejable alegria de viure.
Es trobava bé de salut i tenia previst anar a Madrid al febrer per inaugurar una exposició sobre la seva obra al Cercle de Belles Arts.
El seu fitxer fotogràfic
En els darrers temps la fotògrafa havia estat treballant en l’organització del seu arxiu de fotografies i n’havia anat col·locant part en diverses institucions: l’Arxiu i la Filmoteca de Catalunya, l’Arxiu de l’Ajuntament de Barcelona, la Fundació Rafael Campalans o el Museu Nacional d´Art de Catalunya.
Tot i això, el seu arxiu fotogràfic personal, anomenat Arxiu Colita Fotografia, està ple de contactes que la fotògrafa seguia ordenant i que està parcialment disponible a través de la seva pàgina web.
Francesc Polop, amic seu des de fa més de quatre dècades, fa deu anys que col·labora en la seva restauració, catalogació i digitalització.
La fotoperiodista, com a ella li agradava que li diguessin, ens ha deixat, però les seves experiències plasmades en imatges, han quedat entre nosaltres per seguir, uns recordant temps passats, i altres descobrint la gran artista que va ser.
Origen de les imatges: Principal: ©2017 L. Sedó – Imatge presa a la ‘Finissage’ de l’exposició ‘La Gauche qui rit’ – Museu del Disseny de Catalunya, Barcelona – 27 de novembre de 2017.
Portades del llibre ‘Llums i ombres del flamenc’. Portades discos
©2017 L. Sedó – Imatges preses a la ‘Finissage’ de l’exposició ‘La Gauche qui rit’ – Museu del Disseny de Catalunya, Barcelona – 27 de novembre de 2017.
