Una crítica a la visió exclusiva i tradicional de la família que té l’Església catòlica
Aquest Nadal passades i de nou, l’arquebisbe de Alcalá de Henares ens sorprenia amb unes declaracions que, a “grosso modo”, venien a dir que les dones de famílies que s’havien format a través del ritu del matrimoni catòlic patien menys risc de patir violència de gènere que la resta. Pocs dies després, un altre prelat de renom afirmava que la UNESCO fomentava l’augment de persones homosexuals amb les seves polítiques.
La gosadia en fer aquest tipus d’afirmacions no va quedar sense resposta, si més no per part meva, però, tot i així, em continua semblant agosarat predicar sobre alguna cosa del que només es coneix en teoria, ja que el celibat segueix vigent dins de la cúria catòlica, apostòlica i romana. El simple fet de reconèixer únicament a les famílies creades a través del ritu cristià és de tal ceguesa social que aclapara als que ens auto-donem alguna responsabilitat social.
Actualment ens trobem amb famílies de tot tipus: convencionals amb pare i mare amb matrimoni catòlic; amb mare i pare amb matrimoni civil; amb home i dona amb unió de fet i reconeixement jurídic idèntic al matrimoni comú; amb mares i criatures resultants d’un divorci o separació que, a més, poden tenir noves relacions que també aporten criatures d’altres relacions anteriors o no; parelles sense fills que aposten per ser família sense descendència; famílies formades per dues dones o per dos homes, amb o sense fills; famílies formades per persones bisexuals; famílies que decideixen adoptar fills; famílies que decideixen anar a altres països per contractar mares de lloguer; mares amb filles i / o fills, soles i sense parella; pares amb filles i / o fills, sense parella; famílies monomarentals involuntàries o voluntàries; famílies de persones transsexuals, i així, un llarg etcètera.
Si alguna cosa ens ha ensenyat la història de la societat és que intentar imposar un únic criteri del que sigui, família, pensament, credo, etc., no comporta cap benefici. I és que si la humanitat té alguna característica, n’és precisament la diversitat, ja que cada persona “és un món”, com deia la meva estimada àvia. Però els que intenten imposar les creences no reconeixen aquesta diversitat humana, en tota la seva expressió. Diversitat en l’àmbit personal, en el familiar, en els credos, a les militàncies en causes perdudes … Això genera, sens dubte, separació entre els qui intenten seguir eixes creences dogmàtiques, i qui tenim clar que les dones i homes del segle XXI volem ser lliures a l’hora de decidir a qui regalem les nostres carícies i tendreses ,i deixar de sentir la pressió dels que s’erigeixen com a portaveus d’una única realitat castradora de llibertats i castigadora de voluntats creadores.
Així, la uniformitat familiar és molt lluny de la realitat social per moltes manifestacions que vulguin organitzar a favor de les famílies tradicionals, com la que es va celebrar l’1 de gener passat dia a Madrid. I jo em pregunto, què pretenen aconseguir amb aquestes concentracions? No creuen que entre aquestes persones concentrades, i per molt casades per l’església catòlica que estiguin, no hi haurà homes i dones “obligades” a seguir en aquest estat civil heteroassignat del matrimoni entre dones i homes a causa de l’estatus que gaudeixen i al control social que totes i tots exercim i, alhora, patim?
Quan en els seus discursos els homes de faldilles llargues i negres advoquen per la família unida en “sant matrimoni catòlic entre un home i una dona”, mai no parlen de felicitat, ni de pau, ni d’igualtat, ni d’equitat, ni de corresponsabilitat. No, només parlen de descendència com a únic fi, i de resignació davant les proves que el seu déu els mani. I, això, per descomptat, implica que les dones ens resignem al nostre paper de submissió a les decisions del nostre marit, i fins i tot als consells d’ells, els de faldilles llargues i negres, a través dels púlpits i confessionaris.
Parlar d’un únic model de família, el tradicional o convencional, a començaments del segle XXI, almenys per a mi, és d’una ceguesa social absoluta, d’una total hipocresia en nom d’uns interessos no sempre del tot confessables per part dels que prediquen aquest tipus de discurs.
