OPINIÓ
Si l’assassinat masclista de la doctora Victòria Bertran va ser un cas de manual, també ho és l’agressió a la diputada Teresa Rodríguez a mans de Manuel Muñoz Medina, empresari i vocal de la Cambra de Comerç de Sevilla.
Val la pena analitzar-la perquè també dinamita algun tòpic i partit pres.
Els fets són prou coneguts. Teresa Rodríguez, diputada i líder de Podemos a Andalusia, va anar a la inauguració d’una exposició fotogràfica a la Cambra de Comerç de Sevilla que commemorava l’aniversari de l’agència EFE. Quan, cap a les tres de la tarda, se n’anava, una hostessa li va comunicar que Francisco Herrero, president de la Cambra, la invitava a conèixer la seu.
Teresa Rodriguez.Foto:www.tiramillas.net
Encara que tenia pressa per tornar a Cadis, va pujar un moment a les oficines a saludar-lo. Quan ja marxava, dos homes que sortien de la mateixa sala que havia sortit Francisco Herrero la intercepten i, amb una actitud obertament informal, l’un la saluda amb dos petons i l’altre, Manuel Muñoz, director general de l’empresa Guadarte, s’hi abraona i l’arramba contra la paret, posa la seva mà sobre la boca d’ella, emmordassant-la, i simula que la besa a la boca.
L’hostessa atònita (i probablement indignada) els pregunta si es coneixen. Mentre Rodríguez ho nega, l’empresari lluny de disculpar-se assegura que sí, que està fart de veure-la a la tele.
Rodríguez, paralitzada, humiliada i ultratjada per una situació del tot degradant, només té ganes d’anar-se’n corrents; l’únic que se li acudeix és preguntar-li qui és, l’home contesta donant-li una targeta seva. La resta d’empresaris, lluny d’intervenir, riuen amb connivència la gràcia de l’empresari i fan broma sobre els seus dots comercials. Rodríguez interposa una denúncia per tracte degradant i agressió sexista.
La dirigent Teresa Rodríguez tot i ser una dona amb recursos reconeix que en un primer moment va quedar paralitzada per la humiliant agressió. Una reacció del tot humana i habitual: el que sol passar quan t’agredeix algú que t’hauria de donar la mà. És difícil admetre que homes que, en principi, no són enemics teus t’atacaran i et degradaran; viure pensant-ho constantment és molt debilitant. D’altra banda, no s’ensenya ni educa a les dones, a les nenes, en aquesta amarga realitat i, per tant, no tenen eines per actuar quan passa. Aquesta possible paralització és la que tradicionalment s’esgrimeix per dir que, com que no hi ha reacció, no hi devia haver ofensa, o encara pitjor, que l’agressió és plaent. Els tribunals l’han utilitzat vilment contra les dones; encara ara es fa.
I la vergonya. ¿Com m’ha pogut passar una cosa així a mi? La vergonya que explica tants silencis de tantes maltractades, de tantes agredides. Una vergonya insidiosa atès que a més fa pensar que què hauràs fet malament perquè et passi això justament a tu.
Magnífica i envejable la capacitat de reacció de l’hostessa. Espero que no li comporti cap represàlia, que no perdi la feina (no seria el primer cop).
La reacció de l’agressor ho diu tot. Com que no deu tenir àvia, s’autodefineix com un empresari impecable en tots els sentits i afirma, a més, que mai en setanta-dos anys no ha tingut un problema similar. Potser vol dir que fins ara agredir una dona no li havia comportat cap problema; perquè de problema, ell no en va tenir cap, ell va ser el problema.
La seva manera de negar els fets és dir que era una broma de molt mal gust però sense mala intenció (contemplava la possibilitat que ella ho «interpretés bé» i li seguis la beta); que no tenia cap intenció d’agredir; que de cap manera és una mostra d’assetjament o masclisme. No s’acaba d’entendre, doncs, per què demana tantes i tantes disculpes. Entra en una mena de deliri trèmens i diu, que si cal, pot anar a la televisió [sic] a disculpar-se, o anar a veure Teresa Rodríguez a Cadis, o escriure-li una carta, (Que l’empresari és conscient que va perpetrar una agressió greu en dóna compte que en cap moment se li acudeix dir allò tan suat i cínic que li demana perdó per si s’ha pogut sentir ofesa.)
En un últim paroxisme atribueix l’agressió a la borratxera i afirma que va fer el que va fer però que igual es podia haver vestit de pallasso i haver-se enfilat a una cadira. ¿I per què no s’hi va vestir i s’hi va enfilar? La resposta és fàcil: les persones fem el que estem a punt de fer; el que ens podem imaginar; el que ens ve de gust.
Les reaccions de la resta d’homenots (segurament cap a l’atur, cap estranger, tots amb recursos econòmics i feines qualificades; de l’estat etílic, no en posaria la mà al foc) són tan de manual com les de l’agressor.
En una orgia de corporativisme masculí, els tres prohoms riuen a cor què vols, cor què desitges, mentre s’agredeix la diputada, tot fent broma respecte les habilitats comercials de Manuel Muñoz quan Rodríguez en plena ofuscació li pregunta qui és. Fins i tot el president de la Cambra, Francisco Herrero, gosa seguir la broma i avisa Rodríguez que vagi amb compte perquè Manuel Muñoz és ben capaç de vendre-li un moble.
Com una manada. Així es va autodenominar el grup de xat dels autors de la violació col·lectiva del 7 de juliol passat a Pamplona. Crim que recorda un cop més que són molt nombroses les agressions contra dones perpetrades per grups masculins organitzats. Passa a tot arreu i en tot tipus de situacions: agressions i violacions el Cap d’Any del 2014 a Colònia i a moltes altres ciutats alemanyes i europees; altres punyents violacions perpetrades en manada com les de la plaça Tahrir del Caire el 2011 durant les protestes de la primavera àrab; en totes les guerres sense excepció. Les agressions grupals són un manera d’actuar criminal més vella que la tos.
Quantes agressions hi ha hagut, hi ha cada dia, com la que va patir Teresa Rodríguez? Quantes violències hi ha hagut, encara hi ha, que no es denuncien? És trist dir-ho però la denúncia certifica que anem millorant; també ho abona que Manuel Muñoz s’hagi vist obligat a dimitir del càrrec. De tota manera, ni Francisco Herrero ni la resta de riallers col.legues ho ha hagut de fer.
Un últim detall. Quin dia es començara a qüestionar el costum d’haver-se de petonejar-se amb qualsevol home tan bon punt es coneix pel fet de ser dones? Algunes polítiques ja han fet saber que els incomoda i en certa manera les violenta. Per què no es comença fent una encaixada, estrenyent-se les mans?
