Foto:espaciocritico10.wordpress.com
OPINIÓ
Fa uns anys va arribar al nostre refugi per a dones maltractades l’esposa del pilot d’un dels narcotraficants més poderosos de Mèxic; ningú havia volgut ajudar-la a sortir de l’infern de violència intrafamiliar que vivia junt amb les seves criatures.
Quan va conèixer a qui seria el seu marit, aquest treballava en una aerolínia comercial, més tard va trobar una feina que el va fer milionari i còmplice de delictes greus en transportar a narcotraficants armats i carregaments de diners entre Mèxic i els Estats Units.
Ella només volia refer la seva vida lluny del perill de mort, estava disposada a lliurar tota la informació i evidències que havia recaptat per ajudar les autoritats a detenir al seu marit i per tant el cap del càrtel.
Anys després, quan ja vivia en un altre país amb la seva mainada, ens vam tornar a trobar. Em va confessar que no sabia si l’havia fet patir més la violència del seu marit o la violència de les autoritats que durant cinc anys la van utilitzar sense detenir ningú, fins que nosaltres vam aconseguir ajudar-la a sortir del país.
El seu marit és pròfug i Joaquín “El Chapo” Guzmán està a la presó; en alguna mesura gràcies a la valentia d’aquesta dona que estava obertament disposada a ajudar a les autoritats i al seu país.
Foto: Gaelx
Ella sabia que declarar podia costar-li la vida, però hi estava disposada. Per aquell temps testificà i va lliurar totes les evidències al llavors fiscal antidroga José Luis Santiago Vasconcelos.
Fa uns dies vaig parlar amb ella una latra vegada, el seu fill més petit (d’ 11 anys) volia saludar-me. Ha adquirit un accent estrany després de tants anys de no parlar espanyol. Davant de la pantalla de l’ordinador, en una d’aquestes trucades cibernètiques em va demanar que me n’anés a viure amb ells.
“El govern de Mèxic no vol a les persones que diuen la veritat”, em va dir amb aquella veu encara acriaturada que inspira una gran tendresa.
Vaig intentar convèncer-lo que són alguns individus al poder els que no volen que les coses canviïn, que hi ha persones compromeses en totes les institucions, que som més els que volem que aquest es converteixi en un país de lleis i solidaritat, que deixi de ser una pàtria de traïdors, d’assassins i polítics miserables. No vaig poder convèncer-lo.
El petit va insistir que en el nou país en què viuen ningú et castiga ni et tanca per dir la veritat. Recorda l’infern d’amagatalls que van haver de passar a Mèxic després de denunciar, davant les autoritats contra la delinqüència organitzada, al clan de narcotraficants.
La seva mare va voler donar a les seves criatures una lliçó d’ètica i valentia i les autoritats judicials es van encarregar de demostrar que a Mèxic es castiga als valents i es protegeix als covards. Cap paraula pot impactar tant com les lliçons apreses en els fets.
Com a reportera he recollit milers de dades sobre vincles entre polítics i criminals professionals; com a defensora dels drets humans he testificat en ocasions en primera fila, i en altres en carn pròpia, els procediments puntuals que els operadors del crim fan des de les instàncies d’administració i procuradoria de justícia.
És clar que hi ha procuradors de justícia, agents ministerials i policies judicials vinculats amb el crim organitzat. El que és veritablement difícil de documentar i comptabilitzar és el cost social, econòmic i de salut física i emocional que paga cada víctima i les seves xarxes de suport per acudir a les institucions a demanar suport, protecció, seguretat i justícia.
Sabem, gràcies a la documentació de CIAM Cancún a.c. (Centro Integral de Atención a las Mujeres), que per a una dona maltractada el cost d’acudir a denunciar, testificar, ratificar, portar testimonis, demostrar els delictes i defensar-se i traslladar-se a un lloc segur lluny de l’agressor és de 4000 pesos mensuals.
La suma inclou totes les despeses de transport, trucades telefòniques, pagament de fotocòpies d’expedients, apilament d’evidències, hores de treball abandonades per assistir a la seva pròpia investigació, consum d’aliments al carrer tot esperant ser atesa per les autoritats i advocacia (tenint en compte una defensa molt barata).
El temps mitjà en què es resol un cas d’aquest tipus és de tres anys, per tant la mitjana mínima d’inversió d’una dona maltractada perquè se li faci justícia és de 144 mil pesos.
A això caldria sumar-hi el cost que cada institució inverteix en cada víctima i els costos ocults generats per la compra d’autoritats que podrien triplicar la suma al conjunt.
A allò que no podem posar-li preu és a la migració per violència, a l’expulsió per corrupció, ni als ideals d’aquestes milers de nenes i nens que han après en carn pròpia que dir la veritat és perillós per a les i els mexicans, no per denunciar el crim, sinó per confiar en les autoritats.
