“Sóc una escriptora de pàgines fantàstiques, però no sé pas com viure-les”. “Doncs ningú ho diria…”, és el primer que vaig pensar quan vaig llegir aquesta frase de l’escriptora francesa Anaïs Nin (1903-1977) a Incest, un dels seus diaris més llegits i universalment coneguts. Incest és un diari articulat, precisament, entorn de la fantàstica i turbulenta vida amorosa de l’esmentada artista, coneguda internacionalment, dins dels àmbits més morbosos, per les seves aventures eròtiques i intel·lectuals amb el matrimoni Henry-June Miller, així com per una relació d’allò més complexa i obsessiva amb el seu pare.
Però és clar, quan jo vaig llegir aquesta frase no era encara plenament conscient que existia una Anaïs Nin anterior als Miller i a Incest, una Anaïs Nin que, en el moment d’escriure aquestes paraules, es trobava en ple procés de descobriment de sí mateixa, d’allò que volia que formés part de la seva vida i del que no, una dona encara escindida, d’una banda, per les demandes d’una societat i d’un ambient familiar que l’empenyien cap a la solució convencional del matrimoni i portar allò que s’entén per una vida “ordenada” i, d’una altra, per un fort temperament romàntic i artístic que l’arrossegaven cap a l’experimentació contínua, tant en la vida com en l’escriptura.
I, per descomptat, el que tampoc no sabia és que l’Anaïs Nin que es creia incapaç de viure una vida fantàstica era, en aquell moment, una dona jove instal·lada en una societat –la Nova York dels anys 20 i 30– que ella considerava hostil i identificava amb l’imperi del materialisme i el benestar econòmic, envers a la comunitat d’on venia i que s’havia vist forçada a abandonar en contra de la seva voluntat per exigències familiars i pecuniàries, una mena de paradís perdut: la seva Barcelona perduda.
Efectivament, Anaïs Nin, nascuda a Neuilly-sur-Seine però descendent de catalans, que havia viscut a Barcelona poc més d’un any, dels deu als onze anys, rodejada de la protecció i l’afecte de la família paterna, sempre va sentir la partida de Catalunya com un exili forçat, una interrupció brusca d’un procés d’arrelament dins d’una societat i una cultura que ella sentia com a molt pròpia. Ella no hagués marxat mai de Barcelona al 1914, sobretot perquè la partida significava, entre d’altres coses, trencar definitivament amb la família paterna a la qual se sentia molt propera, ja que representava, d’alguna manera, continuar simbòlicament a prop del pare absent.
Però, més enllà de les repercussions psicològiques i emotives que aquesta circumstància adquirirà dins del desenvolupament personal i estètic d’Anaïs Nin, aquest fet també esdevé important perquè té a veure amb la visió optimista i entusiasta que l’escriptora ens ha deixat ens els seus diaris de la Barcelona de principis de segle, així com del magnífic i calorós acolliment que van dispensar-li alguns dels membres més destacats dels cercles intel·lectuals i artístics barcelonins d’aquell moment. En el seu cas, va ser especialment enriquidora la relació establerta entre Enric Granados i la seva escola de músics i de l’escriptora feminista Carme Karr.
Així doncs, a la lectura dels Diaris d’infància i d’adolescència de Nin ens trobem davant d’una Barcelona fortament marcada per una etapa de bonança i de creativitat en l’àmbit artístic i cultural irrepetibles, allunyada fins i tot del clima de conflictivitat política que travessava Europa en aquell temps. Una ciutat dinàmica i lluminosa que l’escriptora evoca amb aquestes paraules: “Ens vam canviar a un piset per a nosaltres sols, net i nou. Barcelona era alegre i plena de vida. Des del balcó podia veure el mar i la gent que passejava, i fins i tot sentir la música dels cafès. Vaig començar a escriure poemes, records.
Vaig anar a una escola de monges i vaig aprendre el català.” És a dir, una Barcelona viva i activa, completament immersa en dos moviments culturals de primer ordre, el modernisme i el noucentisme, moviments d’una especificitat nacional innegable que aspiren a innovar i a fer de Barcelona una gran ciutat i tot un marc de referència dins del procés de modernització europea d’aquells anys. Una gran ciutat que confia en la seva pròpia llengua i cultura, encara lluny dels complexos d’inferioritat respecte a la cultura espanyola que començarà a patir arran de la guerra civil, moment en què entra en un procés de pèrdua d’autoestima del qual encara ara se’n ressent.
Aquesta és la visió de la Barcelona de principis de segle d’una escriptora de pàgines fantàstiques que va acabar vivint una vida fantàstica. I potser no estaria de més que una mica d’aquest optimisme se’ls contagiés a aquells que, fent memòria històrica de la nostra ciutat, tendeixen en alguns moments a caure en la trampa de la contínua baixa autoestima, una actitud que els porta tot sovint a seguir considerant llurs resultats artístics i culturals com a èxits de segona categoria.
