En l’homenatge ofert a Josefina Molina, Goya d’Honor 2012, per la Acadèmia de Cinema de Catalunya, l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya i la Filmoteca de Catalunya, s’ha projectat la seva pel·lícula Funció de nit (1981).
La Funció de Nit era a la tarda. Els vidres de la Filmoteca de Catalunya acolorien la Plaça Salvador Seguí i li donaven un aspecte irreal,màgic. Mentre esperava que donessin les set, vaig pensar que potser es tractava d’això. S’apaguen els llums de la sala de projecció, s’il·lumina la pantalla i comença la funció. De nit o de dia, ja a la butaca, el calidoscopi d’emocions es posa en marxa. És el cinema. El bon cinema.
P. Josefina, durant la presentació, s’ha percebut molt de cor a la sala.
R. “Han estat molt entranyables amb mi, m’han donat molta calor i això es agraeix moltíssim “.
P. Amb “Funció de Nit” hem rigut però també hem gairebé, gairebé plorat.
R. “Funció de Nit jo crec que és” la veritat “. Té un punt de veritat. Al principi ells parlen, i són conscients que són actors, naturalment, i que estan fent una pel·lícula, però a mesura que va avançant la conversa ja són dos éssers humans que es volen comunicar però que tenen grans problemes per fer-ho. Han viscut coses que els hi han fet molt mal”.
P. Després de gairebé 17 anys de separació i encara hi ha coses que fan mal …
R. És clar, i és una cosa molt curiosa perquè ells haurien d’haver tingut aquesta conversa quinze anys abans. Igual haurien pogut arreglar la seva relació.
P. Vostè abans ha esmentat la paraula “veritat”. Una mica d’acord amb allò que deia Serrat: “Mai és trista la veritat, el que no té és remei “?
R. Sí, sí. En aquest cas no hi ha remei. Era impossible. Daniel, a la pel·lícula, podria haver adoptat una postura propera a la de Lola, sense això ell adopta el rol de protector.
P. Ell li toca el cap, li diu que mengi, li talla els cabells …
R. Sí, sí, és curiós i no obstant això, és una persona molt danyada per l’educació. Parlem de l’educació que van rebre les dones en un determinat de la història, però fixa’t també en el tipus d’ educació que van rebre els homes! Ell també és presoner del seu rol de fort, de protector i no obstant això l’hagués pogut abandonar, sincerar-se …
P. A mi m’ha donat la sensació que ell és molt més “bàsic”, més simple. Lola és més complexa, un torrent de força, “l’ànima”, fins i tot ella (Carmen Sotillo), diu que els homes no s’adonen però que nosaltres som molt complicades …
R. Daniel és un home d’una generació determinada: homes que no podien plorar, que no podien ser sensibles, havien de ser forts, poderosos … Per tot això, la vida de Daniel era una vida complicada. Fill d’un actor molt important, fill de Manuel Dicenta, un mite. El volia ser un actor diferent del pare, però el pare era la referència i en certa mesura, una mica castrador. Després hi va haver el suïcidi de la seva mare, que l’esmenta a la pel·lícula. Tot això és molt complex, terrible. Ell va apartar tot això per no mostrar el seu costat sensible. Si ell hagués pogut afluixar, relaxar, parlar amb ella, s’hagués establert, sens dubte, un altre tipus de relació. Però no va succeir.
P. ¿En algun moment, darrere la càmera, els ulls se li van humitejar per l’emoció, per la tensió de l’escena?
R. El que vaig sentir va ser una cosa molt terrible. En un punt de la conversa, quan ja portàvem més d’una hora gravant, de sobte vaig percebre … la conversa només la sentia jo i teníem un pacte amb ells que, si un cop muntada l’escena, jo no vaig tallar mai res excepte les repeticions, si ells no volien que transcendís alguna cosa, el productor, Sámano, es comprometia a destruir el material. Això és molt insòlit en un productor espanyol. Deia, doncs, que va arribar un moment en què vaig sentir l’angoixa que tenien ells. Em van transmetre una gran angoixa, de manera que jo vaig tallar el rodatge perquè em va semblar inhumà, cruel, tenir-los en una situació de bloqueig … havien arribat a una situació de bloqueig i de angoixa terribles. Els havia provocat remoure unes vivències del passat que havien tornat a caure sobre ells com una llosa i vaig sentir, més que pena, angoixa. Llavors vaig tallar el rodatge.
P. Funció de Nit em recorda un “exorcisme” de parella a l’estil de Qui té por de Virginia Wolf o Secrets d’un matrimoni.
R. Sí, a Espanya això no s’havia fet perquè la nostra educació no ens ho permetia. Nosaltres havíem estat educades per ser sotmeses, per viure hipòcritament, per mentir, per aconseguir solapadament els nostres objectius …
P. ¿Cinc hores amb Mario és una obra tan potent que és capaç fins i tot, en aquest cas a Lola Herrera, d’arrencar-li tot el torrent de sentiments que la parella expressa a la pel.lícula?
R. Jo crec que va agafar a Lola en un moment de fer balanç de la seva vida, un moment en què té un passat consistent quan encara li queda mitja vida per viure. En l’obra de teatre fa un balanç de vida amb un ser que ja no existia. Tot això li va remoure potser uns sentiments determinats ja que es trobava en un punt crític, aquestes crisis d’edat que de vegades se’ns plantegen.
P. La vigència de la pel.lícula, en molts aspectes segueix viva.
R. El pas que va donar Lola potser no totes les dones són capaces de donar-lo. El pas que va donar ella va ser com una teràpia. Ella va utilitzar la sinceritat per treure’s de sobre les seves obsessions …
P. Treure’s un mort de sobre.
R. Sí, però hi va haver dones de la nostra generació que no ho van fer.
P. Goya d’Honor el 2012 i també Filla Predilecta d’Andalusia …
R. Totes les coses que tenen a veure amb el lloc on has nascut són emocionants. Tot d’una vénen a la ment imatges de la teva infància, la gent de la teva infància, olors, sabors …
P. Projectes …
R. Escric. Faig el que m’interessa però no tinc un termini per fer perquè sinó m’aclapara. Treballo seguint un camí que m’interessa per experimentar o en el que em fa sentir curiositat, que és el que no s’ha de perdre mai a la meva edat, la curiositat.
Lola Herrera diu al final de la cinta: “Demà tinc moltes coses per fer “. Encara impactada per certs moments de Funció de nit, penso que malgrat tot, l’última reflexió de Lola és realment optimista. Molt més que la de Scarllet O’Hara: “Després de tot, demà serà un altre dia “.
