Joan Margarit va ser ungit ahir com el nou Poeta d’Honor de Sant Cugat, i durant tota aquesta setmana de festival els seus versos ens acompanyaran dia a dia. En el vocabulari de Joan Margarit no hi surt mai el terme ‘resiliència’, aquesta parauleta de la psicologia moderna que ara tot coach porta a flor de llavis com una jaculatòria. Pels qui encara no n’han sentit a parlar, podríem resumir la resiliència com la capacitat de l’individu per sobreposar-se a les adversitats i fer front a la vida. Una cosa tan vella com l’anar a peu, però que tot just ara els psicòlegs n’han descobert el sentit profund gràcies a aquesta paraula màgica.
Joan Margarit s’adreça al public. A la seva esquerra:
Laura Borras, directora de ILC i Merce Conesa, alcadessa de Sant Cugat
Ahir a la inauguració del Festival de Poesia, Margarit va dir una cosa que desmuntaria la paradeta de qualsevol coach: “El dolor és la part més dura de la vida, i no el podem gestionar, només suportar-lo. Ara bé, el dolor canvia i es transforma en una altra cosa que sí que podem gestionar: la tristesa. I la poesia és una eina de gestió de la tristesa. Gestionant les nostres tristeses, fem la major aproximació a la felicitat.”.
Per Margarit, el poema ha de ser cruel. Per ser autèntic, ha de dir la veritat. Tambe diu: “Un poema no pot ser sumptuós; no pot ser fet en va, és a dir, no pot ser un caprici, ha de ser una necessitat; i no pot ser original. Original vol dir presumptuós, caure en l’innecessari. La paraula original potser ha estat la que ha fet més mal a les arts.”. Res més lluny, doncs, de la pretensiositat amb què el coach aborda l’individu, a qui sotmet a sobredosis d’autoestima per fer-li creure que es pot reinventar i convertir-se en una versió alegre de si mateix.
El coach et farà creure que el teu destí és a les teves mans. Et confereix poder i responsabilitat. La teva personalitat i la imatge que projectes en els altres depenen de tu. Margarit no ven fum però, en canvi, creu en una força superior que el depassa. Per crear, el poeta depèn en bona part de la inspiració. “Un poeta es jubila quan li falta la inspiració”, diu en la conversa que manté amb Josep Puigbò. “La poesia es basa molt en la inspiració, com la ciència o la música. Dura segons, però amb aquella inspiració pots tenir feina per un any.”