Escrit per Yassamine Mather: Sin Permiso
Tot i les innombrables manifestacions de protesta i almenys 500 morts, el règim islàmic encara s’aferra al poder. L’ esquerra ha de pensar seriosament en la seva estratègia, l’ organització de masses i un partit.
El primer aniversari de la mort de Mahsa (Jina) Amini – que va morir després de ser arrestada per la “policia moral” de l’Iran – va estar marcada el 15 de setembre per protestes molt limitades, per la forta repressió del govern.
La setmana passada, l’administració del president Ebrahim Raisi va advertir que no permetria cap commemoració. Durant una aparició a la televisió, Raisi va declarar amenaçant: “Qualsevol que exploti el nom de Mahsa Amini per servir les agendes estrangeres i crear inestabilitat al país ha de ser conscient de les conseqüències”.
Amini, de 22 anys, va ser arrestada per suposadament portar el seu hijab d’una manera “inapropiada”. Naturalment, s’ha culpat les autoritats de la seva mort, encara que el govern insisteix que va morir a causa de condicions mèdiques preexistents. Una afirmació què David Miller, un ardent apologista de la República Islàmica, es fa ressò en un tuit recent: “Mahsa Amini, de fet, no va ser torturada o assassinada per l’estat iranià. Per què els defensors del canvi de règim no poden admetre aquest fet?”
Cita Seyed Mohammad Marandi, que ha estat descrit com “un dels principals propagandistes de parla anglesa de la República Islàmica de l’Iran, que generalment defensa punts de vista que estan alineats amb el govern iranià”. Segons Marandi, “És estrany com una revista mèdica revisada per pars pot simplement afirmar que Mahsa Amini va ser torturada, mentre que no hi ha absolutament cap evidència que recolzi aquesta acusació. Potser podrien afegir que els iranians també llencen els nadons de les incubadores” . 1
Per descomptat, la família de Mahsa qüestiona els que neguen les circumstàncies de la seva mort, però el que Marandi i Miller no entenen és que el problema a qual s’enfronta la República Islàmica no són els defensors del “canvi de règim” pels Estats Units a l’estranger. Des del setembre de 2022, els iranians s’han manifestat per milers a totes les ciutats del país contra el hijab forçós, el govern Raisi i la pròpia dictadura. Almenys 500 manifestants han mort i milers de joves iranians han resultat ferits per les porres de metall utilitzades per les forces de seguretat, perdent algun ull o una extremitat.
Ningú en el seu judici no pot negar la força dels sentiments contra les autoritats. Segons tots els informes, almenys el 20% de les dones iranianes han deixat d’usar el hijab (en algunes àrees urbanes la xifra és molt més alta) i totes les crides públiques perquè canviïn la seva decisió, totes les amenaces i càstigs (incloent-hi obligar les dones a rentar els morts en una morgue i obligar-les a veure psiquiatres per ser “educades” sobre la importància del hijab) han fracassat. Tot i que el hijab continua sent una part molt important de la política del règim, persones dins d’Iran em diuen que els intents del govern d’obligar que les dones es tapin el cap estan fracassant. Com assenyala una dona: “El cavall s’ha escapat, és massa tard per tancar la porta de l’estable”.
Oposició d’esquerra
En l’absència actual de grans protestes dins de l’Iran, estem escoltant comentaris sobre el fracàs del moviment de protesta per enderrocar la República Islàmica. Aquí tenim una àmplia gamma d´opinions. Els reformistes ens diuen que és perquè el moviment va intentar anar massa lluny: estava bé plantejar la consigna inicial, però va ser un error afegir-ne d’altres contra el líder suprem de l’Iran, Ali Khamenei. Escrivint a Middle East Eye, Shahir Sahidsaleth culpa de tot el “triomf dels conservadors que s’han assegurat el control sobre les tres branques del govern”, i afegeix:
“Si bé les protestes van començar inicialment amb la consigna molt progressista de “Dona, vida, llibertat”, que s’oposava fermament al hijab obligatori, les consignes subversives i antidictadura, especialment dirigides a Khamenei, ràpidament van prevaldre dins del moviment“.
Com si fos possible defensar la consigna sobre els drets de la dona sense enfrontar-se al líder suprem i la seva dictadura.
Finalment, però, alguns sectors de l'”esquerra light” s’han adonat que no es pot enderrocar la República Islàmica sense plans estratègics, organització i un programa. Però els puc assegurar que, si som testimonis d’una altra onada de protestes de carrer, aquestes esquerres toves oblidaran les seves declaracions actuals i tornaran a caure en el parany de predir l'”imminent” enderrocament del règim, sense els mitjans necessaris una vegada més.
Malauradament, cap no sembla abordar la qüestió fonamental dels fracassos de l’anomenada “esquerra”, i fins i tot els que afirmen ser l’esquerra radical, per defensar una posició de principis tant en contra de la República Islàmica de l’Iran com contra l’imperialisme, el neocolonialisme i el sionisme. Al meu entendre, això és perquè, malgrat el moviment “Vida, dona, llibertat”, hi ha hagut una deriva constant per part de seccions de l’esquerra iraniana cap a una posició pro-occidental i pro-imperialista. Així que hem caigut en aquesta terrible situació en què grans sectors de l’esquerra iraniana estan tan influenciats per la propaganda occidental que l’únic tema que aborden és l’oposició a la República Islàmica; pel que fa a ells, només importa.
D’alguna manera, és fàcil entendre la frustració i, de fet, la ira de la generació més jove a l’Iran, que no ha sentit res més que la retòrica antioccidental buida de la República Islàmica, mentre que són plenament conscients de la hipocresia de tals consignes quan provenen d’un règim que en realitat volia alinear-se amb Occident, però va ser rebutjat. Avui dia, aquesta generació més jove, juntament amb la majoria aclaparadora de la població, s’enfronta a una situació econòmica desastrosa, així com a la interferència diària constant en tots els aspectes de la seva vida privada: poden ser arrestats perquè no porten la roba adequada, perquè volen socialitzar amb el sexe oposat, perquè volen beure alcohol, escoltar la música equivocada…
Afegiu a tot això la corrupció d’un estat que considera la prohibició de l’alcohol, una prohibició que va ser establerta els primers mesos de la República Islàmica, com un pilar de la seva existència. Tot i això, ja a l’estiu del 1979, uns mesos després de la revolució, sectors de l’estat (guàrdies frontereres, policia i comitès locals de seguretat islàmica) eren els principals distribuïdors d’alcohol de contraban. Estem parlant d’un país on l’addicció a l’alcohol ha esdevingut un problema important, on Alcohòlics Anònims té algunes de les sucursals regionals més grans.
Després de més de quatre dècades de tal corrupció i hipocresia, els intents de l’estat xiïta de guanyar-se la majoria de la població no han tingut èxit i, fins a cert punt, les autoritats religioses han acceptat la doble vida de molts. Saben molt bé que allò que la gent fa en privat està oficialment prohibit. Ara també sembla que s’han vist obligades a tolerar que les dones es treguin el mocador en públic.
Aprendre les lliçons
Les manifestacions estan clarament vinculades a la lluita per enderrocar la República Islàmica. No obstant això, tret que l’esquerra pugui aprendre de les derrotes de les darreres dècades, pensar estratègicament i planificar en conseqüència, només podem esperar una repetició dels fracassos actuals. Un dels passos més importants és denunciar l’oposició de dreta: els monàrquics, els mojahedin i els republicans pronord-americans, així com trencar amb la seva estreta relació amb l’imperialisme i fins i tot el sionisme.
A principis de setembre, la ministra d’intel·ligència israeliana, Gila Gamliel, es va reunir amb periodistes i analistes de l’exili iranià en què es va descriure com una preparació per a “l’endemà”, quan el règim iranià es debiliti fins al punt de col·lapsar. Segons Al Monitor, “Gamliel va participar com a orador principal en una conferència a internet titulada “El camí cap a un Iran democràtic”, organitzada pel Centre d’Afers Públics de Jerusalem. En el seu discurs, Gamliel va expressar el seu “suport al poble iranià i als manifestants iranians”.
Per descomptat, els “periodistes i analistes” iranians que Gamliel va conèixer recentment a Londres poden ser descrits com els seus empleats, ja que Israel finança les estacions de televisió escombraries de parla persa que transmeten des de la capital del Regne Unit. Anteriorment, moltes d’aquestes estacions estaven associades amb l’Aràbia Saudita, però ara l’acostament polític entre Teheran i Riad ha canviat les coses. Gran part del finançament prové actualment d’Israel.
Ha’aretz ha assenyalat diverses vegades que aquestes estacions de televisió gaudeixen d’estretes relacions amb el Mossad. Tot i això, sectors de l’esquerra iraniana semblen incapaços de traçar línies clares de separació entre la seva posició i l’estat sionista, o de fet l’imperialisme i el neocolonialisme. Fins i tot quan descriuen la repressió i la tortura sota el règim del Xah, no es refereixen al fet que era una titella de les potències imperialistes.
El problema amb aquesta posició suau i pro Occident és que és difícil organitzar una veritable solidaritat revolucionària amb l’actual moviment de protesta iraniana, tot i que les personalitats de dreta que van ser promogudes l’any passat eren en gran mesura irrellevants d’entrada i ara tots han desaparegut.
Per descomptat, és possible que puguem presenciar el col·lapse o l’autodestrucció de la República Islàmica, o fins i tot el seu enderrocament per part de les potències occidentals. Però la posició de l’esquerra ha de partir de l’oposició tant a la República Islàmica com a l’imperialisme.
NOTAS: www.sotwe.com/UrOrientalist. ↩︎
www.middleeasteye.net/opinion/iran-mahsa-amini-anniversary-protests-movement-failed-why. ↩︎
www.al-monitor.com/originals/2023/09/israeli-intelligence-minister-meets-iranian-diaspora-london. ↩︎
*Yassamine Mather es socialista iraní exiliada en el Reino Unido, profesora de la Universidad de Glasgow y Directora de la Campaña “Fuera las manos del Pueblo de Irán” (HOPI).
Font: https://weeklyworker.co.uk/worker/1459/a-year-of-defiance/
Traducción: Enrique García
