OPINIÓ
Hi ha valors immutables. La veritat, la crua forma d’enfrontar amb fets i paraules, el que es creu. La força que produeix tenir seguretat, producte de l’amor i de l’estima. Tot això construeix un sentit profund de l’amor a la vida. Això fa sorgir el que moltes persones mai troben: la generositat.
Amb un fort pes de l’educació primerenca, podríem evitar la violència i la guerra. Però no. El que preval és la lluita de poder. No importa el sexe.
En les últimes setmanes es va anar construint l’acumulat de la indignació amorosa. De la capacitat espontània que sense un mínim de desesperança i enuig, simplement s’expressa, surt recte, directe. És un canvi profund a l’interior de l’ànima. No a la violència, no a la demagògia, no a les paraules grolleres, simplement no a l’exercici del poder que té nom: es diu masclisme, no importa el sexe.
Com no se’ns va ocórrer abans? L’alegria de la joventut sense egoisme. La festa i no la barbàrie, una actitud que s’amaga en les entreteles de l’educació desalineada. Es pot grimpar pel sistema, sempre que es vegi molt més enllà dels llocs comuns.
Les joves que diuen no; que viuen assetjament; que saben de la violació i l’assetjament, no van anar a cremar una porta ni van repetir el que ja se sap. ‘No! Ens van presentar la seva imaginació i la seva seguretat: No a la violència masclista, no a l’assassinat; no a una educació familista; no a la denúncia buida; no al discurs repetit; no a la mentida. No, millor tocar, ballar, i rebutjar aquest sistema masclista miserable.
Durant molt de temps recordarem al diumenge 24 d’abril. Sense maquillatge, com les meves adorades dones de Yucatán; sense odi com el quotidià repulsiu, sí a pensar un món possible. Amb batucada, un gran esperit d’alegria malgrat la tragèdia i sí una nova energia.
La demostració nacional no va ser aquesta vulgar i reiterada “denúncia”, sinó la presència multitudinària d’un acumulat de consciència. Un tràiler ple de roses i una ofrena a recuperar la vida. No vaig sentir res vulgar, només un ressò multitudinari de no al control dels cossos i les vides. No als que pretenen fer dels drets una professió i un salari; un no a negociar amb números allò innegociable: la llibertat.
Perquè no se’ns havia ocorregut que hem fet història. Sí. Les d’abans, les que preteníem fer sesudamente una estratègia, un programa, un pla per fer-nos sentir. Ara simplement es va produir. Erem aquí? Crec que no. Ningú des de la talaia les va organitzar.
El que més em va agradar va ser el contingent de les soles, les que van aparèixer. Ningú es va tocar el cor i va plorar com en una tragèdia grega. Les ciclistes van mostrar les seves cuixes i els seus músculs; les jovenetes deien no, aquest no que se’ns ennuega amb la maternitat i la heterosexualitat; el seu aire era llibertari però clarament indignat. Però sense odi i saberudes consignes. Eren la veu del futur en l’espai privilegiat de la revolució de les comunicacions. Van anomenar el moment primavera violenta. I violeta era la seva vestimenta ni vermell, ni groc, ni tricolor, ni una xarxa, ni res. Eren elles, lliures com els coloms.
D’això cal parlar. De renovar el discurs i l’actitud. Cal adonar-se’n. Aquesta és una joventut potent, sense lligams, amb aquesta llibertat a flor de pell que no requereix explicació sensata, ni denúncia tan repetida que no té escolta. Són, en part el resultat de la nostra generació, la dels anys setanta, renovades, sense preocupació i amb farta generositat. Jo crec que són la renovació i la frescor, amb l’ús de les TICs. Les lliures i les que abonaran això, ara intangible, aquesta meravellosa transparència, aquesta capacitat per no queixar-se al buit. Promotores d’un futur sense altisonància ni victimisme i tango.
Els seus cabells pintats, daurats, morats, verds, rosa porpra; els seus botins fins al genoll, les seves motxilles i les seves bicicletes, clamant un canvi, sense bombes molotov, sense pintar parets indistintament, però enviant missatges a les que discuteixen les seves fartes i complicades teories amb els poderosos; no s’identifiquen en el miratge de la “important” senyora X; són això, la nova generació. Les que no es deixaran, ni seran mares per destí, ni “Susanitas” espantades, amb sarró i guarache. Són les de negre a ple sol, “chavas” amb cuixes lluents, a qui no els val res els acords internacionals i els discursos. “Chavas” segures que un altre món és possible.
Jo el que vaig veure va ser un vibrar de vida. Una onada de som unes altres, les filles i algunes nétes del passat recent, senzillament, deixin-me en pau, prou de xerrameca, fora els cops de pit, darrere de la ratlla on em vaig a oposar a que em toquin, el no m’importa la seva estadística, però rebutjo el violent o el que em pot fer mal.
Un aire nou. Qui ho va captar? Ens van fer l’honor de dir que ens van escoltar, que són diferents, que les TICs són el seu fort; que ens van sorprendre per la seva loquaç protesta, que no se’ls farà boles d’engrut, que simplement no accepten el masclisme pul·lulant i van demostrar que sense el discurs de la denúncia buida, amb els seus cossos pintats de colors, les seves màscares, les seves performances, poden tenir un seient a la història.
Eren, són això. La nova generació que no necessita llançar-li la culpa a ningú, allà al poder, o l’abandonament sofrent, al mal govern al qual li parlem sense descans. No, el que ens van mostrar va ser una altra cosa, un altre llenguatge, una altra visió!
Ara ens toca entendre-o tancar els ulls. La meva mestra ja m’ho havia advertit, ella que va veure en les masses una possibilitat de canvi, la meva guia inefable anomenada Rosa Luxemburg que va abonar aquest camí. Qui coneix la seva crítica mordaç al partit i al control, amb profunda mirada, que combinava amb la cura de les seves roses. La que va estimar sense embuts, la mateixa que li va parlar al seu partit i al poder sense miraments, vital i apassionada. Com les “chavas”, aquestes que ens van evidenciar com transcendents, orgulloses de poder i necessitat. Les mateixes que un dia d’aquests podrien prendre les tribunes i una altra vegada els carrers. Sense números ni denúncies, sinó amb el seu cos i les seves profundes alegries.
Si. Una mobilització sense precedent. Única, amb roses i creus, sense dramatisme sinó amb tota la seva capacitat humana. Elles les del # A24, sense ennuagar-se. No a la violència masclista, de casa al palau nacional, sense amenaces, simplement ens van dir, som aquí i els i les estarem vigilant.
Gràcies a la vida.
