OPINIO
El problema no es troba en els misògins radicals, que són pocs i avorrits, sinó en els indiferents d’esquerres, que són molts i graciosos.
Se’ns educa perquè sentim molt més certes violències i degradacions que altres, més la mort d’un ésser humà que d’una mosca, més la violència contra els homes, sobretot si són gudaris, polítics i/o rics, que contra les dones, sobretot si no són gudaris, polítiques i/o riques. Es faci amb intenció o no, el discurs patriarcal és dominant en totes les institucions i tots els mitjans, no cal veure la quantitat d’espai que se li dóna a aquestes morts i sofriments, i la quantitat (i qualitat) que se li ofereix a allò que mata 700 dones per dècada, a això que explota i degrada sistemàticament, en bonança i en crisi, a la meitat de la població.
És sarcasme esquerranós, tan informal com institucionalitzat, tan socialitzat que aquells que el porten a terme ni tan sols l’identifiquen com a tal. És violència de la bona, la que es reprodueix sense intenció, la que invisibilitza, desprestigia i infravalora les dones sense estratègia androcèntrica explícita, només cal que els caps de redacció, els líders d’opinió, polítics i professionals actuïn amb total normalitat, ja que és aquesta la seva normalitat la qual reprodueix la violència.
Una violència, simbòlica i material, que si no es confronta conscientment i diàriament, amb esforç i persistència, seguirà el seu curs durant milers d’anys més, amb la mateixa normalitat amb la entrades en qualsevol diccionari digital per buscar un sinònim posem de «coqueta» i et trobes que a més a més que tots et reenvien a «bonito», perquè com tothom sap la «o» va abans que la «a» en l’ordre alfabètic, et descriu com «frívola, vanitosa, provocadora» mentre que «bonito» és una cosa agradable, maco, acollidor. I si, frívola, vanitosa i provocadora, introdueixes la paraula «golfa», et redirigeix a «golfo: murri, pocavergonya, brètol» per a continuació insultar de nou, científicament, és clar, com «golfa:prostituta, prostituta, fulana».
I puc seguir sent científicament classificada a la zona més perversa de la història de la humanitat durant pràcticament tot l’ordre alfabètic de l’A a la «z», «z» de “zorro”: astut, murri, sagaç , però «z » de “zorra”: prostituta, prostituta, fulana, puta. La violència contra les dones s’ensenya al carrer, a les parades d’autobús, en els llibres de text, en la família, l’escola, la tele, la premsa, els diccionaris i el lloc de treball, de forma totalment democràtica.
La violència simbòlica i material contra les dones es reprodueix a gust mitjançant el sistema sanitari, judicial, legislatiu educatiu, productiu … «700 dones assassinades a l’estat espanyol en els últims 10 anys». I la gent es posa les mans al cap, mentre proliferen els comptes en les xarxes socials justificant aquestes morts (del tipus @ muerenpocas) i mentre el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat (i recalco: Sanitat i Igualtat), es felicita cada vegada que tanca una d’aquestes comptes, comptes on els propietaris tenen un perfil «abjecte i miserable» diuen des del Ministeri. Sí , un perfil abjecte i miserable, però en llibertat. Igual que aquells perfils que en llibertat i legalitat paguen a les dones un 23 % menys que els homes pel mateix treball. Igual que els perfils que consenten que les seves parelles, dones, treballin 2 hores més de mitjana al dia que ells en treballs no remunerats. Perfils que al seu torn es posen les mans al cap davant les estadístiques de mort que si no fossin només de dones, es considerarien xifres pròpies d’un conflicte, a més de polític, armat, i en tota regla.
Però de res serveix sentir indignades i posar-se les mans al cap. La indignació sense activisme és com la pena cristiana, que reprodueix la pobresa per poder seguir sentint pena. Els gestos de sorpresa i indignació no són pràctiques, són gestos que no fan més que untar vaselina per tot el circuit de la reproducció patriarcal, de la misogínia material i simbòlica passant per la misogínia analògica i digital. La mateixa cara de sorpresa que posa el capellà catòlic quan algú peca. El problema no és el Papa, el problema són els creients. El problema és estructural no només perquè es reprodueix mitjançant l’Estat, els mitjans, les institucions, sinó perquè són els indiferents estructurals els que poblen i dirigeixen les institucions, l’Estat, el sistema educatiu, els mitjans … Els i les indiferents estructurals són aquelles persones que han democratitzat la violència contra les dones. Especialment tots aquells demòcrates que es posen les mans al cap mentre sense moure el cul del seu epistemològic seient presidencial (sigui al despatx, al taller, a la família, en activitats d’oci) “se indignan con sus párpados y sin desatarse los zapatos” mentre titllen d’exagerades,poc rigoroses i subjectives (versus objectives) les pràctiques, crítiques i postures feministes (i radicals) de les seves companyes i companys.
El problema no es troba en els misògins radicals, que són pocs i avorrits, sinó en els indiferents d’esquerres, que són molts i graciosos.
El problema és entre els que dirigeixen diaris, ràdios, programes televisius, escoles, bars, discoteques i per descomptat empreses, polítiques públiques… i que estan suposadament a favor de la paritat. El nostre major problema són tots aquells homes i dones que s’identifiquen d’esquerres i no fan més que reproduir la violència contra les dones mitjançant la seva manca absoluta d’implicació. I aquest problema es reflecteix en tots aquells relats nacionals, narratives socio- històriques i polítiques que aquest país s’ha construït discriminant sistemàticament la dona.
Jo, igual que la resta de dones basques, tenim una elegant llista d’herois nacionals, herois en virtut de la seva lluita contra la dominació. Herois que en molts casos han oprimit les dones per fer (més) lliure … a l’altra meitat?. Tota la nostra narrativa nacional actual està escindida completament de la lluita, el treball, el llenguatge i la resistència de les dones. Sembla que no es tracta tant de desmantellar aquells sistemes de dominació que per les seves conseqüències estructurals exploten i oprimeixen a més gent. Sembla que es tracta que la dominació dels homes sobre els homes, no la dels homes sobre les dones, sigui eliminada, ja que és aquesta dominació la qual, en major grau, molesta. El quid de la reproducció de la violència contra les dones es entre els nostres “Emilios” (Rousseau), aquells amb els quals convivim i treballem diàriament, aquells que militen i escriuen bells articles i manifestos a favor de la insubmissió, la lluita contra els poders hegemònics i l’ordre neoliberal, a favor de la desobediència, de crear contrapoders … mentre tracten i viuen, de facto, la dominació sobre les dones com alguna cosa no només secundaria, sinó com una cosa de la que poguessin desentendre’s.
Si fossin homes els 700 morts de l’última dècada, això estaria ple de comitès internacionals de pau, plans de reconciliació, comissions de la veritat, experts en justícia transicional, experts en resolució de conflictes, però com que són dones les que assassinen, violen i maltracten, aquí no hi ha cap conflicte que mereixi una solució polític – jurídica integral ni intervenció ni comissió internacional de pau i de desarmament, res de reconciliacions, res de memòria, res de veritat. Perquè on no hi ha valor, no hi ha memòria i on no hi ha memòria no hi ha veritat. I la dona per als homes (inclosos els d’esquerres) no té el valor que tenen els homes. La persistència social de la violència i la discriminació contra les dones ho delata.
El problema no és que tenim enemics amb tants diners, poder i prestigi que han construït règims polítics funcionals només mitjançant la degradació i explotació sistèmica de la dona. Es mata, viola i degrada amb aquests nivells d’intensitat i persistència perquè els homes implicats en la lluita política en contra de l’ opressió resulta que són “Emilios” que segueixen creient que la seva llibertat és universal, mentre que la llibertat de la dona és, doncs això, de la dona.
