OPINIÓ
En un altre article plantejava les xifres alegres de l’ascens vertiginós i històric de les dones al poder municipal. Però durant la setmana han aparegut almenys cinc casos, n’hi ha d’altres que no sabem, de dones que han patit com s’anomena ara, violència política de gènere.
És a dir, el resultat de l’enuig d’alguns senyors perquè les dones ocupen càrrecs polítics i no les volen aquí en cap circumstància.
Algunes han patit amenaces, inclús de mort, altres com a les síndiques no els han respectat el càrrec per al qual van ser electes i com si fos correcte els han ofert una regidoria, a altres simplement no les deixen prendre possessió. Elles són l’alcaldessa de San Pedro Atoyac, Irma Aguilar Raymundo; la síndica de Pinotepa Nacional, Yareli Afecto; igualmente que Erika Molina, de Santo Domingo Zanatepec; Francisca López Sabino de Valle Nacional té el mateix problema i aquest divendres a la matinada va ser advertida l’agent municipal del Mesón, San Andres Cabecera Nueva, Socorro Bruno López.
Les agressions que desafortunadament es van incrementant haurien de posar en alerta les autoritats, però de debò, per no lamentar fets irremeiables i dels quals s’havia advertit des de mesos enrere per part d’organitzacions i de les pròpies dones electes.
La història de violència contra les dones en posicions de comandament és llarga a Oaxaca, a Chiapas i a Guerrero, a més és clar! d’altres casos lamentables com el de Tiquicheo, Michoacán, on Maria Santos Gorrostieta, ex-alcaldessa, va ser assassinada el novembre de 2012, després de salvar la vida en dos atemptats anteriors o el cas de l’alcaldessa de Temixco, Morelos, Gisela Mota, fa justament un any.
El 2004 va ser assassinada la candidata del PRD a la presidència municipal de San José Estancia Grande, Guadalupe Àvila Salines, uns dies abans de l’elecció. Avui per cert aquesta població de la costa d’ Oaxaca és governada per una dona, Carmela Parral Santos.
El recompte és llarg i terrible
La veritat és que per a alguns senyors alcaldes un síndica simplement els representa un obstacle per als seus perversos fins i actes de corrupció sens dubte. Perquè qui està a càrrec d’una sindicatura és, com diu la definició: “el (en masculí) encarregat de vigilar i defensar, l’interès municipal i representar jurídicament a l’ajuntament, així com vigilar el maneig de la gestió de la hisenda pública municipal, ocasionalment realitza funcions d’auxiliar del Ministeri Públic”.
No és poca cosa això de vigilar, fiscalitzar i controlar els ingressos, despeses, recursos i obligacions de l’Administració Pública Municipal, a més de la representació legal de l’Ajuntament. Vol dir que haurà d’estar d’acord amb el que disposa la presidenta municipal. Significa signar i no sempre, en el cas de les dones, en específic elles, estan disposades a permetre que els recursos públics es dilapiden o malgastin. No estan disposades a permetre actes de corrupció. A falsificar documents, a permetre despeses inadequades, no programades.
Els homes al poder són els primers que han d’aprendre sobre la igualtat de gènere, que dista molt de la trillada frase de “jo vull a totes les dones”, com després diuen alguns regidors despistats, ignorants i, també misògins.
La presència de les dones en els llocs de poder sense dubte “capgira” l’ordre establert pels homes, el que ells sobreentenen i els acords que prenen entre “cavallers”. Amb la majoria de les dones no es pot “negociar” de la forma tradicional.
Llavors alguna cosa ha de canviar i són ells els que han de canviar. Perquè si no el que passarà és tornar al passat,fer que les dones tornin a les seves llars, on sí que tenen màniga ampla per a administrar, tal i com comenten i fins i tot afirmen, que són bones administradores de la casa.
Canviar la idea del món tal com ha estat durant milers d’anys és l’acció més difícil a la qual moltes dones s’enfronten, la majoria d’elles des de l’activisme; a partir de la institucionalització de les polítiques de gènere hi ha una suma important de dones fent aquesta tasca, a vegades convençudes, d’altres no tant, però que han emprès polítiques públiques ordenades des dels mateixos plans de govern; hi ha legisladores que en el procés han decidit contribuir amb mesures legislatives que han donat un biaix important a les lleis mexicanes, això ha estat indispensable per a la creació de moltes institucions que atenen les múltiples demandes de les dones. No sempre tenim els resultats que voldríem, no sempre, i això és lamentable, però és part del camí.
I construir el camí requereix de la presència de les dones en els governs, en els tres nivells de govern, en les cambres de diputats i la de Senadors, no és opcional si el que volem és una societat igualitària.
Això és el que han d’entendre els homes, perquè en cas contrari, com diuen les expertes, la humanitat es perdria l’expertesa de les dones en totes les ciències, incloent la política. Estem parlant que les dones tenen un lloc en la vida, més enllà de la casa, d’allò íntim o privat.
Els homes han de canviar i una immensa majoria de dones han d’entendre que no és normal cap tipus de violència, incloent la política; hem d’aprendre que res canviarà de les nostres vides, incloent la situació econòmica que avui enfrontem, si les dones són excloses de la presa de decisions més importants d’un país (això em recorda la decisió de substituir la Secretària de Turisme, Claudia Ruiz Massieu, perquè vegin que a tots els nivells “s’hi couen faves”).
Hem de trencar amb la creença que només ells poden fer-ho, com pensen alguns dels alcaldes que segueixen minimitzant la visió de les dones i que davant la resistència han posat en risc la vida d’elles, perquè sostenen que no són humanes, que són “dames” d’un tauler d’escacs que poden moure amb les seves pròpies mans d’acord a les seves estratègies i aquesta estratègia és sostenir un sistema polític sense les dones. Això, reitero, no ajuda a la humanitat, així de simple.
