Cristina Pacheco. Foto wikipedia
Des que treballava com a periodista en un diari mexicà, em va agradar començar a llegir els diaris per la contraportada. Llegir la coberta posterior d’alguns diaris encara m’atrapa i em porta a vèncer els meus rècords de lectura. Per exemple, durant els meus anys de periodista a Mèxic, Mar de Historias, l’article de l’escriptora Cristina Pacheco (1941-2023) que es publicava a La Jornada va ser la meva favorita els diumenges. Intentava llegir-la mentre viatjava a casa a l’autobús que em portava del centre de la ciutat de Xalapa a la perifèria.
El format tabloide del diari em permetia agafar-lo amb una mà mentre que amb l’altra em sostenia per no caure en anar dreta. Generalment, els autobusos anaven plens. El mateix em passava quan viatjava en el metro de la gran ciutat de Mèxic. Llegir la contraportada del diari de circulació nacional era una mena de ritual. Potser el primer que m’agradava fer quan arribava al Diario de Xalapa per fer la guàrdia els diumenges. Després em llegia l’interior dels altres diaris que arribaven a la redacció, perquè en aquell temps no aconseguia el salari per comprar-los.
Cristina Pacheco m’arribava a l’ànima, tant que a les primeres històries que vaig explicar per al diari on treballava, la vaig intentar imitar. Alguns companys es burlaven. Em deien que era la defensora de causes pèrdues o causes inútils. No era fàcil escriure un article amb la qualitat de Mar de historias. A més, tot just començava a escriure i vaig cometre molts errors.
La veritat és que el costum de llegir Cristina Pacheco, que va morir tan sols 21 dies després d’haver deixat el seu últim programa de televisió al Canal Once i que va mantenir més de 25 anys, em va portar a trobar-me amb aquests personatges desposseïts, vulnerables, orfes o víctimes desdeveniments adversos. De mica en mica, persones amb històries anònimes i moltes vegades dramàtiques, van anar ocupant la primera plana d’un diari estàndard, de grans plecs, que costava feina llegir als autobusos o caminant, com ho vaig fer molts anys després, quan ja treballava, aquí, a Barcelona, per a El Periódico de Catalunya.
Llegir les contraportades d’El País o La Vanguardia, mentre tornava a casa del carrer de Consell de Cent cap a Tetuan era un plaer, que em distreia de l’esforç del treball d’obrera del periodisme. Depenia de l’interès de la contra. Moltes vegades vaig aconseguir llegir en aquells quatre o cinc minuts que trigava, primer la de La Vanguardia o la del diari on treballava, si encara no m’havia donat temps de llegir-la. Si no, em quedaven les quatre estacions de metro, en què mínim llegia també la d’El País.
Fins ara seguim comprant a casa tots dos: La Vanguardia, gràcies a les columnes d’Inma Sanchis, Lluís Amiguet i Víctor Amela, i El Periódico per aquesta gratitud que mantindré sempre a aquest mitjà de comunicació, que dirigia en aquell temps un altre gran mestre del periodisme, Antonio Franco. Després potser ja no aconseguia llegir tots els interiors, però això m’ha deixat el costum d’anar al quiosc i veure primer que han publicat els diaris, per saber si els he de comprar, encara que no els llegeixi immediatament.
He estat pensant en les tantes publicacions que s’han fet a partir de l’1 de desembre que Cristina Pacheco va anunciar la seva retirada a causa de problemes de salut i també després de la seva mort, tot just 20 dies després. Continuo creient que la gent és eterna i no m’adono que la seva absència ens col·loca, em col·loca ja a primera fila de la vida. La pena és que potser ara, nosaltres, ja no tindrem una cronista que ens faci saltar a la vida pública dels mitjans de comunicació, ja que la defensora dels somnis de tantes persones anònimes -que ella va dir que inventava en alguna entrevista-, però que semblaven tan reals com la vida mateixa, se’ns ha avançat.
Cristina Pacheco ha mort en una època en què ja se n’han anat grans referents del periodisme i de la cultura. Se’ns ha avançat en una època que ens permet aturar-nos i reflexionar. Aquestes línies les vaig escriure per Nadal, però l’any va arribar tan improvís que no vaig poder fer ni propòsits per al nou any. Simplement em vaig deixar portar per la vida a dues meravelloses ciutats de Portugal: Lisboa i Porto, per després concloure les vacances a Pontevedra i Vigo, a Galícia.
Vaig tenir la fortuna d’haver estat amb ella en algun acte de lliurament de premis, quan vivia al nostre país natal, però no la vaig tractar personalment. No va caldre, la vaig conèixer a través dels seus programes de televisió i dels seus articles periodístics. Sóc una afortunada. Bon viatge, estimada Cristina Pacheco. Gràcies pel teu exemple.
