OPINIÓ
La construcció d’identitats sexuals és un procés que implica aspectes biològics però també, i en ocasions amb més importància, altres de caràcter psicològic i social. Aquest procés conforma els diferents rols socials de noies i nois i determina també les diferències de gènere.
Aquestes diferències poden resultar positives en tant que diversitat i elements diferencials enriquidors, però, al mateix temps, resulten molt negatives quan unes són valorades per sobre de les altres i s’estableixen relacions de desigualtat i de discriminació por raons de sexe o de orientació sexual.
Actualment, per alguns sectors de la població les diferències a les aules són vistes com un factor negatiu. Aquestes diferències que poden fomentar l’exclusió social, poden ser corporals, de gènere, d’orientació sexual, econòmiques i d’estatus social, ètniques, religioses o culturals. D’aquestes diferències n’hem d’aprendre.
Avui en dia està molt de moda parlar d’igualtat, però no ho està tant parlar de diferències. Les diferències sembla que siguin dolentes, ja que només es parla d’igualtat.
Això fa, que la societat només vegi igualtat i ho prengui com el què és correcte. Treballar els dos conceptes per igual seria el més adequat per fomentar les diferències i igualtat com dos conceptes vàlids i acceptables.
Ens agrada buscar alguna experiència –vivència, relacionada, amb el tema i buscant en la web de Homes Igualitaris, oh casualitat!, trobem l’experiència en una persona de Mataró que diu:
“A mi mai m’ha agradat l’esport competitiu. A les excursions mai havia intentat ser el que primer arriba al cim de la muntanya, i de fet m’importava ben poc si hi arribava o no. Mai havia participat en carreres de bicicletes, a curses, ni tan sols al futbol (en tota la meva vida només he fet un gol als 5 anys). Mai, ni de petit, m’ha interessat el futbol des d’un punt de vista d’espectador. Mai he cridat com un posseït als bars, amb desenes d’homes que fumen puros. Mai m’han interessat les carreres de cotxes, ni tan sols tenir cotxe, ni la velocitat al volant
“I aquest és l’origen del problema. En una educació repugnantment patriarcal com la franquista, hi havia nois que no encaixàvem en la masculinitat masclista. Competitiva, simplista, androcèntrica. Alguns encaixaven més i altres encaixaven menys, però de fet n’érem molts que no encaixàvem. No pintàvem res, érem els ‘tontos’ dignes de ser objecte de burla pels ‘xulos’, els que havien interioritzat la repugnant cultura masclista que els arribava del professorat.
“La masculinitat masclista i el fet de que ningú no proposi altres models de ser homes, és un llast cultural que arrossega la immobilitat cultural dels homes. Semblem acomodats i tancats en un feixuga herència cultural que identifica ser un “home de veritat” amb ser competitiu. O amb resoldre els problemes amb la violència. O amb ser una bèstia irracional que no pot contenir el seu desig sexual simplement perquè veu una minifaldilla malgrat tenir una sexualitat d’allò més elemental. O amb algú que no pot plorar. O amb una paternitat restringida. O amb oposar masculinitat amb feminitat com una afrontament personal (en alguns casos, fins renegar dels sentiments homosexuals). sexualitat, la seva identitat i les seves relacions amb altres persones”.
Hem cregut que aquestes línies reflexen unes diferències que a vegades no són acceptades. Tant de bo el temps ens les situïn al seu lloc.
