Un aspecte més de l’onada reaccionària generalitzada, que va pujant de to i de perillositat, és la irracional ràbia que els fa el llenguatge inclusiu, un llenguatge en què càpiga tothom.
La política institucional no se’n salva, al contrari. Dos exemples, el govern del PP i Vox a la comunitat de Múrcia s’ha vist en cor de prohibir-lo a l’Administració i, el que potser és més greu, a l’Educació. Fa pocs dies, inflat de grandeur, François Macron, també. Crida l’atenció que, ves per on, es dediquen a la política i no a la llengua. Envaeixen un camp que no els pertoca.
¿Perquè els molesten els canvis en aquestes denominacions?
– Col·legi d’Advocats de Lleida ➡ Col·legi de l’Advocacia de Lleida
– Col·legi d’Advocats de Tortosa ➡ Col·legi d’Advocats i Advocades de Tortosa
– O canviant l’ordre d’aparició de femení i masculí: Col·legi de Publicitàries i Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya
¿Com és que els ofèn aquesta construcció de Julià de Jòdar? («Cull la rosa, donzella». Culturas, 73 de La Vanguardia, 12.11.2003)
Al pas soterrani de l’estació del tren de Llavaneres, un(a) tal R. va escriure, amb lletra amorosa, un vers d’Ausoni sobre el pas del temps: «Collige Virgo Rosas».
¿O aquesta de Josep M. Espinàs? («La clara lliçó de l’autobús». El Periódico, 06.03.2009)
És habitual que hi hagi una alta proporció de gent jove, a l’autobús, adolescents, nois i noies, mares joves amb una criatura.
En aquest ordre de coses, però sense prohibir res, el passat 20 d’octubre la Secció Filològica de l’IEC va aprovar en reunió plenària el document El llenguatge inclusiu: compatibilitat dels recursos estilístics dels usos no sexistes amb la normativa lingüística.
Dedica el primer apartat al masculí genèric al qual considera no marcat, creença que l’agermana, com a mínim, amb les acadèmies de la resta de llengües romàniques. Un dels paràgrafs diu així.
Tal com s’explica a la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC, en català, com en les altres llengües romàniques, el masculí és el gènere no marcat. […] En aquells casos en què s’estableixen distincions sexuals a partir d’oposicions de gènere, el terme no marcat pot incloure tots els elements sense establir distincions de sexe.
Res de nou. És el posicionament típic de les autoritats lingüístiques; passa, però, que una ensopega freqüentment amb notícies o titulars com aquest «Los 30 tenistas con más Grand Slams» i si te’l mires resulta que no hi surt ni una tennista.
¿Un masculí genèric «los 30 tenistas»? ¿On són Stefanie Graf que en va guanyar 22, Serena Williams que en va aconseguir 23, per no parlar de Margaret Court que va establir el rècord en 24? El masculí «los» ha provocat que el periodista no veiés les dones. Si hagués usat una expressió, per exemple, com «las y los 30 tenistas» hauria vist les corresponents tennistes i no les hauria pogut invisibilitzar (i, en certa manera, menysprear).
Mirem un altre cas.
També ho aprofiten [la mascareta] els que tenen mandra de rentar-se les dents, els fanàtics de l’all i els halitòsics en general, que fins ara havien de suportar les fastiguejades mirades dels companys de feina i els retrets de les amants.
Els tres masculins «els» han fet que s’anés esvanint les presumptes virtuts d’això que en diuen «terme no marcat» i ha propiciat que al final de l’article aparegui un femení que mostra que els tres «els» es refereixen a homes perquè ja se sap que les amants són habitualment parella d’homes (no crec que pensés en cap lesbiana). No és estrany, doncs, que usi el també masculí «compañeros». M’agradaria saber quantes «compañeras» hi inclou; en quines dones pensava.
Però deixem-nos de misèries perquè en un altre apartat parla que per fer visibles les dones a través del llenguatge, el català disposa de diversos recursos lingüístics que no contravenen la normativa.
Un dels quals és l’ús les formes dobles. ¿Però que no havíem quedat que el masculí era genèric? Si així ho creuen, les haurien de rebutjar perquè no calen. Aclareix, però, que es poden usar «en alguns contextos» i sense «abusar-ne». Ja hi som. Dos criteris subjectius. ¿Qui decideix que el context ho permet o que no se n’abusa? ¿Les i els parlants tenen la mateixa percepció del que és un abús? ¿S’ha de tenir en compte en calibrar l’abús o no les dones que no se senten identificades amb el masculí?
Un dels exemples és Entrevistarem les enginyeres i els enginyers del projecte. Estic segura que hi ha gent que diria que no cal, que n’és un abús.
Explica que quan es desdoblen noms modificats per un mateix adjectiu, es pot mantenir només l’adjectiu de darrere del segon nom, Els socis i (les) sòcies implicats en l’estafa hauran de declarar (tot i que posar el femení davant no els agrada).
¿Quantes guies de llenguatge inclusiu no han proposat aquesta fórmula des de fa temps? O, en un altre ordre de coses, ¿per què els diccionaris normatius van començar a incloure un gran nombre d’oficis que tenen en compte i respecten les professionals? Els mateixos femenins que temps enrere (al·ludint a no sé què del «sexe del referent») consideraven propis d’analfabetes i/o de feministes radicals.
Companyes, ha estat útil. Fins i tot algunes institucions ja se les fan seves.
Que les guies de llenguatge inclusiu han fet via, també es constata en l’apartat dels mots col·lectius, un dels exemples és ni més ni menys que «el professorat», tan vilipendiat quan el vam començar a usar. ¡Com me n’alegro!, ¿quantes vegades no fa tant de temps (i ara) no s’ha criticat aquest tipus de paraules, especialment si era de nova creació com la que ens ocupa?
Companyes, estem en el bon camí.
