Ha mort Gloria Steinem, la teòrica del «gran clic». Mor la feminista que va connectar les vivències personals amb la revolució col·lectiva. El moviment feminista global acomiada una de les seves figures més lúcides i transversals als 92 anys.
Des del seu discurs històric del 1971 “Crida a les dones d’Amèrica”, que va tenir lloc a l’esdeveniment de fundació de l’Assemblea Política Nacional de Dones a USA (en aquest històric discurs, Steinem va abordar el sexisme, la misogínia, el racisme i les classes socials, deixant una de les seves frases més icòniques: “Això no és una simple reforma. Això és realment una revolució”), fins a la creació del Women’s Media Center, l’escriptora nord-americana va deixar un llegat inesborrable basat en la interseccionalitat, la defensa radical del dret a l’avortament i una màxima que avui ressona més forta que mai: «Imagina que estem vinculats, no classificats».
Nascuda a Toledo (Ohio) el 1934, Steinem va entendre d’hora que “les opressions es graven a la pell abans que als llibres”. La seva joventut va estar marcada per les cures a una mare trencada per la salut mental i la precarietat que la envolto. Això va suposar l’escola de realitat enfocant la seva empatia cap al radicalisme. Quan el 1963 va decidir infiltrar-se al Club Playboy de Nova Yok, i es va col·locar les orelles de peluix i una “cotilla asfixiant”, no buscava una xafarderia de premsa. La seva crònica A Bunny’s Tale va ser un gran detonant: va despullar la misèria laboral, la disbauxa sexual masculina, el calvari quotidià de les treballadores, convertint el periodisme en un mirall incòmode per al patriarcat.
Steinem sabia perfectament a quin poder s’enfrontava, i no va dubtar a advertir les generacions futures sobre els atacs que esperen els que desafien l’ordre establert:
El “gran clic”: la ferida privada es fa revolució
El pensament de Steinem va fer un tomb definitiu el 1969. Mentre cobria una assemblea clandestina de dones que testificaven sobre l’avortament als soterranis d’una església de Greenwich, el silenci es va trencar a dins. Va recordar el seu propi avortament als 22 anys a Londres i va sentir el que va anomenar el “gran clic”. Aquella no era una culpa solitària; era un mecanisme polític de control. Steinem va entendre de cop que allò personal és polític i que la vergonya inoculada a les dones era l’arma secreta dels seus opressors. Des de llavors, la seva veu es va tornar indomable. Va desafiar l’estigma declarant que «si els homes es poguessin quedar embarassats, l’avortament seria un sagrament», acusant directament el nucli de la dominació masculina de “l’opressió i la falta de llibertats de les dones en allò tan important com el dret a decidir”.
Trencar les gàbies del llenguatge i el poder
El compromís de Steinem no admetia mitges tintes ni domesticacions liberals. Entenia la igualtat no com un pacte de despatxos, sinó com una demolició cultural. De la seva ploma i la seva ràbia van sorgir objectius que van transformar les consciències i els carrers. Alguns exemples:
La Paraula com a Escut
El 1971, el seu discurs “Crida a les dones d’Amèrica” va ser un crit de guerra pacífic però implacable contra les estructures masculines de l’Estat.
La Trinxera Editorial
El 1972 va fundar juntament amb Dorothy Pitman Hughes la revista Ms., un mitjà de resistència massiva escrit, editat i dirigit exclusivament per dones, esgotant-se tirades senceres.
Per a Steinem, les estructures patriarcals s’havien de desmuntar des de l’arrel, començant per les veritats que ens obliguen a empassar-se des de la infància: «El primer problema per a totes nosaltres, les dones, no és aprendre, sinó desaprendre». Va criticar ferotgement com la societat encaixona els rols i el desenvolupament dels individus, sentenciant amb lucidesa: «Hem començat a criar les nostres filles més com els nostres fills… però molt pocs tenen el coratge de criar els seus fills més com les seves filles».
Un adéu arrelat a la dissidència
Per a Steinem, les fronteres eren cicatrius artificials. Va viatjar pel món aliant-se amb les comunitats indígenes, estudiant els llaços ocults entre el sexisme i els sistemes de castes racials, convençuda que la violència masclista és el germen de totes les guerres. El 2005, juntament amb Jane Fonda i Robin Morgan, va aixecar el Women’s Media Center per arrabassar el relat de la realitat als monopolis patriarcals.
Va ser guardonada amb el Premi Princesa d’Astúries el 2021, Steinem no es va deixar momificar mai pels honors. La cabellera rossa amb metxes i les ulleres d’aviadora van continuar sent l’uniforme d’una rebel·lió permanent als carrers. Ella mateixa ironitzava sobre el temor del sistema cap a les dones que envelleixen sense sotmetre’s, deixant una altra de les frases més icòniques i combatives: «Som les dones de les quals els nostres pares ens van advertir, i n’estem orgulloses».
La seva marxa no deixa un buit, deixa un foc encès. La seva filosofia de vida va ser un atac poètic contra l’ordre piramidal: «Imagina que estem vinculades, no classificades». Ens queda l’exemple de la seva dissidència, la bellesa del seu coratge i la certesa que mentre un cos de dona segueixi sent territori en disputa, el gran clic de la seva revolució seguirà sonant com un ressò.
