RESSENYA
En aquesta adreça web trobareu l’article de Ute Gabriel and Pascal Gygax (2016) que he traduït de l’anglès al català (Gabriel, Ute and Gygax, Pascal ( 2016): Gender and Linguistic sexism. In Howard Giles & Anne Maass (Eds), Advances in Intergroup Communication. New York, NY: Peter Lang Publishing).
Crec que val la pena llegir-lo (com altres que aniré penjant sobre aquest tema) perquè proporciona molts coneixements i, per tant, a més de fer-nos més savis i sàvies (!) en temes relatius a la comunicació entre els gèneres femení i masculí ens dota d’arguments per contrarestar les explicacions de les persones que pontifiquen que, per exemple, el gènere gramatical no marcat de les llengües indo-europees (com el català i el castellà) no es refereix al gènere (sexe) masculí.
Qui ho desitgi pot saltar-se el “Resum” i la “Teoria de l’auto-categorització” (és una teoria de psicologia social) i anar directament al tercer punt : “La gramaticalització del gènere”. És un suggeriment dirigit sobretot als que no sou psicòlegs socials. També podeu obviar les “Conclusions” i centrar-vos, per tant, en els punts centrals de l’article.
L’article tracta, a grans trets, del següent:
El llenguatge és un dels mitjans més potents a través del qual es perpetren i reprodueixen el sexisme i la discriminació de gènere. El contingut dels estereotips de gènere, que dicten que les dones han de mostrar trets comunals/càlids i els homes han de mostrar trets agèntics/competents, es veu reflectit en les opcions lèxiques de la comunicació quotidiana.
És a dir, segons la teoria de rols de gènere, les diferències de gènere sorgeixen de la divisió de la feina i de l’estructura jeràrquica en una societat en la qual dones i homes han desenvolupat històricament rols diferents. Els homes han tendit més a participar en tasques que requereixen velocitat, força i la possibilitat de viatjar lluny de casa durant llargs períodes de temps, mentre que les dones han sigut més propenses a quedar-se a casa i participar en tasques domèstiques, com ara la criança dels fills i filles. En conseqüència, els homes són percebuts com assertius (agèntics), és a dir, forts, independents i decisius, i així s’espera que siguin, mentre que les dones es perceben com empàtiques (comunals), és a dir, amables, útils i simpàtiques, i així s’espera que siguin. Com a resultat, es compta amb que les dones han d’adoptar un paper de gènere femení que reflecteixi les qualitats empàtiques però no les assertives.
El llenguatge reprodueix subtilment aquestes desigualtats, aquestes asimetries socials d’estatus i poder favorables als homes, que estan lligades als corresponents rols socials. A més, la regla o la norma oculta, tot i que consensual, segons la qual l’ésser humà prototípic és masculí, està arrelada en l’estructura de moltes llengües. Les regles gramaticals i sintàctiques es construeixen de tal manera que els termes femenins generalment es deriven de la forma masculina corresponent. De la mateixa manera, els substantius i pronoms masculins s’utilitzen sovint amb una funció genèrica per referir-se tant a homes com a dones.
Aquestes formes lingüístiques provoquen l’efecte negatiu de fer desaparèixer a les dones en les representacions mentals. Malgrat que l’ús d’expressions lingüístiques justes pel que fa al gènere pot prevenir eficaçment aquestes conseqüències negatives i fomentar la igualtat de gènere, hi ha formes encara molt implícites en el llenguatge que són difícils de suprimir.
Per reduir el biaix de gènere, cal canviar els hàbits lingüístics de les persones fent-les conscients dels efectes beneficiosos de les expressions equitatives de gènere.
*Maria Àngels Viladot i Presas. Dra. Psicologia Social i Ciències de l’Educació. Escriptora.
