Escrit per Arwa Mahdawi*. Sin Permiso.
Vull afirmar el següent de la manera més clara i inequívoca possible: Israel, amb l’ajuda dels Estats Units, està matant de gana deliberadament la població de Gaza.
Les condicions de fam (provocada per l’home) que s’estan desenvolupant a Gaza són, segons han assenyalat molts experts, “una cosa sense precedents” pel que fa a la gravetat, velocitat i escala.
“En cap conflicte de la història moderna hem vist caure tan ràpidament els nens en la desnutrició”, ha declarat Michael Fakhri, relator especial de l’ONU sobre el dret a l’alimentació. “No hem vist mai una població civil passar gana tan ràpida i completament… Israel no només està atacant civils, està intentant condemnar el futur del poble palestí danyant els seus nens”.
Israel no només està impedint que l’ajuda arribi a Gaza, sinó que fa que sigui mortal el procés perquè entri la poca ajuda que arriba. En una declaració, experts de l’ONU van acusar Israel el passat 5 de març dels atacs al poble palestí a Gaza des del 8 d’octubre, i van afegir: “Ataca ara els civils que busquen ajuda humanitària i als combois humanitaris”.
Aquesta declaració es referia al que s’ha anomenat la Matança de la Farina. Dijous 29 de febrer, van morir almenys 112 persones de Palestina i 760 van resultar ferides en un desesperat intent per aconseguir farina. Els testimonis afirmen que Israel va obrir foc contra la multitud i va sembrar el pànic, cosa que va provocar una estampida. No va ser un fet aïllat: hi ha una pauta establerta d’atacs de les forces israelianes contra els palestins que intenten aconseguir ajuda.
Un cop més, intento exposar tot això de la manera més clara i inequívoca possible perquè el govern dels Estats Units, i gran part dels mitjans de comunicació nord-americà, volen fer creure que la catàstrofe humanitària de Gaza és inescrutable i inevitable. Sembla que hi ha una actitud generalitzada que, encara que és terriblement trist que s’estigui bombardejant persones innocents fins a l’aniquilació i s’estiguin morint de gana, això no és res més que la classe de dany col·lateral inevitable que es produeix en un conflicte.
Quan fa poc li van preguntar a Hillary Clinton si se sentia commocionada per les víctimes de Gaza, per exemple, va respondre: “Per descomptat que no m’escandalitza, perquè és el que passa a la guerra”.
Siguem clars: guerra no és el càstig col·lectiu. Guerra no és matar de gana la gent. Guerra no és arrasar cementiris. Guerra no és disparar contra combois humanitaris. Totes aquestes coses són crims de guerra. El dret internacional és molt clar (i els polítics nord-americans, per cert, també ho tenen molt clar quan l’autor d’aquests crims no és un aliat).
I tot i això, la claredat s’ha convertit en una altra víctima d’aquest conflicte. Molts mitjans de comunicació nord-americà tenen el curiós costum de fer servir un anglès directe quan es tracta de parlar de la majoria de les coses, però es refugien en l’equivalent verbal interpretatiu quan descriuen la violència perpetrada per Israel. Els titulars són sovint tan ganduls que semblen un assassinat misteriós. Vegeu, per exemple, aquest titular del New York Times sobre la Matança de la Farina: “Morts de gazatis desesperats per aliments provoquen noves peticions d’alto el foc”. Es té la impressió que aquests palestins van caure senzillament a terra misteriosament.
Un altre tret distintiu de la cobertura nord-americana d’Israel-Palestina consisteix a assegurar-se que el lector sàpiga, en tot moment, que fins i tot en cas que un soldat israelià disparés un tret, gairebé amb tota seguretat la culpa va ser d’un palestí. Vegeu, per exemple, aquest paràgraf d’una anàlisi de la Matança de la Farina al New York Times: “Van morir més de 100 persones i 700 van resultar ferides, segons les autoritats sanitàries de Gaza, després que milers de civils famolencs s’abalancessin sobre un comboi de camions d’ajuda, cosa que va provocar una estampida i va portar els soldats israelians a disparar contra la multitud”.
Aquest enfocament és insidiós: culpa directament els palestins. Ells van començar, s’insinua, Israel només va prendre represàlies en defensa pròpia. Aquests embogits palestins! Sempre troben noves maneres de massacrar-se a si mateixos.
És impossible exagerar la gravetat de la situació actual a Gaza. “A menys que canviï alguna cosa, el món s’enfronta a la perspectiva que gairebé una quarta part dels 2 milions d’habitants de Gaza -prop de mig milió d’éssers humans- mori en el termini d’un any”, va escriure al desembre Devi Sridhar, catedràtic de Salut Pública Mundial de la Universitat d’Edimburg.
Som al març i res no ha canviat; les coses no han fet més que empitjorar. Els Estats Units segueixen enviant quantitats extraordinàries d’armes a Israel, utilitzant buits legals per mantenir aquestes vendes d’armes sota corda. Els Estats Units continuen sense posar condicions a l’ajuda militar que concedeixen a Israel. Continuen impedint qualsevol crítica a Israel, inclosa una resolució de l’ONU que hauria condemnat Israel per la Matança de la Farina. Continua permetent el genocidi i la neteja ètnica versemblants. Davant d’una fam catastròfica, l’únic que han fet els Estats Units és llançar des de l’aire una quantitat lamentable d’aliments i presentar plans a fer per construir un port flotant. L’actuació queda curta.
Els qui escullen encara no s’han vist (completament) substituïts per la IA. Som éssers humans, no robots; hi ha coses que sentim. Seré franca: com a persona d’ascendència palestina, em resulta gairebé insuportablement dolorós escriure sobre el que passa a Gaza. No només perquè implica llegir sobre horrors indescriptibles, sinó perquè sembla que tot el que escric sobre Gaza es redueix a una súplica perquè la gent vegi els palestins com a éssers humans. S’adonen de com n’és de degradant això? Saben què se sent en haver de pregar-li a la gent que et vegi com algú que mereix dignitat i llibertat? Sé que no estic sola quan dic que els darrers cinc mesos han alterat permanentment la meva manera de veure el món. M’han buidat.
Per descomptat, escriure sobre què està passant és un luxe comparat amb viure-ho. El dolor que sento no és res comparat amb el de Rània Abu Anza, que va passar 10 anys intentant quedar-se embarassada i després va perdre els seus bessons de cinc mesos i el seu marit en un atac aeri israelià. No és gens comparat amb el de les 700.000 dones i nenes de Gaza que intenten gestionar el seu cicle menstrual en camps en què només hi ha un vàter per a 486 persones. No és res comparat amb el malson que viuen cada dia 2 milions de persones a Gaza.
De vegades resulta massa dolorós veure el que està passant a Gaza, però és important que cap de nosaltres miri cap a una altra banda. Escric això en el Dia Internacional de la Dona i vull subratllar que donar testimoniatge és un acte fonamentalment feminista. Oposar-se a l’opressió a tot arreu és un acte feminista. Si volem honrar l´esperit originari radical i antibel·licista d´aquesta jornada, no apartem, per favor, la mirada de Gaza. Alcem la veu i assegurem-nos que en el futur ningú no pugui dir: “Jo no ho sabia”.
Arwa Mahdawi* Periodista i publicitària britànica d’origen palestí radicada a Nueva York, va estudiar a la Universitat d’Oxford i a la Facultat de Dret de la Universitat BPP. Es columnista del diari londinenc The Guardian.
Fuente:
The Guardian, 9 de març de 2011
