Foto:caladona.org
OPINIÓ
Ja fa un cert temps que s’ha produït una reacció “reaccionària” en les qüestions de l´ús de la llengua i de la visibilitat del femení en el discurs perquè es torna a promoure l’ús del masculí genèric que “amaga” el femení.
Sap greu, perquè s’havia aconseguit tenir manuals ben treballats i molt ponderats per tal d’eradicar l´ús sexista i androcèntric de la llengua com el llibre de l’ICD i de Política lingüística, Marcar la diferència, en la seva primera versió del 2005, actualment ja retocat.
La reacció sembla que no ha sortit de la gent que entén perfectament que la societat ha canviat i que, per sort, ha augmentat la presència i protagonisme de les dones i que, per tant, cal que aquesta realitat es reflecteixi en el llenguatge. La reacció surt de l’acadèmia que ja sabem que té un biaix patriarcal i androcèntric i que fa servir arguments com aquest: Pel que fa al gènere gramatical, el terme no marcat és el masculí i per això (convenció) inclou el femení.
Fixeu-vos en la definició i en l’exemple que posa el diccionari de l’IEC:
marcat -ada
3 adj. [FL] Que posseeix un tret que l’oposa a una altra unitat lingüística de la mateixa naturalesa i que, per oposició a aquesta, té una menor freqüència d’aparició, una distribució més restrictiva o una major especificitat semàntica. En l’oposició de nombre, el plural és el terme marcat i el singular, el no marcat.
Si seguim el mateix argument, resultaria que el singular que és el terme no marcat inclou el plural, que és el terme marcat. Així doncs, ja ho podríem posar tot en singular. Si, en aquest cas, no s’aplica aquesta “lògica”, ja es veu que, tractant-se del gènere, la imposició del masculí no és més que una qüestió ideològica.
La llengua no planteja cap problema, perquè, per sort, té singular i plural i masculí i femení i, fins i tot, restes de neutre. El problema prové dels lingüistes (així en masculí, ja que “inclou” el femení) quan fan servir arguments d’aquest tipus.
Cal dir, pel que fa als arguments lingüístics com a científics, que hi ha una qüestió prèvia que és que la ciència, per tradició, és patriarcal i androcèntrica dins de la institució acadèmica. A més a més, els models que s’empren per a explicar la realitat són històrics i, amb el pas del temps, poden canviar i canvien.
Per una altra banda, sembla que la reacció surt sobretot de la gent que estudia les llengües amenaçades i que utilitza com a argument que el fet d’emprar el femení i el masculí pot perjudicar la nostra llengua, quan ja sabem que no és per això que és una “llengua amenaçada”. Justament, fer visible el femení obliga a un ús ric i variat de la llengua tot buscant solucions que no siguin el masculí genèric.
Les feministes reconeixem que les dones no tenim res guanyat per sempre i que, per desgràcia, dins del patriarcat hem d’estar constantment en guàrdia per tal de salvaguardar les fites assolides. I, com que té més força la poesia que la prosa, sobre aquesta qüestió aquí teniu un fantàstic poema de Muriel Rukeyser (1913-1980), traduït per Montserrat Abelló (Cares a la finestra. 20 dones poetes de parla inglesa del segle XX. Ed. Ausa. Sabadell, 1993).
Mite: Molt després, Èdip, vell i cec, anava pels camins. Va sentir una olor familiar. Era l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta.
Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx. “Però, això era el que feia que tot fos possible”, va dir Èdip. “No”, féu ella.“Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí, dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar. L’home. No en vas dir res, de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’inclou la dona també. Tothom ho sap això”. Ella va dir, “Això és el que et penses”.
