Formem part d’una societat malalta on es trafica amb els cossos de dones i xiquetes, on es compra amb diners la seua esclavitud i misèria; on pateixen agressions i són assassinades per delinqüents masclistes; on són discriminades en tots els àmbits i sectors…
Una societat patriarcal que té un deute històric amb les dones, perquè són elles les que continuen encarregant-se quasi en exclusiva de les faenes domèstiques, de produir aliments, de cuidar persones –base de l’estat del benestar– sense rebre’n cap remuneració ni reconeixement.
A l’Estat espanyol, des que va començar la crisi, els governs –primer del PSOE i ara del PP– no han deixat de retallar en polítiques d’igualtat, en programes de prevenció i atenció a la violència masclista, en dependència. Retallades en sanitat i serveis socials, que han originat més i més faena i càrregues per a les dones. A més, es volen fer canvis legislatius que, obeint a ideologies feixistes, eliminen els drets sexuals i reproductius de les dones.
Molts són els fronts per a combatre la malaltia endèmica de la discriminació de gènere. La lluita i la resistència actives des del feminisme continuen sent necessàries.
Estem en constant transformació, en un punt que requereix respostes immediates i avançar cap a altres llocs. Només si ens fem responsables de la posició que ocupem serem protagonistes del canvi. Aquesta idea ens dóna la força per a la desobediència. (1)
L’educació és un instrument imprescindible per a la defensa dels drets de les dones i la conscienciació des de la infància i la primera socialització de la necessitat de la igualtat com un dret humà fonamental. Cal revisar la construcció de la masculinitat i la femineïtat, que considerem imprescidible per a la vida. Cal buscar estratègies que potencien la coresponsabilitat en el treball domèstic i de cura de les persones, i acabar amb els rols i estereotips que s’assignen a dones i homes. Reivindicar l’autonomia de les dones sobre les seues decisions, els seus cossos. El dret a un treball digne i en les mateixes condicions que els homes, sense patir ocupació en precari ni discriminació salarial.
El camí cap a un estat del benestar que garantisca els drets i l’avanç en la igualtat de gènere requereix la prestació de serveis públics d’atenció a les persones majors i dependents, la creació d’escoles públiques infantils, la reforma dels permisos per naixement i adopció, que han de ser iguals per a ambdós progenitors i remunerats al cent per cent. (2)
Si la premissa del feminisme és “l’àmbit personal és polític”, política i economia van unides. En la recerca d’un nou model social el centre de tot ha de situar-se en la sostenibilitat de la vida. Cal redistribuir els temps, frenar l’actual model de desenvolupament i posar l’accent en ciutats sostenibles. Repensar termes com ara igualtat o despatriarcalització de la societat. Indicadors alternatius per a mesurar l’economia que només tinguen en compte el que és mercantil i que serveixen per a parlar de desigualtat i benestar.
Eliminar la divisió sexual del treball i repartir el treball remunerat i el de cura. Rebaixar la jornada laboral. Cal eliminar els incentius econòmics que releguen la dona a l’àmbit domèstic, i fer costat a les empresàries perquè siguen visibles.
Cal ensenyar en coresponsabilitat i implicar-hi els homes. Les administracions públiques han de garantir el repartiment del treball no remunerat i el control de la cura de les persones, amb participació i seguiment de la ciutadania.
Aquestes són només algunes de les propostes feministes per a combatre aquests mals que afecten la societat. Una societat malalta que necessita canvis urgentment.
(1) Algunes de les conclusions del IV Congrés d’Economia Feminista. Comunicacions, tallers, debats sencers:
(2) Proposta de la PPIINA, de la qual forma part Intersindical: